VÍCTOR JARA EN LA MEMÒRIA

Avui m'ha impresionat la notícia a la premsa -El Pais-, del segon enterrament de Víctor Jara. Fa 36 anys, els colpistes de Xile, comandats per Pinochet, varen torturar i assassinar,  entre 
els milers de detinguts que  varen córrer la mateixa sort, Víctor Jara, prèviament  empresonat. Era el 16 de setembre, cinc dies després del cop militar.

Les restes de Víctor varen ser exhumades el juny passat. La seva dona les havia enterrat clandestinament i avui ho han estat definitivament.

Víctor Jara, home d'origen camperol, va ser i va convertir-se en símbol de la lluita i de la llibertat. La seva mort va simbolitzar la mort de tants d'altres i simbolitza encara -i per sempre- la mort de tots els lluitadors perla justícia i la llibertat.

Avui, en paraules de J.M. Serrat, "homes i dones de tota condició aniran de la ma recordant a Amanda".

LES VEUS DEL PAMANO A TV3 (2ón capítol) - Jaume Cabré

Bé, ja hem vist el segon, i, últim, capítol de Les veus del Pamano. Una verdadera llàstima que, entre tanta mediocritat, una extraordinària novel·la com aquesta es resumeixi només en dos capítols. Excel·lent resum, encara que donaria molt més de sí, excel·lent interpretació i no menys encertada ambientació i fotografia. 
La meva felicitació a Jaume Cabré. Va crear una obra d'art i ens ha permès gaudir d'una encertada "posta en escena".
Per a nosaltres ha estat un luxe: la seva presència i tertúlia a Girona, haver llegit l'obra i haver-la vist a la tele.

LES VEUS DEL PAMANO A TV3 (1er capítol) - Jaume Cabré

El 13 d'Octubre escrivia en aquest blog com havia anat la tertúlia amb en Jaume Cabré al nostre Club de lectura. L'explicació de com es gestava una novel·la, i de com va nèixer i crèixer Les veus del Pamano, en particular, va ser tota una demostració de geni (de genial), d'extraordinària imaginació i constant treball en la difícil tasca de trobar el punt d'arrencada, d'anar i tornar, com deia ell mateix, a través dels escenaris i, sobretot, dels personatges, d'escoltar-los, d'interrogar-los, de fer el que li deien i de fer-els-hi fer també el que ell volia d'ells. Una meravella de complicitat entre tots.


Tot això, i molt més, va quedar palès ahir en el primer capítol [avui podrem veure el segon i últim] de l'adaptació que per TV3 n'ha fet Lluís Maria Güell. 
Podeu veure aquest primer capítol en aquest video. 

RAY BRADBURY [Illinois, 1920]

"Els llibres només poden tenir dues olors: l'olor de nou, que és bona, i l'olor de vell, que encara és millor"










...i jo recordo que gairebé ens va fer sentir "l'olor de cremat" amb la seva novel·la "Farenheit 451"

UN POEMA DE JOAN MARGARIT - Lluís Gil

PONENT

Cada dia ets més lluny.

M'ho diuen els vermells

que envernissen el mar.

Més tard, quan s'enfosqueixen,

la mirada s'enlaira 

cap al blau del crepuscle.

M'he acostumat a viure

amb els que ja no hi sou.

Damunt teu les estrelles.

Aviat damunt meu.

Poema del llibre  Misteriosament feliç

Foto: L'Escala, agost 2009 - Lluís Gil

POETES AMICS... Manel Ballester

A CAMP OBERT

                   Venir, venir amb la boca,

amb la mel a la boca, amb el fel,

venir amb els dits, les mans,

amb els peus, amb les ungles,

venir amb tota l’amplada del tors,

amb la riota als ossos,

amb el ventre, amb el múscul,

amb el cor, color d’espera o d’argila,

color d’aram, venir

de dret, damunt les cames dret,

a cada passa un porpra de rovell fos,

sencera la metàl·lica empremta,

rentada, l’escurçó arraulit

a la pedra massissa de la fúria,

venir, venir corrents, a salts,

de genollons, amb tot venint,

amb mi mateix, el propi cos de ploma,

venir de bo, tot jo venir.

I tu, sense saber-me, fugir-me. 

UN POEMA DE LOUISE GLÜCK - Manel Ballester

En Manel Ballester, del Club de lectura de poesia, ens envia un nou poema, amb la traducció al català, feta per ell mateix.


Louise Glück (Nova York, 1943) és una de les més importants poetes vives nord-americanes en actiu i de la llengua anglesa en general. Guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre els quals, el prestigiós Pulitzer, posseeix una extensa obra que, a diferència de l’autora Deborah Digges, de qui es pot trobar un poema en aquest mateix blog el mes passat, es mou per territoris menys espirituals i més materials i immediatament emocionals que aquesta. Crec que aquest petit poema n’és una bona mostra.

LA ROSELLA ROJA
La cosa més gran
no és que puguem
pensar. Els sentiments,
oh, i jo en tinc; ells són 
els que manen en mi. I tinc 
un senyor al cel 
anomenat sol, per al qual 
m’obro i ensenyo la foguera del cor, encesa 
com la seva presència. 
Què podria ser una semblant glòria 
sinó un cor? Oh, germans i germanes, 
éreu com jo, fa temps, 
abans que fóssiu humans? Us 
vau permetre obrir-vos, vosaltres que mai més 
no ho tornaríeu a fer? Car en veritat 
parlo ara 
tal com ho feu vosaltres. I ho faig 
perquè estic destrossada. 
.   .   .   .   .   .
THE RED POPPY
The great thing
is not having
a mind. Feelings:
oh, I have those; they
govern me. I have
a lord in heaven
called the sun, and open
for him, showing him
the fire of my own heart, fire
like his presence.
What could such glory be
if not a heart? Oh my brothers and sisters,
were you like me once, long ago,
before you were human? Did you
permit yourselves
to open once, who would never
open again? Because in truth
I am speaking now
the way you do. I speak
because I am shattered.