Màrius Torres (1910-1942) és un d'aquells afavorits, amb tota justícia, pel públic lector, una mica degut a la seva desaparició inesperada quan sols tenia 32 anys. Tanmateix, hem d'anar en compte quan diem això, perquè es podria interpretar des d'una certa menysvaloració de la seva obra, i resulta tot el contrari: Torres va ser un solitari que va destil·lar una obra de gran perfecció com expres?sà ell mateix a Carles Riba, explicant-li que havia passat de ser un metge que feia versos a esdevenir tocat per l'absurda vocació del poeta líric. Ara bé, hem de donar també per fet que, si hagués viscut més anys, no sabem com hauria evolucionat, cas semblant al de Salvat-Papasseit (1894-1924) i Rosselló-Pòrcel, nascut el 1913, com Salvador Espriu, tres anys després de Màrius Torres, i mort també jove, el 1938.
Torres va romandre, a més, durant els seus set darrers anys ingressat en un sanatori antituberculós i la gran majoria de les seves poesies (donades a conèi?xer el 1947 des de l'exili mexicà pel seu amic Joan Sales) van ser escrites un cop ingressat al sanatori de Puig d'Olena. Això, que podria semblar una simple qüestió biogràfica, deixa de ser-ho i adquireix la seva importància quan examinem el contingut de bona part dels seus poemes, on la mort hi plana d'una forma gairebé natural.
Influències simbolistes
Incansable lector, estudiós i amant de la música (que interpre?tava al piano), Torres segueix en certa manera les influències dels simbolistes, per bé que -ho assenyala Gimferrer- aquest fet no suposi cap anacronisme, sinó que ell mateix s'alci per damunt d'estils i capelletes i la seva poesia adquireixi una intemporalitat volguda.
Un primer aspecte a tenir present en la poètica de Torres és la música. Ja els poemes 1 (Variacions sobre un tema de Händel) i 2 (Sonata de Chiesa [Corelli]) versen sobre dues inspiracions rebudes a través d'un tema de Händel i un altre de Corelli. A l'antologia esmentada a baix, són musicals el 14 (Cançó a Mahalta), el 15 (Lorelei), el 19 (Abenlied, amb esment de Schumann), el 25 ("En el silenci obscur...") , el 40 (Couperin, a l'hivern) o el 73 (Mozart). Al llarg de tot el recull trobarem diversos moments en què la música és la directa inspiradora de la seva creació, com si volgués amarar-ne els versos. Altrament, les referències al silenci són moltes i complementen una mena d'estat d'esperit acollidor des d'una intimitat disposada a deixar-se enriquir interiorment, escol?tant la creació. A aquest tema de la música caldria afegir-hi totes les altres i diverses referències a l'art, des de l'escultura fins a la poesia, la seva i la d'altri, passant por la pintura.
Al silenci i a la música o belles arts que permeten un estat de contemplació i èxtasi, cal afegir-hi, com a segon gran aspecte de la seva poètica, la concepció del món com un misteri -un fet, típicament i tòpica del simbolisme, cert-, però que en ell es percep d'una manera singular. L'home, en el seu cas, tot i fer part d'aquest univers inexplicable, pretén assolir allò de més inabastable que hi ha en el món (les referències a l'infinit, a la volta celeste nocturna, a un tot imprecís no deixen de ser sovintejades), de manera que davant el misteri, del mateix misteri de la vida, Torres opta sovint per una cer???ta espera -no goso denominar-la esperança perquè tampoc no va caure en cap extrem d'optimisme incaut, ja que era metge i, en un temps en què no hi havia penicil·lina, sabia que la seva tuberculosi podia resultar-li fatal-. Aquesta espera, tanmateix, qualificada de segura i pacient, fins i tot fou objecte d'intercanvi d'explicacions epistolars amb Joan Sales en una de les seves cartes. Lligat a aquest aspecte, hi trobem encara un filó recursiu i important en la seva poètica: la presència del cicle vital de les estacions -especialment interessants per a ell resulten el final d'hivern o la primavera, quan tot esclata, i la tardor, quan tot mor- i una mena de pacient més que resignat acatament de l'ordre establert. De la manera més simple, com al poema 7 ("Espectres de rosa i glicina..."), amb referències primaverals, ens du inevitablement a tòpics com aquest del carpe diem i també a d'altres topos poètics més elaborats. Així, en el 9 (La torre), fa referència biogràfica a una antiga casa de l'avi matern com un "codony madur" que ens portarà a l'"ànima madura dels sofriments passats" (núm. 11: Dolç Àngel de la Mort...) o tot d'altres poemes dedicats al temps, com el 62 (Rellotge de sol); però, com sempre, i aquest és el nervi dels poemes de Torres, allò que podria esdevenir una simple anècdota cronològica esdevé un anhel d'infinitud diví quan, després d'escriure l'aparell, exclama: "Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,/ no mesurar tampoc les tenebres avares...". Aquest podria ser l'emblema del poeta: joiós de sentir-se formant part d'un univers que el planta a terra, té l'anhel de transcendència. La seva poesia resulta un veritable itinerari de recerca personal que, a la vega?da, sacseja el lector, perquè, malgrat la malaltia que patia, la seva poètica no és trista, ni malaltissa sinó que és una poesia serena i esperançada en la joia del constant renéixer.
Sense sortir d'aquesta concepció cosmoteàndrica (en mot de Panikkar), hi ha lligat a la seva poètica tot un món floral, amb una flor -real i imaginària- que cal mencionar: la rosa. Aquesta flor li ofereix el motiu en moltíssimes ocasions per expressar aquest sentit de la vida que s'escola i, alhora, per confrontar vida i joventut enfront de la corrupció de l'entorn. Qui sap si aquí -i potser pequem d'agosarats- el poeta fa dues referències prou significatives i biogràfiques: una, a la guerra que tant l'afectava (el germà era al front i ell se sentia poc útil a la pàtria des del sanatori: està datat en plena contesa civil) i, l'altra, a la pròpia malaltia, que certament el gresola per destil·lar una poesia elaborada per un home d'encara no 30 anys, amb un cos de quaranta quilos que es va marcint amb la lentitud i crueltat de la tuberculosi.
La mort és un altre tema recurrent del seu poemari: la mort, germana de la nit, i -almenys implícitament-, tractada com una intrusa que ve a trencar allò de bell que hi al món, l'apropa a un altre simbolista com Maeterlinck. El seu enfrontament, tanmateix, és seré i assossegat; l'espera i fins i tot l'arriba a desitjar perquè és "pau clara" identificada, en el temps humà, amb "el silenci de Déu" (poema 79: La nit és un palau...); ara bé, per arribar a la divinitat és el mitjà necessari com ens explicita al poema 57 (El Temple de la Mort). Al poema 11 ("Dolç Àngel de la Mort...") la mort hi era reclamada amb imminència, des d'una ànima madura i sense llast; morir era una mena de "lliscar sense esforç"; per estalviar-se sofriments, "gairebé" era capaç de bescanviar l'ànima immortal per l'aniquilació total; "gairebé", però. Ell sap, intueix, que més enllà del gual, hi ha alguna cosa. I és aquí on Déu es fa present en la poesia de Torres.
Poeta catòlic?
S'ha dit d'ell que era un "poeta catòlic"; aquesta és una expressió, com a mínim, desafortunada, si ha de servir per penjar-li una etiqueta que no abasta tota les seves àn?sies espirituals. Al poema 55 (Pelegrins) ho explicita: l'essència divina rau més enllà de temples, rituals i teologies; la divinitat esdevé l'"ànima dels Absoluts" (Poema 60: Com un nou nat...) i per això vivim "amb els ulls afamats de llum". Creure i esperar ens consolen contemplant la volta nocturna del firmament (poema 69: Tot és lluny, en la nit) i l'àmbit de la divinitat es palesa ben a prop nostre quan som capaços d'assumir que tot té el seu terme al nostre entorn (núm 75: L'abisme de llum), com si aquesta dolorosa constatació d'acabament ornés les coses d'una aurèola lluminosa. Déu, així, és percebut com a "suprema companyia"que el poeta no pot acabar de sentir tot i que encengui "la llum sobre cada semen?ça" (núm. 58: O tu, que encens la llum...) i li sol·liciti l'esforç d'abandonar el llenguatge, perquè els mots que ha après, no poden encloure el Transcendent; per això, "fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa", li cal "somniar la llengua d'una major naixença". Potser, per equilibrar el que diem del seu sentit de la vida, la mort i el Transcendent, ens cal fer menció de les Cançons a Mahalta (i molts d'altres amb tonalitat diversa en què la seva ploma es pot revestir de la innocència al sarcasme), que trasllueixen l'íntima amistat amb Mercè Figueres (morta el maig de 1976), malalta com ell i internada al sanatori). Mercè, la seva germana Esperança -que pre?sentà a Torres Joan Sales, amb qui treballava a la Generalitat-, Maria Planas -propietària del sanatori- i el Dr. Josep Saló, metge intern-, seran les grans amistats de Torres dins aquell món.
En conjunt, Màrius Torres, en la seva perfecció, representa un cas singular una mica al marge dels seus contemporanis i en relació amb la poesia catalana que segueix la tradició simbolista.
(Emprem l'edició TORRES, Màrius: Poesies, pròleg de P. Gimferrer (Barcelona: Ariel, 1981))
Font: Diari de Girona, 30/08/2010
