Em sembla que en els meus poemes primerencs s’hi pot trobar la petjada de tres poetes: Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli i Màrius Torres. Em plau evocar aquí Màrius Torres atès que en aquest 2010 s’escau el centenari del seu naixement. Màrius Torres i Pereña, que va obrir els ulls a Lleida el 30 d’agost de 1910, els va tancar el 29 de desembre de 1942 a causa de la tuberculosi. Només comptava 32 anys. Però ja havia escrit una de les obres poètiques més importants de la literatura catalana.
La poesia de Màrius Torres em va fer companyia en un moment molt delicat de la meva vida, quan l’any 1988 va morir per la seva pròpia mà una cunyada meva a punt de fer trenta anys. Va ser una tragèdia. Aleshores la poesia de Màrius Torres va ser a prop meu d’una manera càlida i silenciosa, com necessitava en aquelles hores de dissort. Una persona propera, amiga, devia entendre que aquells versos em serien un bàlsam. Ho van ser. Aquella bona ànima va posar a les meves mans el volum de les poesies de Màrius Torres publicat per Ariel. Un any després d’aquell daltabaix vaig editar un llibret elaborat de manera artesana, que vam repartir entre la família i els amics, amb el títol In memoriam. Contenia sis poemes dedicats a la jove Elisenda. No és difícil veure-hi l’empremta de Màrius Torres.
Els poemes de Màrius Torres (el primer recull només estava format per noranta-sis poemes) van aparèixer en una edició pòstuma als Quaderns de l’Exili, a Coyoacan, Mèxic. D’aquesta publicació en va tenir cura el seu amic Joan Sales, amb qui s’havia cartejat durant la guerra. Cal entendre les circumstàncies d’aquest retard editorial. Màrius Torres va escriure la major part de la seva poesia al sanatori de Puig d’Olena, on va estar ingressat set anys (la malaltia se li va declarar el 1935), amb la guerra civil pel mig i el posterior exili de la seva família, tan compromesa amb la República.
Després de la publicació d’aquest primer recull, diverses edicions de Poesies de Màrius Torres van succeir-se, corregides i augmentades. La que jo vaig llegir era la de 1977, que es pretenia definitiva. Contenia: els poemes inèdits inclosos en altres edicions anteriors, contes i cartes escrites pel poeta lleidetà i un pròleg extens i ben documentat de Pere Gimferrer.
En l’estela del centenari del naixement del poeta, acaba de publicar-se Poesías de Màrius Torres (Abadia editors), una traducció excel.lent al castellà dels poemes de Màrius Torres que ha fet María de Luis, poeta d’una gran subtilitat ella mateixa i, per tant, capaç de fer un treball tan delicat com rigorós. Aquesta traducció, tal com es desprèn de les paraules del prologuista de l’edició, Miquel-Lluís Muntané, reuneix les virtuts de l’artesà però també les virtuts de l’artista: “[traduir és] una tasca delicada que reclama les millors virtuts de l’artesà; no basta amb la destresa en el maneig de les llengües i el coneixement profund dels recursos de l’arquitectura poètica, ni tan sols basta la familiaritat amb els distints paràmetres mètrics d’un i altre idioma, sinó que requereix, a més, una subtil amalgama de bon gust i sentit de l’eufonia.”
María de Luís ha reeixit en el seu treball perquè, en efecte, ha sabut conjuminar els seus bons oficis artesanals juntament amb prou oïda interna com per traduir la musicalitat sensible del vers a la llengua d’arribada, en aquest cas el castellà, així com s’ha servit d’una subtil visió interna capaç de traslladar, amb eficàcia, la bellesa, tan emotiva com espiritual, de la poesia de Màrius Torres. Una poesia que, potser pel veïnatge amb la malaltia i la mort, s’endinsa en el transcendent i comprèn l’inefable de l’existència d’una manera tan natural com superior.
Teresa Costa-Gramunt
Article publicat a "L'Eco de Sitges" el 20 de febrer de 2010
Imatge: blogs.xtec.cat
