UN POEMA DE JOAN MARGARIT - Lluís Gil

PONENT

Cada dia ets més lluny.

M'ho diuen els vermells

que envernissen el mar.

Més tard, quan s'enfosqueixen,

la mirada s'enlaira 

cap al blau del crepuscle.

M'he acostumat a viure

amb els que ja no hi sou.

Damunt teu les estrelles.

Aviat damunt meu.

Poema del llibre  Misteriosament feliç

Foto: L'Escala, agost 2009 - Lluís Gil

POETES AMICS... Manel Ballester

A CAMP OBERT

                   Venir, venir amb la boca,

amb la mel a la boca, amb el fel,

venir amb els dits, les mans,

amb els peus, amb les ungles,

venir amb tota l’amplada del tors,

amb la riota als ossos,

amb el ventre, amb el múscul,

amb el cor, color d’espera o d’argila,

color d’aram, venir

de dret, damunt les cames dret,

a cada passa un porpra de rovell fos,

sencera la metàl·lica empremta,

rentada, l’escurçó arraulit

a la pedra massissa de la fúria,

venir, venir corrents, a salts,

de genollons, amb tot venint,

amb mi mateix, el propi cos de ploma,

venir de bo, tot jo venir.

I tu, sense saber-me, fugir-me. 

UN POEMA DE LOUISE GLÜCK - Manel Ballester

En Manel Ballester, del Club de lectura de poesia, ens envia un nou poema, amb la traducció al català, feta per ell mateix.


Louise Glück (Nova York, 1943) és una de les més importants poetes vives nord-americanes en actiu i de la llengua anglesa en general. Guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre els quals, el prestigiós Pulitzer, posseeix una extensa obra que, a diferència de l’autora Deborah Digges, de qui es pot trobar un poema en aquest mateix blog el mes passat, es mou per territoris menys espirituals i més materials i immediatament emocionals que aquesta. Crec que aquest petit poema n’és una bona mostra.

LA ROSELLA ROJA
La cosa més gran
no és que puguem
pensar. Els sentiments,
oh, i jo en tinc; ells són 
els que manen en mi. I tinc 
un senyor al cel 
anomenat sol, per al qual 
m’obro i ensenyo la foguera del cor, encesa 
com la seva presència. 
Què podria ser una semblant glòria 
sinó un cor? Oh, germans i germanes, 
éreu com jo, fa temps, 
abans que fóssiu humans? Us 
vau permetre obrir-vos, vosaltres que mai més 
no ho tornaríeu a fer? Car en veritat 
parlo ara 
tal com ho feu vosaltres. I ho faig 
perquè estic destrossada. 
.   .   .   .   .   .
THE RED POPPY
The great thing
is not having
a mind. Feelings:
oh, I have those; they
govern me. I have
a lord in heaven
called the sun, and open
for him, showing him
the fire of my own heart, fire
like his presence.
What could such glory be
if not a heart? Oh my brothers and sisters,
were you like me once, long ago,
before you were human? Did you
permit yourselves
to open once, who would never
open again? Because in truth
I am speaking now
the way you do. I speak
because I am shattered.

LA CONSOL VIDAL A LA CASA DE LA POESIA, A TUNÍS

La gironina Consol Vidal,  "Consol del desert" com se la coneix, sobretot, en l'àmbit poètic, que ens ha enviat alguns CELS a aquest blog, va presentar el 10 d'octubre, a la Casa de la Poesia", a Tunís, el seu llibre de poemes "Desert de llum", que ha estat traduït a l'àrab, al castellà i al francès. 

Aquest és un poema del llibre:

Posseir-te és essència

i bec del teu misteri.

Sobre tu he sentit

el plaer d'existir,

dins d'aquest espai

que té la saviesa dels somnis,

"fills del vent", i que el mot llibertat

és un viatge envers l'absolut.

CELS... (Consol Vidal) - Girona

La Consol de Girona, a la foto, ens regala aquest CEL roig, del seu recent viatge al desert de Tambeyne, al Sud de Tunísia.

SILENCI

DESERT  DE  TAMBEYNE 
 (Sud de Tunísia)  Octubre 2009

POETES AMICS... Roger Costa-Pau

Del llibre

I EN QUI, L'OFEC?

Hi hagué un cel voraç amb fam d'allau sobre l'escuma, sí,

però vam ser astuts i aquest cel ara no ens té

-hi hagué el blanc dels pètals de l'escull

i el llebeig cremant de l'alba als cims

a l'hora lenta de tenir-nos-

hi hagué més temps de caure avall i de més foc

i volíem el càntic i el verd malva de les aigües abraçants...

cremants en el temps

just en l'incendi del temps

tornats en el temps

fins a l'arrel més còncava -paraula encesa- de saber

abrusar-te.

POETES AMICS... HAIKÚ - Carme Jordi

Amb el cap jup

es dol el gira-sol

del sol perdut