Quan fa ja uns dies vaig iniciar la meva particular reivindicació de la personalitat i la poesia de Salvador Espriu, transcrivin els poemes del Llibre de Sinera, vaig demanar a la Rosa Delor si volia participar-hi. He de dir que va acceptar desseguida i, vet aquí, que avui podem comptar amb la seva valuosa col·laboració, que agraeixo sincerament.
Un recent article de Sebastià Moranta, «Detestem els gran ventres, els grans mots» («Compartir» 84, 2011) explica l’impacte que la poesia de Salvador Espriu va tenir en els països del Teló d’Acer. Perquè «La literatura es feia denúncia, l’escriptor era entès com a fenomen de caire polític» quan les coses funcionen en condicions totalitàries. Només fa tres anys, a Tbilisi, en un sopar de sobte vaig sentir Els Segadors. Els georgians es van posar drets i em miraven alçant la copa en un dels seus brindis rituals. Aquell fet del tot inesperat em va fer plorar. La senyora de la casa, una professora universitària represaliada pels russos, només em va dir: «la pàtria». Els alemanys que viatjaven amb mi em van preguntar què em passava; per raons històriques són molt antinacionalistes, i vaig traduir el que m’havia dit la senyora georgiana amb aquestes paraules: «És que aquesta cançó me la cantava el pare». I així era, la terra del pare.
Corria el 1968, Primera història d’Esther acabava de tenir un gran èxit en el Festival Internacional de Nancy, tothom recordava Ronda de mort a Sinera i La pell de brau havia despertat la consciència de molts espanyols. Espriu va ser esmentat com a candidat del premi Nobel. La idea partia d’un periodista francès. El diari Tele-Estel se’n va fer ressò: «Claude Roy ha fet no fa gaire, per escrit i amb notòria publicitat, un elogi de Salvador Espriu que val la pena traduir. Ha dit textualment: “no és solament un dels poetes catalans contemporanis més importants, perquè Salvador Espriu és certament també un dels poetes més importants de l’Europa moderna, parell d’un Breton o d’un Aragon, d’un Dylan Thomas o d’un Eliot, d’un Ungaretti o d’un Montale, d’un Pasternak o d’un Vozjenenski”» Des de Gijón, comenta Jesús Otero en el diari «El Comercio» la visita que els fa el poeta: «Salvador Espriu, que es tan humanamente sencillo, como tan elevadamente inspirado, tan maestramente fecundo, no parece dar destacabilidad necesaria a ese hecho, para nosotros merecido y transcendente.» En efecte, des d’Asturies, reconeixien i agraïen la importància del reconeixement a les identitats hispàniques reduïdes a simple fenomen folklòric: «Toda la vibración humana de su catalana condición, toda la sólida posición de entrega fecundísima a la cultura de su región, fue llegando a nosotros como alarde de sintetización que muchos le agradecemos» i aquí hi podríem afegir gallecs i bascos, i tots els qui volien alliberar-se de l’espessa teranyina de la dictadura. Espriu al·legava que no creia en els premis i menys en el Nobel, massa pressionat per interessos d’índoles molt distintes a les literàries. El seu entrevistador, però, deia comprendre la ferma postura dels qui avalaven la proposta perquè Espriu «desde su sólido pedestal catalán, otorgó y sigue otorgando méritos para optar al premio de la Academia sueca. Quede bien claro este hecho.» Espriu no va obtenir el Nobel perquè escrivia en català que no és una llengua d’estat. Però el 1970 va rebre el premi Montaigne de la fundació Alfred Toepfer Stiftung F.V.S, adscrit a la Universitat de Tubinga. Aquell mateix any es va celebrar el I Festival Popular de Poesia Catalana al Price. Espriu va llegir aquest poema que torna a estar d’una gran actualitat perquè la història sempre es repeteix, aquí i arreu:
XXV
Direm la veritat, sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l’or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.
Els anys, eufemisme que inclou moltes interpretacions, han imposat silenci sobre l’obra d’Espriu. Havia obert les portes d’Europa a la literatura catalana i no es cansava mai de donar a conèixer els seus escriptors des de Ramon Llull al darrer jove poeta del moment. Quan desapareix la seva respectada figura d’home moderat, savi, intel·ligent, culte, les relacions entre la literatura espanyola i la catalana pràcticament desapareixen. Ha triomfat el pensament dèbil, l’escriptura periodística, la mímesi del best seller forà, l’interès de l’editor. A la Fira de Frankfurt de 2007 es va presentar la Poesia completa d’Espriu traduïda a l’alemany per l’important crític literari Fritz Vogelgsang, traductor de Machado i Valle-Inclán entre d’altres. Vaig tenir l’oportunitat de parlar-hi, estava acabant la traducció de Les cançons d’Ariadna i em volia fer algunes consultes. Ell i la seva esposa van pernoctar a casa. Era un home afable, voluminós, però gens menjador, obsessionat per la poesia. Vam parlar hores. I em va dir una cosa que no oblidaré mai perquè em va fer sentir justificada pel treball de tants anys —que dit sigui de pas, alguns no li veuen cap sentit. Aquell home savi va dir només això: «Espriu és el millor poeta europeu del segle XX». Aquesta mena de coses en el nostre petit país només les diuen els de fora. També em va dir que ell traduïa pel seu plaer personal, que mai no ho feia per imposició, sinó que era ell qui triava. La poesia d’Espriu havia dut a Fritz Vogelgsang a traduir Ausias March, en aquesta tasca el va cridar la comare Mort que no respecta ningú ni té miraments.
Imatge: valenciabalfat.blogspot.com
Imatge: valenciabalfat.blogspot.com
Rosa Delor i Muns (Barcelona, 1943). Doctora en Filologia Catalana. Directora de les Obres Completes/Edició Crítica de Salvador Espriu. Autora de la tesi Salvador Espriu: Els anys d'aprenentatge 1929-1943 (Ed. 62, 1993, Premi d'assaig Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners 1991 i Premi de la Crítica Serra d'Or, 1993). http://quadernsdelavinia.org/wordpress/?page_id=69
Imatge: de l'autora
Imatge: de l'autora
0 comentaris:
Publica un comentari