JOAN VINYOLI

Ahir, conversant amb la Carme Sunyer, professora de literatura catalana, varem coincidir a parlar de Joan Vinyoli, grandíssim poeta, i dels actes que aquest any s'estan fent a molts indrets sobre ell i la seva obra. També de la biografia que sobre el poeta ha escrit en Pep Solà, La Bastida dels somnis. Queda pendent una conversa amb en Pep i parlar de la possibilitat de que el Club de lectura el convidem un dia a parlar-nos del poeta, de la seva poesia i d'aquest seu llibre.

Recordo que quan vaig comprar el meu primer llibre de Vinyoli, l'any 1984, un poema em va agradar especialment. El transcric del llibre Domini màgic (Empúries, març 1984).

DESERT

Massa m'atardo, i no perquè l'esperi

vindrà cap missatger del meu abans

a dir-me: Atura't ja, seu a la taula

dels convidats; és l'hora del descans.

No ve ningú: passo de nou balanç

i veig que em queda molt camí per còrrer;

m'atien amb lladrucs els meus alans

a travessar un àrid desert de sorra

per arribar a no sé quin fèrtil lloc.

Plou foc, el terra és un incendi groc.

Alguns enllaços d'interès:

http://joanvinyoli.udl.es/

http://quaderndeterramar.blogspot.com

http://www.somlaselva.cat/index.php/entrevistes/51-entrevistes/683-entrevista-a-pep-sola-autor-de-la-biografia-de-joan-vinyoli-la-bastida-dels-somnis

RECUPERANT ELS CLÀSSICS (VI) - MERCÈ RODOREDA

Hem llegit Aloma. Durant dues classes consecutives hem parlat d'aquesta novel·la. Ha estat, com totes les altres classes, apassionant. Apassionant per el detall, en l'anàlisi, de la Mita, per la passió que, com sempre, impregna en les seves exploracions del més recòndit de les obres que hem treballat. Si havíem llegit Aloma d'una manera "normal", com fem per regla general, aquesta nova lectura ha estat molt diferent. Hem llegit una altra Aloma. Hem conegut una altra Aloma. L'Aloma que s'enfronta a l'amor, sensible i sensual, que estima i lluita per ser estimada. L'Aloma que manté una intensa lluita interior i que serà víctima del desencís. 

L'Aloma que, finalment, "surt al carrer". De fet l'única possibilitat que té de viure és sortir de casa. Quan en surt, en contrast amb l'ambient enrarit que es respira a l'interior, exclama: "el carrer era fresc". S'haurà d'enfrontar amb la ciutat, Barcelona, trepidant i convulsa, adoptant un nou rol: la modernitat.

Quantes coses ens diu Rodoreda, que en una lectura convencional no som capaços de descobrir! 

Aquesta ha estat l'extraordinària experiència d'aquest curs. Hem començat a aprendre a llegir d'una altra manera, amb uns altres ulls, amb una altra intensitat i amb una altra il·lusió.

...-¿Un altre vers?

-Mai no n'hi ha prou per a repetir que una noia és bella.

Noia? Ella no és una noia. El seu cor sobtosament es tanca a l'alegria.

-Coral l'espera-li diu amagant una absurda recança.

-No voldria que fos ella qui m'esperés, Aloma... Sinó una noia petita, endolada, que es desmaia perquè deu ésser molt sensible i no res la fa sofrir i té un riure trist com una estrella.

Acala el cap avergonyida. Quines coses de dir-li, i que lleig d'escoltar-les de grat!

-He d'anar-me'n.

-Compromesa? -per broma.-Calia pensar-ho-més greu.

-Sí...-seriosament.

-¿No li podré dir cap més vers? Un i prou. ¿A l'orella no?

Doncs baixet.

Cada noia té promés

I duu violetes,

Son esguard és tot encès

De les amoretes

Signat: Carner!

Encara li dóna la mà que sacseja amb força, va fins al cotxe.

Tanca la portella amb un cop ferm. Desapareix carrer enllà contra el vent. Aviat es perd. Aloma volia dir-li que despengés la nina negra, que sembla que pateixi. Però es veu que no torna a casa de Coral.

Fragment final del capítol XV (Aloma, 1938)

Les meves fotografies: ECLIPSI

LA LUNA

Hay tanta soledad en ese oro.
La luna de las noches no es la luna
que vio el primer Adán. Los largos siglos
de la vigilia humana la han colmado
de antiguo llanto. Mírala. Es tu espejo.

Jorge Luis Borges

La fotografia la vaig fer el 2 de gener de 2008 

a les dues de la matinada, prop d'Els Àngels.

CELS... (Consol - Girona)

S'AMAGA...

Posta de sol des de casa, al Carrer Eiximenis (Girona)

17 maig 2010

RECUPERANT ELS CLÀSSICS (V) - JOSEP M DE SAGARRA

Ja hem anat deixant enrere Joan Maragall, Santiago Rusinyol, Josep Carner, Eugeni d'Ors, Carles Riba i hem arribat a Josep M de Sagarra. D'ell estem acabant de llegir, i comentar, Vida privada, una de les grans novel·les  sobre Barcelona.

"Xafarderia pura i dura"... em deia un company de classe l'altre dia. I crítica despietada, dic jo, a la burgesia de l'època, de la qual ell mateix en formava part. Crítica també a la Barcelona dels baixos fons, ironia, burla, sarcasme a vegades, per posar de manifest la decadència d'una societat que desapareixia...

Vida privada (fragment: inici)

"Els parpres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible,con si estiguessin enganxats a causa d'una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum, o per aquella secreció produïda en els ulls irritats després d'una lectura molt llarga sota una llum insuficient.

El dit menut de la mà dreta va fregar les pestanyes, a la manera de cop de pinta ràpid, i les nines varen intentar veure alguna cosa. De fet, la visió va ser un panorama d'ombres fofes i semilíquides d'una gran imprecisió: allò que un hom enlluernat del carrer copsa en penetrar en un aquàrium. Enmig de les ombres, agafava autoritat una mena de ganivet llarg i vaporós del color que té el suc de les taronges esclafades en el port. Era un raig de llum que passava per l'escletxa dels finestrons, i que anava tornant-se agre amb l'atmosfera carregada de dins l'habitació.

Probablement serien quarts de cinc de la tarda. L'home dels parpres castigats, Frederic de Lloberola, es despertava normalment. No l'havia cridat ningú, ni l'havia deixondit cap soroll; els nervis estaven tips de dormir; havia aprofitat fins a les escorrialles un somni absurd i descolorit, d'aquests que es tenen quan a la vida no passa res, i que quan un es desperta, amb prou feines si en recorda l'argument.

Frederic no va esmerçar ni vuit segons per posar-se a nivell de la realitat.

Damunt de les rajoles pelades hi havia peces de roba d'ell adolorides de llur desordre, barrejant-se amb unes mitges de gassa i amb una camisa de dona, de punt de cotó, desinflada i, a més a més, bruta.

A les quatre cadires, tot estava ple de coses d'ella; el tocadoret..." 

GIRONA TEMPS DE FLORS 2010

Els gironins estem gaudint des del 8 al 16 de maig, de "Girona, temps de flors" http://www.gironatempsdeflors.net/cat/index.php, aquesta magnífica i extensa exposició de flors i de muntatges florals de tota mena, escampats per tot el Barri Vell, que ens permet visitar patis i jardins, molts d'ells privats, que durant la resta de l'any romanen tancats.

Vull pensar que molts de vosaltres ho coneixeu i que potser fins i tot en alguna ocasió heu vingut a visitar-ho. Els que no ho coneixeu, preneu-ne nota i l'any vinent no us ho perdeu. Val la pena. 

I, amb l'art, la paraula. Us ofereixo un poema, curt, però que ho diu tot: Pensament. L'autor és Xavier Berraondo i la foto és una de les pintures de la Carme Rosanes, amiga nostra.

Pensament

Ha nascut una flor

enmig del meu silenci

i perquè no vull que es pensi

li diré pensament.

COR MARAGALL - GIRONA

Cor Maragall (assaig) - Girona

Vaig comentar fa uns dies la meva pertinença a aquest cor http://www.move.to/maragalldes de fa disset anys. Per a tothom, però especialment per als qui compartiu aquesta afició us ofereixo l'oportunitat de seguir les nostres activitats, cançons, viatges, reportatges, etc..
Podeu anar també al blog del cor punxant el logo grog de l'esquerra de la pàgina.

LA PARAULA I EL CINEMA - RELLEGINT DYLAN THOMAS

Dylan Thomas i Caitlin, la seva dona

Ahir vespre vaig anar al cinema. He de confessar que el títol no prometia gaire: "En el límite del amor", em semblava d'allò més cursi. Sabia, vagament, que es tractava d'una part de la vida de Dylan Thomas, el gran poeta galès, que mostrava la relació amb la seva dona Caitlin i amb Vera -amiga de l'adolescència- que després de molts anys, i en el transcurs de la II Guerra Mundial, irromp inesperadament en la seva vida i altera la relació entre ells, mostrant també la relació entre elles dues.

La pel·lícula, però, em va agradar. Molt ben interpretada, fotografia interessant i una banda sonora excel·lent.
Els fragments literaris de la poesia de Dylan http://amediavoz.com/thomas.htm  van fer repassar, en arribant a casa, alguns poemes i un magnífic llibre de relats curts, El visitante y otras historias.
D'aquest llibre i del relat "La mujer y el ratón" (5) (1936), és aquest fragment:

"Con el frescor del atardecer pasearon por el jardín de la casa. Al recubrir su desnudez mantenía la mujer toda su belleza. Los pies enguantados se deslizaban con lamisma ligereza que si anduvieran descalzos. Su voz tenia la claridad de una campana y la cabeza sobresalia con dignidad elegante. En el paseo por los estrechos senderos, sintió acordes los chirridos de las gaviotas. Y ella señalaba con el dedo arbustos y pájaros , y alumbraba en alas y hojas placeres nuevos, nueva belleza en  el fragor agitado de las aguas contra las guijas y vida nueva en las muertas ramas de los árboles.
-Qué tranquilo es este lugar -dijo ella contemplando la oscura acometida del mar en la ribera-. ¿Es siempre así?
-Cuando son aguas de tormenta, no -contestó-. Los niños juegan por el monte y los enamorados bajan a las orillas.
El atardecer se tornó noche tan de repente que en el mismo lugar que ella ocupaba se alzaba ahora una sombra lunar. La tomó de la mano y juntos corrieron hacia la casa.
-Antes de llegar yo, estabas muy solo -dijo ella.
Contra el hogar crepitó una brasa y és se hechó hacia atrás y un movimiento de las manos mostró su susto.
-Te asustas con facilidad -dijo ella-. A mí no me asusta nada.
Pero repensó sus palabras y entonces dijo con voz queda:
-Tal vez un día no tenga piernas con que andar ni manos con que tocar ni corazón bajo el pecho.
-Mira las estrellas -dijo él-. Forman en el cielo una figura. Son letras que componen una palabra. Alguna noche levantaré la vista y leeré la palabra.
Pero ella le besó y apaciguó su temor.

LA MÚSICA I LA PARAULA

En alguna ocasió he posat al blog algun apunt (post) fent referència a la paraula i la música. Son els de la secció "Paraula i música". Si bé una de les meves passions, queda clar en el contingut i en el títol del blog, és la paraula -la lectura, l'escriptura, en fí, la literatura-, mai, però, he fet referència expressa a una altra de les meves pasions: la música en moltes de les seves variants, preferentment la clàssica i el cant coral. Respecte del cant coral, fa 16 anys que canto amb el Cor Maragall, de Girona. Hem celebrat fa pocs mesos el 30è aniversari de la seva fundació.
Ahir al programa Àgora, a TV3, Xavier Bosch va entrevistar a l'escriptor Jaume Cabré, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Cabré, que sovint escriu sobre la íntima relació que té l'escriptura-lectura i la música, va dir que quan ho "vol tot", referint-se a la música, "va a Bach". En això també coincidim.
Cabré en el seu llibre La matèria d l'esperit fa contínues referències a aquest binomi literatura i música i diu:
"La literatura conté música. Molts escriptors, quan escrivim, de tant en tant, ens llegim en veu alta: cal comprovar com sona allò que escrivim..."
Referint-se a Toldrà, diu que "...llegint un poema o un relat, el portava a l'estadi del qual és possible la creació musical." 
Quan a Paul Valéry li van preguntar què l'havia portat a escriure Le cimetière marin, ell, després de buscar una explicació lògica, va respondre: "És que sentia una música."
De tant en tant, doncs, apareixeran apunts (posts) sobre música i/o sobre música i literatura. Espero que us agradi. Per "fer boca" recorro a Bach. Us convido a escoltar aquest fragment de les Variacions Goldberg, interpretat per el genial Glen Gould.

V PREMI DE NARRATIVA 2010 - PUNT DE LECTURA SANT NARCIS - CLUB DE LECTURA (GIRONA)

El "Punt de lectura Sant Narcís - Club de lectura", del qual en soc el coordinador, de l'Associació de Veïns de Sant Narcís, de Girona, acabem de convocar el V Premi de narrativa 2010.  Es pot optar als seus guardons, en dues categories d'edat i té una dotació econòmica per 1er. i 2ón premi en cada una d'elles.
Els treballs premiats es fan públics i s'entreguen en el transcurs de la Festa Major del barri, sempre el primer cap de setmana de Juny.
Les Bases es poden consultar en el següent enllaç:  http://www.eldimoni.com/sant-narcis-narrativa-2010.pdf
(4 pàgines).
Els treballs premiats es publiquen en el periòdic digital  http://www.eldimoni.com/, on també es poden llegir tots els premiats des de l'any 2006 (primera convocatòria).
Cada 3 anys, els premiats es publiquen en format llibre.
Algú s'anima a participar-hi?

HOMENATGE A MARIO BENEDETTI

El col·lectiu uruguaià del meu barri, conjuntament amb altres associacions, va organitzar ahir un homenatge al poeta Mario Benedetti (Paso de los Toros,1920-Montevideo, 2009), gairebé un any després de la seva mort http://amediavoz.com/benedetti.htm.

La lectura de poemes i altres textos va donar pas a un recital de Patricia McGill, amb acompanyament de guitarra a càrrec de Alejandro Luzardo.

Em van convidar a llegir aquest poema:

Enamorarse y no

Cuando uno se enamora las cuadrillas

del tiempo hacen escala en el olvido

la desdicha se llena de milagros

el miedo se convierte en osadía

y la muerte no sale de su cueva

enamorarse es un presagio gratis

una ventana abierta al árbol nuevo

una proeza de los sentimientos

una bonanza casi insoportable

y un ejercicio contra el infortunio

por el contrario desenamorarse

es ver el cuerpo como es y no

como la otra mirada lo inventaba

es regresar más pobre al viejo enigma

y dar con la tristeza en el espejo.