NADIR - Poema de Quim Español ( PART II)

NADIR

Quim Español
II
El sol ha passat ja per el nadir. Mentre quasi tots dormien, la plenitud de la nit ha tibat laciutat com una fruita obscura a punt de rebentar i ara es comença a pansir. S’esqueixa l’atmosfera i una brisa s’aixeca com herba furibunda, negra com una culpa, incontenible com un profund sospir, i es filtra pels carrers de la ciutat que navega a la deriva. Arrossega les fulles, mortes sobre l’asfalt, en un mormol que sembla un greu sermó sobre els pecats dels homes; penetra suaument a totes les estances, i frega el front dels adormits, com les plomes d’una òliba que bat, lenta, les ales.

El doctor Franc del Biomèdic obre els ulls de cop. S’adona, estupefacte, que sap la solució a l’enigma que tant l’inquietava. És tan simple com l’aigua de la pluja: la pregunta estava equivocada. La qüestió pertinent era una altra, i la resposta és tan inesperada i resplendent que queda enlluernat pel propi discerniment de bisturí. Els seus raonaments veloços tenen ara la qualitat dels diamants. El cervell electritzat desprèn iridescències. S’adona de la magnitud de la descoberta: el gen ignorat, el gen deixalla regenera la cèl·lula sense reproduir-la; si se l’activa, pot fer-la reviure perpètuament, i sap com activar-lo: un pas cap a la vida eterna. El doctor Franc s’espanta d’aquestes deduccions i es pregunta:

- En quins replecs del meu raonament s’arrauleix com la bèl·lua la poderosa mort? 

La Cassandra, que escolta el doctor Franc, intueix alguna cosa antinatural en la descoberta. Pensa en la mort magnífica de l’oncle Artur i, com si tingués un feix d’anys al damunt, es demana si és millor viure per sempre. S’adreça a l’oncle i, càndida, pregunta:

- Oncle Artur, cóm és l’altre món?

De la necròpolis de Sarrià només arriben sorolls somorts, paraules trencades. L’oncle no respon. La nena es gira cap al poeta del Palau Güell: finalment s’ha adormit ara que molts es desvetllen. Però sobre l’escriptori la Cassandra pot llegir unes ratlles de lletra impol·luta: “Freilich ist es seltsam, die Erde nicht mehr zu bewohnen,...”, “És cert que és ben estrany no habitar més la terra... “

La brisa irreparable ha portat els murmuris de la nena amb agrípnia a l’oïda de l’àvia, que es desperta. “Pobre infant”, pensa, “no pot reposar mai”.

- Sí que reposo, àvia. Quan vostè dormia he pensat en el somni d’un senyor que cantava una cançó molt rara. He descansat, tot i que ell plorava. Descansi vostè també.  

Però la brisa que ha despertat l’anciana és maligna i concentra les angoixes, com la de la Irene Sansa, a qui li ha semblat sentir petjades a l’escala. Conté l’alè. És la ira que ve amb el fill com ràpida navalla? Les petjades passen de llarg. Els batecs de la Irene Sansa s’alenteixen. Pensa en el somni increïblement feliç que ha tingut, i se’n fa creus. No sap que mentrestant el fill temut i verament temible, vulnerable i perdut, anhela amb desesper l’afecte destruït que mai no implorarà. I és que sovint l’insomni s’apodera dels odis i els afectes familiars. Mireu l’Ustad Zardari: la brisa verinosa li arrufa el nas majúscul. L’olfacte delicat ha captat una ràfega de pólvora cremada. Es desperta de cop i el colpeja un record despietat: el d’aquella fortor de pólvora i de sang de quan ell abraçava les despulles del fill, carnatge d’una bomba que va explotar al mercat de Gowal Mandi, a Rawalpindi. No es creia allò que veia, es pensava que el nen encara reviuria, com si la sang vessada pogués tornar al seu calze, i murmurava al mort paraules de consol. Com tantes altres nits, també aquesta serà una nit visitada per dures recordances, però mai no es lamenta.

Els amants han despertat del somni petri. Romanien com masses de marbre forjant una nit sòlida, però ha arribat també per a ells l’hora temible. L’home va al bany i orina cabalós com un cavall. La dona hi va després. S’han vist sota la llum de la tauleta, i ella s’ha sorprès de la crueltat de la carn nua, la calba accelerada, el ventre prominent, l’alè corromput d’ell. Ell s’ha sorprès del color esgrogueït d’ella, les arrugues al ventre utilitzat, els pits extenuats, el nas deforme. S’assembla a l’Henrietta Morães del tríptic descarnat de Francis Bacon, com si el pintor hagués entrat a la cambra armat amb els pinzells despietats. I malgrat les penúries del cos d’ell, malgrat la seva inèpcia, ella mira amb tendresa el diputat estult que l’ha estimat. En canvi no es perdona el propi ocàs. El temps silenciós, amb eines esmolades, l’ha treballat per dintre i li ha passat l’arada per la pell com un conreador de terres cegues. L’Henrietta, com Eva, se sent nua. S’amaga entre els llençols de crisantems. Un nou pudor evita tot contacte. Ni l’un ni l’altra exclamen com l’Aurora dels antics: “Lents, molt lents galopin els cavalls de la nit!”. Comencen a ser grans i no s’accepten. No han arribat encara a l’ascetisme de la Gretta i en Gabriel, que ja fa temps van aprendre a estimar-se, l’un al voltant de l’altra, seguint òrbites que no s’allunyen mai ni mai es creuen. 

Per cert: les plomes de l’ocell de la nit han tocat també les seves temples. La Gretta es regira al llit, amb amarguesa al cor sense saber per què. No té raons per avorrir la vida, i sí un marit amable que la tractaria de vostè si la paraula existís a la seva llengua. Va renunciar fa temps a tota altra cosa. Ha oblidat l’amor que pot portar a la mort. Però l’hora amargant posa un mirall davant del rostre vell per preguntar-li què hagués pogut ser, i el fel s’infiltra a les entranyes seques. 

- Gretta, recorda la cançó que Bartell d’Arcy va cantar en aquella festa a casa de les ties, ja fa anys? Es deia The Lass of Aughrim

- No la recordo, tot i que sé que aquella nit va ser trista a l’hotel de Dublín. Però d’aquella festa m’ha quedat l’emoció d’una història molt breu que algú va llegir i mai més no he sentit. 

- Vostè es confon. Aquell conte l’hi va explicar una altra persona molts anys més tard, parlant d’aquella festa.

- Em deixa ben parada, però no és pas estrany, em falla la memòria. Vostè coneix la història?

- Sí, i deia així: “Era tard ahir a la nit i el gos parlava de tu, i la becada parlava de tu des de l’aiguamoll. Tu ets l’ocell solitari que vaga pels boscos i potser aniràs sense parella fins que em trobis a mi. Em vas prometre que et trobaries amb mi a la cleda on els ramats s’apleguen, i em vas mentir. Et vaig fer un xiulet i tres-cents crits i només vaig trobar un anyell que belava. Em vas prometre una cosa que ni tan sols tu tens: un vaixell d’or sota un arbre de plata, dotze ciutats amb un mercat a cadascuna, i un jardí gran i blanc a la vora del mar. Em vas prometre una cosa que és impossible: que em posaries guants de pell de peix, que em portaries sabates de la pell dels ocells, i un vestit de la seda més fina d’Irlanda. La meva mare em va dir que no havia de parlar amb tu. Ni avui ni demà ni diumenge. Va escollir un mal moment per dir-m’ho. Va tancar la porta quan el mas ja havia estat robat. Tu m’has pres l’est a mi. M’has pres l’oest. M’has pres el que hi ha davant meu i el que hi ha al meu darrere. Tu m’has pres la lluna a mi, m’has pres el sol, i tinc molta por. Tu m’has pres Déu, també”.

L’insomni d’en Gabriel és tot un altre. Sap que ha quedat ferit per una cançó que ell mateix cantava, però no la recorda. Les imatges se’n van a una altra banda, al Hamlet que van veure anit: l’atmosfera irreal de tota l’obra, l’atrezzo reduït, l’escenari boirós, la veu somorta del protagonista, i de cop, l’espectre del seu pare, il·luminat per una llum intensa i crua, sobre una euga negra que va entrar galopant des del fons de la platea fins a l’escenari. I mentre advertia al fill amb veu enorme:

- “Series insensible com les herbes polposes

que arrelen a la riba del Leteu

si això no t’irrités...”, 

l’euga, turbulenta com la tempesta, les bàrbares peülles picant l’entarimat, eixordava els espectadors corpresos. Va durar poc. Euga i genet van sortit galopant altra vegada amb un renill colèric. 

I el ressò llunyà d’aquell renill ha inquietat el cavall trakehner de l’Angelina, que es mou neguitós a la quadra. I ella es desperta perquè ha sentit la inquietud de l’animal. Però no pensa en el cavall. Recorda amb precisió el diàleg que en somnis acaba de tenir: 

- Oncle Artur, deu ser estrany estar mort.

- És cert que és ben estrany no habitar més la terra, no fer servir els costums amb prou feines apresos, i a les roses, i a tantes altres coses que a la seva manera eren una promesa, ja no donar-los més el sentit del demà. És ben estrany no ser ja el que vam ser entre unes mans tan desassossegades, i deixar fins i tot el propi nom com si fos una vella joguina abandonada.

- Però, oncle Artur, això ho ha escrit un altre.

- Sí. A l’altra banda de la vida no hi ha paraules. Només puc parlar per boca d’altres. I el que ha escrit això sembla que hagi viscut en aquest Hades. 

- Vols que et porti res per sopar?

- Gràcies, Angelina, però aquí no tinc gana ni set de justícia.

- T’has arrugat la levita?

- No, però em sembla que m’he equivocat vestint-me de jaqué.

L’adolescent impàvid, envilit de riquesa, baixa suaument amb la naked streetfighter des de les altes cotes de Pedralbes cap a l’extrem oest de la Diagonal; baixa suaument com un albatros, mentre el cor, avorrit de lentes pulsacions, comença a accelerar-se.

*

A l’eix de la Diagonal, a la part alta, el déu adolescent, el tors nu i sense casc, mira el cronòmetre amb la moto aturada al ralentí. Es prepara i dóna gas de cop, la màquina deforme salta i amb el fragor d’un tro es llança Diagonal avall, a seixanta, a cent, a cent seixanta, i pocs segons després a dos-cents deu, indiferent al semàfors vermells. L’esclat de l’huracà desperta els adormits. Creuen cotxes i motos i els camions de la neteja, però ell no mou el manillar drag-bar. L’adrenalina puja després de tant de temps de no sentir-la. Accelera encara més, però ha de reduir per traçar amb un gest mínim les tangents a les places. Després precipita la moto a dos-cents trenta. La catàstrofe palpita als seus canells. S’entravessen vehicles. No frena ni es desvia i passa com una expiració entre uns i altres. Les venes van rebent descàrregues massives. El cor se li desboca amb una eufòria que ja no recordava. Ara és a la Diagonal de Poble Nou i arriba als dos-cents setanta cinc. Ja puja la plataforma del Fòrum, ja és sota la pèrgola i salta les escales. Toca a terra i frena en sec. Els pneumàtics es cremen patinant al llarg del moll, i la moto s’atura a l’últim límit de la ciutat confusa, arran de l’aigua. Fum de cautxú sintètic flota sobre la dàrsena. Les hormones li han amerat el cos. Té obnubilat el cervell, i un crit tancat dins la boca embogeix de desig de fugir. Passa un minut. Després emet un llarguíssim bruel d’animal extingit.

Un silenci imprevist ha envaït l’urbs. El soroll persistent se n’ha anat com un ramat de xais. Pels parcs de Montjuïc i pels carrers els arbres no mormolen. La fosca nova ha baixat tendrament de la muntanya. La fosca nova ha penetrat, cerimonial, a Santa Maria del Mar i a les esglésies tancades, a Capitania General i al Parlament, i ha tocat el Desconsol als jardins de la Ciutadella. La fosca nova ha entrat manant a la Comandància de Marina, ha passat sobre els vaixells del port, i s’ha adormit, solemne, sobre les aigües olioses de les dàrsenes. La rosada del mar, amb llengua enorme, llepa el rostre dels adormits al Born, mentre a l’altre costat de la ciutat serena un déu arcaic tot nu rosega l’herba seca dels erms de Collserola.

- Dorm, Ustad Zardari, pare d’un mort petit i immens enterrat a la tomba del teu pit; el tros de nit que et queda potser et serà benèvol. 

- Dorm, àvia Mercè, que la Cassandra té una vida gegant en el cos esquifit. 

- Descansa, Irene Sansa, amb aigua de cascall i valeriana. La nit dóna una treva a tots els afligits, i aquesta és l’hora. 

Mira: dormen els amants desencantats en la negra flor del dormitori; un vapor fred emana dels seus cossos, com de l’asfalt nocturn després de la tempesta. Mira: dorm també el doctor Franc; li ha costat molt després de tanta agitació, però el cervell s’enredava i confonia els enzims amb metzines i les matrius d’ADN s’omplien de larves com un buc d’abelles. El son ha arribat ja a la fase REM. No sap que quan es llevi haurà oblidat del tot la seva descoberta. Mira: dorm l’Angelina, alliberada i pura, plàcida i musical, sense ombres fugisseres sobre el rostre, fruint d’aquesta part de la nit com d’un gran silenci en una partitura inacabable. Reposa com reposen les plantes del jardí: les dàlies i les clívies, els lliris de Florència, les fulles de les kènties, els oms, els liquidàmbars i els til·lers, silenciosos en el tendre brancatge. Mira: dorm altre cop la Gretta, i dorm també prop d’ella en Gabriel, que ha sentit fa una estona les campanes tocant les hores netes. Tots dormen una segona dormició.

Al palau dels Güell el son del poeta errant és ple d’ecos, de veus que habiten l’estranya substància dels somnis, d’alguns que s’aventuren a la memòria blanca. De vegades li parla la mare, que ell detesta. De vegades l’estimada Clara. Algun cop l’avi Brahe, o el seu cosí, el borni, o els animals que se li adrecen amb molta reverència després de la benedicció dels aliments, i sovint s’endormisquen com una estampa bíblica.

La Cassandra està immòbil. La dolça letargia dels dorments li dóna una quietud que és quasi la mel fosca d’un son sense cap somni. També l’obscuritat ha entrat imperceptible dins de la seva estança, i amb ella una gran pausa en el brogit; ni tan sols hi penetra el vent de l’univers. Per això sent molt nítida una veu inquietant que crida des de lluny el nom d’algú. Sap a qui ha cridat i s’ha quedat corpresa. Altre cop ha pensat en els trucs de maceta al marbre de les làpides. Dirigeix la mirada a l’amic adormit al costat de la taula parada al gabinet del Frare Blanc. La veu ha travessat la volta acústica. El veu com es desvetlla, veu com es queda pàl·lid de temor, i el sent com murmureja:

- M’has cridat. Ja fa temps que ho temia i he sabut que eres tu tot i que no t’havia sentit mai abans. He sabut que eres tu per la veu fatigada, tan dèbil i tan poderosa. Ja fa temps que ho temia; tot i així m’he quedat consternat i he sentit un sotrac dolorós a l’estómac. Vinc de seguida. Deixa’m només un moment: la taula està parada, i em queden les postres encara que siguin amargues, i sé que en les menges darreres es troba la clarividència. Vinc de seguida. Deixa’m només una mica de temps per fer endreça, tot i que sé que les coses que ordeno ja tenen destí a les deixalles. Vinc, ja no trigo, però he de dir adéu als meus fills: les seves arrels són les meves artèries, i ara ha arribat el moment tan temut d’arrancar-les. Tot i així no tinc tanta por com m’havia pensat, però sí que tinc l’ànsia que sents quan et llances a l’aigua gelada. No tinc tanta por, tot i que reconec que se’m fa molt estrany deixar enrere l’amor que m’ha cremat, i la vida tranquil·la, i el món que just ara es desplega als meus ulls traspassat de dolçor. Sé molt bé que és millor no mirar cap enrere, però és que ja no puc pensar en l’endemà i no sé imaginar on em portes. Vinc, només vull agafar per la set i la son i l’oblit les pomes daurades que fa la mandràgora. Sentiré dintre meu el regust de dolçor que no puc ni pensar? Dóna’m la mà que tot jo que tremolo... 

Des de l’alt finestral de l’alta estança, l’amic no ha pogut veure la lleu claror que, com una aparició, tenyeix el cel de llevant: és la llum zodiacal, prèvia a l’alba, al regne incandescent, a la impassible erupció del sol sobre la mar.