Seguidors

dilluns 27 d’abril de 2009

CLUB DE POESIA DE SANT NARCÍS. ABRIL

Deu cèntims

L’ànima infatigable, sàvia i generosa de l’Oriol Ponsatí fa possible que cada mes un grup de gent ens trobem per parlar de i escoltar poesia, bona poesia. De vegades clàssics, de vegades radicalment contemporanis, autors de tota mena han anat passant pel club, i, hauria d’afegir, per les nostres mans, orelles i emocions. Cada trobada és, mai tan ben dit, un privilegi.

A sobre, l’última trobada va ser enriquida amb la presència i el coneixement, llarg, del poeta gironí Camacho Grau, valor sòlid de la poesia més actual que, crec, no necessita presentació.

L’autor, aquesta vegada, era dona, gironina i joveníssima, Maria Cabrera Callís (1983), i va ser present a la trobada, cosa que mai li agrairem prou ateses l’hora i el “públic” assistent. Això ens va permetre disfrutar de la seva recitació, intensa, dels poemes (o fragments, ja que l’autora veu el llibre com un sol poema) alhora que escoltar-la responent les nostres preguntes o intervenint en la discussió.

La poesia de Maria Cabrera és dura, sense concessions a la retòrica, l’artifici o la divagació. De vers molt despullat, però elaborat, per col·locar en cada moment i en cada lloc la paraula propícia, la duresa arriba al lector (almenys en aquest que escriu) sense cotó fluix, descarnada i pesant. Com una Pizzarnik, si salvem distàncies, maneres i lloc. Una poesia que se’t pot desplomar al damunt si no hi vas previngut:

 Si em pinto de negre

el blanc dels ulls

ja ningú em diferenciarà

de la mort

 Creuant els carrers

del teu autoodi

...

Visions de la pena

mil formes en l’ombra

i la incertesa de no saber

quina pertany a què

si és que encara et pertany res

El ventre de la balena és fosc. I el gran mamífer, en ell mateix, constitueix un món, per l’antiguitat, pel volum, per la possibilitat de desaparèixer; si voleu, per la monstruositat. Al·legoria de l’altre món, humà i únicament nostre? El lector dirà; al capdavall, la poesia, quan surt de la mà del poeta, deixa de pertànyer-li: la re-crea —o crea, a seques— tal vegada el lector que la fa existir (ex-sistere), i la interpreta.

La poesia de Maria Cabrera Callís m’ha semblat, a més, una poesia autèntica, com la poeta mateixa, i dic això perquè massa vegades, llegint poesia jove (poesia de joves, soi disant, poetes), he trobat versificacions i predicacions d’una pretesa profunditat que m’han semblat artificials i buides.

Us la recomano.

Manuel Martínez Ballester

*** Jonàs, Maria Cabrera Callís, Galerada, Cabrera de Mar, 2004

 

 

dijous 23 d’abril de 2009

INDRETS - Plaça Salvador Espriu (Girona)




Plaça Salvador Espriu (Girona)

Una reivindicació doble: el poeta i el seu indret a la ciutat

Incomprensiblement, i per motius que desconec, Salvador Espriu, el poeta de Sinera, continúa condemnat a l’ostracisme més absolut al nostre país. Els mitjans i els cercles culturals, en general, no en parlen, ni bé ni malament, simplement no en parlen.
De tant en tant sentim Raimon, com veu que clama en el desert, cantar els seus textos de Les cançons de la roda del temps.

Incomprensiblement, també, a la nostra ciutat, l’indret dedicat a la seva memòria, la plaça que porta el seu nom [al costat de la Plaça del Lleó], està condemnat a la més absoluta deixadesa.
L’escultura(?), en forma de doble pàgina d’un llibre, que està col·locada en un angle de la plaça, està bruta i pintada de graffitis, de tal manera que el text que hi ha gravat, un fragment del poema Les hores, gairebé no es llegeix. A més, han permés que al costat si hagin instal·lat uns cavallets (atracció de fira) que l’amaga totalment, si es mira des de la Plaça de Catalunya, i els voltants són bruts i deixats.
Indigne!, tot plegat.

Els versos que hi ha reproduïts han estat una premonició de l’estat en que es troba actualment…

Sota la pluja
arbre, camí, silenci,
vides llunyanes,
sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

Potser sí tenia raó Espriu quan va escriure els versos, ben actuals d’altra banda, d’Assaig de càntic en el temple:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,...

Post fet el 13/03/2009



VEÏNATGE (Per un nou breviari de ciutadania)


 VEÏNATGE

El diccionari defineix el concepte de veïnatge, en una primera accepció, com a “Qualitat de veí, de pròxim”, i, en una segona, com a “Vincle que lliga entre ells els veïns d’un terme municipal per la comunitat d’interessos…”. El mateix es podria dir d’un veïnat, d’un barri,…

Aquesta comunitat d’interessos ha de trobar la seva traducció en la lluita i la defensa dels mateixos davant d’aquelles administracions responsables de vetllar perquè els veïns es sentin atesos i protegits, alhora que aquests han de ser responsables amb les seves obligacions i els seus deures com a tals.

En una societat democràtica, un dels mètodes més eficaços per establir una interlocució permanent, oberta i participativa és l’associacionisme veïnal. La participació ciutadana és necessària i imprescindible per exercir el control dels poders públics i també per exposar la realitat quotidiana dels problemes que planteja la comunitat d’interessos que hem començat esmentant.

L’associacionisme en general, i l’associacionisme veïnal en particular, el veïnatge en definitiva, que ha comportat ser de, pertànyer a, han jugat un paper molt important, i decisiu, en la societat del nostre país al llarg dels anys.

Molts dels objectius assolits en aspectes que conformen i condicionen el dia a dia en els nostres barris i ciutats, (l’urbanisme, el medi ambient, la sanitat, l’escola…), ho han estat per aquest sentiment deveïnatge, de pertànyer a una comunitat capaç d’exercir la seva responsabilitat i solidaritat.

(Article per CCG Edicions, per l’edició d’”Un nou breviari de ciutadania”,en homenatge a Carles Rahola, en el 70è aniversari de la seva execució.)

Lluís Gil Aban

Apunt fet 01/03/2009

JAUME CABRÉ


…Què és la lectura si no un gest d’obertura de la teva ment a qui està disposat a dir-te alguna cosa? Amos Oz afirma, amb paraules molt belles, que si viatges veuràs paissatges, cases, museus i carrers: i la gent del pais que visites. Però que si en llegeixes una novel.la, entres al món interior d’aquest país; entres a les cases que el turista veu per fora; fins i tot entres a l’interior de les persones i coneixes els seus temors i anhels. Viatjar et pot fer obert. La lectura és el viatge més poderós: el que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres”.
…”La llibertat no és una foguera ni una bomba a la cintura: la llibertat és una llibreria.

(Fragments de l’article “La llibertat és una llibreria”, publicat al suplement Cultura de l’Avui de 28 de febrer de 2008)

Apunt fet el 03/05/2008

UNA ETERNA CLAREDAT - Just Casero

UNA ETERNA CLAREDAT*
 (Just Casero)

De les paraules d’en Roger Costa-Pau, avui a la presentació del llibre…

[cada poema conté tots els altres poemes, poema ùnic...
[els poemes són de vida, de moviment…
[en Just no era un home de pensament dogmàtic…
[dubte,controvèrsia, elements que fan un bon poeta…
[dir poemes, llegir els poemes, mirar els poemes…
[atançament, comprensió i compenetració, tres lectures…modernitat dels poemes…rellegir-los.

De moment…, abans de la lectura.

Antologia de poemes 1960-1970
Imatge: Google

Apunt fet el 22/10/2008

IN MEMORIAM - Josep Palau i Fabre


Joep Palau i Fabre (Barcelona 1917-Barcelona, 23 febrer 2008)

POETA-NARCÍS

Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

Som una o dues veus?

Quina, però, és de qui?

Apunt fet el 24/02/08

HERMAN HESSE

“La lectura sense amor, el saber sense respecte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats contra l’esperit”
“La persona lletrada sí que està més instruïda en les lletres que el poble, però no és pas més llesta”

Apunt fet el 24/02/08

dimecres 22 d’abril de 2009

ESCRIT A L'AIGUA (1)

En algunes ocasions el poeta utilitza el llenguatge figurat per explicar sentiments i emocions...

La meva amant amb ningú no vol jeure
sinó és amb mi, diu, ni que l'hi pregués Júpiter.
Ho diu: pro el que diu una dona al seu amant ardent
cal escriure-ho en el vent i en l'aigua que s'escapa.

Narcís Comadira
Llast
[al llibre, el poema 
70, de Catul]

Imatge: Google

dilluns 20 d’abril de 2009

ESCRIT A LA PEDRA (2)

Al paviment del passeig de la muralla de Girona hi ha moltes lloses que tenen gravades lletres, números, signes i formes geomètriques. Aquesta de la fotografia n'és una mostra. Són carreus de façanes de cases que es degueren enderrocar i que es varen aprofitar per fer el paviment, i potser abans per altres finalitats.
Les marques són la "signatura" dels picapedrers que havien treballat la pedra i així indicàven la feina feta o bé per indicar deteminades posicions a l'obra. També servien per cobrar per la quantitat de pedres treballades. 
N'hi ha marcades amb lles lletres F, C, G. V, que potser son paraules equivalents als cognoms dels mateixos picapedrers, i números com el 3, el 6, el 9..., 
Son testimonis del pas del temps.

La ciència que estudia, clasifica i investiga aquestes marques s'anomena gliptografia.

Foto: Lluís Gil

ESCRIT A LA PEDRA (1)

Inscripció al fossar de la Via Domitia (Narbona), descoberta recentment

La Vía Domitia fou la primera calçada romana construida a la Galia,  més específicament a la provincia de Galia Narbonensis, actual zona sur de França, paralel·la a la costa mediterrània entre els Alps i els Pirineus. Fou edificada l'any 118 a. C. per el procònsul Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui en va prendre el nom.

Font: Wikipedia

La inscripció diu que la Via Domitia va ser feta fer per el Procònsul Cn.Domitius Ahenobarbus, i que aquesta unia Itàlia amb España. Travessava Narbona, creada l'any 118 aC.,  seguint l'eix del cardo principal i salvant l'Aude per el pont Ventus. La calçada enllosada amb grosses pedres calcàries, amb marques de roderes, està bordejada per voreres i murs de façanes o de sosteniment.

Foto: Lluís Gil

MODEST PRATS


Avui he llegit a Presència l'entrevista d'en Salvador Garcia-Arbós a en Modest. No cal fer-ne cap comentari, com no sigui subscriure el contingut de les seves respostes. M'he quedat, però,  intranquil per les seves pròpies al·lusions a la seva memòria.  Ja hem tingut recentment notícies descoratjadores en aquest sentit. En Modest encara ens ha de dir moltes coses i encara ens fa falta el seu mestratge i el seu testimoni.

Ara que he començat aquest blog amb la premisa de la paraula, m'agrada rellegir, i anotar, la dedicatòria que em va escriure a Fedra, llibre que va reescriure ell amb una traducció al català magnífica: "A en Lluís que sempre ha estimat les paraules, les nostres i les dels altres"

Foto: Google