Ens explicava Antoni Domènech, extraordinari professor que vam tenir a 5è d'EGB, ja fa molt de temps, quelcom que ara, anys després, he començat a entendre; allò que durà el català pel camí de l'extinció, la pèrdua o l'empobriment, no és pas la utilització per part de gent gran de tota la vida (que visqué en ple franquisme i, per tant, òrfena d'educació lingüística) de paraules com barco, bueno o acera, sinó la catalanització barroera de les estructures gramaticals, de dites, de frases fetes, d'expressions, de traduccions literals.
És ara, vint anys després, que entenc les paraules de l'Antoni. I és ara, escoltant la llengua al carrer, però encara més greu, a la ràdio i la televisió, que m'esvero quan sento,amb total normalitat, presumptes periodistes homologats que en diuen de tan grosses com alguna de les que he recollit en clau d'exemple dels mitjans de comunicació, a l'atzar i de manera gens exhaustiva, al llarg d'un parell de setmanes de juliol. He sentit expressions com ara “aquest cantant no m'agrada res –no me gusta nada, en castellà–”, “l'empatsap a poc –sabe a poco, en castellà–”, “posa't de peus –ponte de pie, en castellà, i en lloc de “posa't dret”–”, “se li va caure el mòbil –en comptes de “li va caure”–”, “ho farem quan abans millor –cuanto antes mejor, en castellà–”, “vine't aquest vespre a sopar –vente a cenar, en castellà–”, “Rossi s'ha pujat a la moto després de la lesió –en lloc de “ha pujat”–”, etc. Són tots mots correctes però mal aplicats. Si passéssim el corrector, de fet, no les detectaria com a incorrectes, i són estructures mal fetes o paraules de les quals se'n tradueix literalment el significat des d'una altra llengua en la qual volen dir quelcom diferent.
Ara mateix signaria que tothom emprés barcos i buenos però mantingués les estructures gramaticals i sintàctiques que ens són pròpies i tan genuïnes, l'exemple més significatiu de les quals és, probablement, el dels pronoms febles. Sense anar gaire més lluny, en un aparador de Girona hi ha escrita la següent frase: “Si compres unes ulleres, et regalem unes noves”. Les motos d'una coneguda marca de pizzes a domicili de la nostra ciutat porten escrit: “Aquesta pizza ja té amo; vols una?”. Em fa mal de panxa, veure escrites aquestes traduccions literals, sentir-les constantment al carrer, ràdios o televisions del país, obviant els pronoms amb tanta tranquil·litat i menyspreu. I això és constant als mitjans de comunicació del nostre país.
Aquest empobriment, aquesta homogeneïtzació, aquesta pèrdua sintàctica és definitiva. Parlarem català en un futur. N'estic convençut. I per això treballaré i molts de nosaltres lluitarem amb l'objectiu de mantenir la nostra llengua, malgrat sentències de tribunals suposadament competents, que insinuïn viaranys contraris. Malgrat atacs i ofensives d'arreu d'un estat que encara no és prou madur per entendre i encaixar la seva pluralitat, també lingüística. I, especialment, treballarem malgrat els catalans que no la valorin, que reneguin del nostre sistema educatiu, la immersió lingüística, l'única opció viable per protegir, salvaguardar
i conservar aquest patrimoni cultural que és la llengua, l'essència d'un país.
Tanmateix, és força probable que aquest català sigui feble, contaminat, desarrelat, genèric, empobrit, desestructurat en un futur. Tinguem-ho clar. Fem l'esforç ara o el perdrem per sempre. En un símil amb el meu món professional, l'extinció és per sempre, definitiva i irrecuperable.
Les espècies i els paisatges depenen de nosaltres, però un cop desapareixen no es poden tornar a crear ni a reconstruir. Això mateix pot succeir, si badem massa, amb el tresor que tenim; una llengua preciosa i secular. Treballem perquè mai haguem de dir que la nostra fou una pobra, trista i dissortada llengua.
Ponç Feliu Latorre
Girona.
Article publicat al Punt Diari de dimarts 27 de juliol de 2010
Imatge:blocs.mesvilaweb.cat
