En Manel Ballester, del Club de lectura de poesia, del Club de lectura Sant Narcís (Girona), del que en sóc coordinador, m'envia aquest poema de Deborha Digges, poeta nord-americana, nascuda a Jefferson City (Missouri), el 6 de febrer de 1950. Va ensenyar redacció i anglès a les universitats de New York, Boston, Columbia i Tufts.
Ha escrit quatre llibres de poesia, entre ells Vesper Vigilis i Rouhg Music. És també traductora de poemes de la poeta cubana Maria Elena Cruz Varela.
D'aquest poema que ens envia, ens adjunta també la traducció al català, de la que n'és autor.
The wind blows
through the doors of my heart.
It scatters my sheet music
that climbs like waves from the piano, free of the keys.
Now the notes stripped, black butterflies,
flattened against the screens.
The wind through my heart
blows all my candles out.
In my heart and its rooms is dark and windy.
From the mantle smashes birds’ nests, teacups
full of stars as the wind winds round,
a mist of sorts that rises and bends and blows
or is blown through the rooms of my heart
that shatters the windows,
rakes the bedsheets as though someone
had just made love. And my dresses
they are lifted like brides come to rest
on the bedstead, crucifixes,
dresses tangled in trees in the rooms
of my heart. To save them
I’ve thrown flowers to fields,
so that someone would pick them up
and know where they came from.
Come the bees now clinging to flowered curtains.
Off with the clothesline pinning anything, my mother’s trousseau.
It is not for me to say what is this wind
or how it came to blow through the rooms of my heart.
Wing after wing, through the rooms of the dead
the wind does not blow. Nor the basement, no wheezing,
no wind choking the cobwebs in our hair.
It is cool here, quiet, a quilt spread on soil.
But we will never lie down again.
*** Deborah Digges (Missouri 1950 – Massachussets 2009). Guanyadora d’alguns dels més importants premis literaris del seu país, professora a diferents universitats, Deborah Digges és, al meu parer, una de les més importants poetes nord-americanes de la segona meitat del segle XX. Aquest és un dels darrers poemes seus publicat poc abans del seu suïcidi, a més d’una excel·lent mostra del tipus de poesia que conreava.
. . . . . . . .
(Versió catalana pròpia)
THE WIND BLOWS...
Un cop de vent sobtat
em travessa les portes del cor
i escampa els fulls de música,
que salten com ones del piano lliures de claus.
Les notes, papallones negres,
jeuen ara aixafades contra els cortinatges.
El vent que em traspassa el cor
apaga totes les flames.
Al cor i als seus salons regnen la foscor i el vent.
Nius d’ocell i copes de te plenes d’estels
s’esmicolen a les lleixes
al pas de l’aire,
que creix vaporós i es doblega i bufa
o és empès dins els espais del cor
rebentant finestres,
desfent els llençols com si algú
acabés de fer-hi l’amor. La meva roba voleia,
com núvies que vénen a estirar-se
al llit, crucifixos,
vestits penjats als arbres dins les habitacions
del cor. Per rescatar-los
he escampat flors pels camps;
qui sap, potser les reculli algú
i sàpiga d’on han vingut.
Ara arriben abelles que s’enganxen a les cortines de flors.
A fora, sense res que el fixi a l’estenedor, l’aixovar de la mare.
No em pertoca de dir quin vent és
o com és que travessa les estances del cor.
Amb batec d’ales, de la mort resseguint-ne els espais,
cap vent bufa. Ni alena res al soterrani,
ni cap ventada ens colga teranyines als cabells.
És fresc això, tranquil; un domàs estès al terra.
Però no ens hi ajaurem de nou.
*** Traduir, sobretot quan es tracta de poesia, és gairebé impossible. Les llengües són dotades d’una càrrega polisèmica intrínseca, de múltiple significació, denotació i connotació, amén de l’idiolecte propi de cadascú, que és inútil reduir per complet a les altres i que només per aproximació distant poden fer-se accessibles. El que aquí proposo és, doncs, tan sols, el que prefereixo anomenar versió, és a dir, l’expressió en català d’una lectura meva del poema. Òbviament, qui pugui, que es quedi només amb l’original, que per això hi és.
