Seguidors

dijous 23 de juny de 2011

LECTURA, de "No era lluny ni difícil" - JOAN MARGARIT


 Lectura

M'ha fet entrar en unes altres vides.
Fa dies que llegeixo, però avui
aixeco els ulls. No sé a penes res
de qui ha escrit aquest llibre.
M'avergonyeixo de només conèixer-ne
la lucidesa. La supervivència
no és més que aquesta mena
de conversa en silenci i sense temps.
Això és aterridor
i passa en l'abisme de la ment,
aquest cel blau i fred on l'amor és
l'única forma de posteritat.

Joan Margarit. No era lluny ni difícil
Imatge: Imma.blogia

dimecres 22 de juny de 2011

MANIFEST EN DEFENSA DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES

Al meu "post" de fa uns dies sobre el projecte de "Llei Òmnibus", que contempla la pràctica desaparició, en la seva estructura i competències actuals, de la Institució de les Lletres Catalanes, vaig rebre un comentari en el que em feien saber que es recollien adhesions al Manifest que, un grup d'intel·lectuals de la Institució i d'altres,  Premis d'Honor de les les Lletres Catalanes, havien fet públic.

Reprodueixo aquí l'esmentat manifest i l'enllaç http://lleiomnibus.blogspot.com/2011/06/manifest-en-defensa-de-la-institucio-de.html?showComment=1308764895640#c4225877338924517785 del blog, en el que hi trobareu més informació:

Assabentats de l’Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i d'estructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica, i del que s’hi diu a la Secció 35ª i a l’apartat de “Derogació de normes amb rang legal”, volem manifestar-nos en contra de la proposada modificació del caràcter de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que considerem perillosament restrictiva i entenem que n’amenaça la continuïtat. La Institució de les Lletres Catalanes és, avui, l’únic organisme públic que té com a objectiu fundacional vetllar per la difusió de la literatura i donar suport als escriptors.

Impulsada des de les diferents associacions d’escriptors i creada el 1987 sota el govern de CiU, la ILC va recollir i ha mantingut l’esperit històric de la ILC republicana, que va saber aglutinar, en la seva curta vida entre el 1937 i el 1939, escriptors de totes les tendències polítiques i va saber fer una difusió cabdal de la millor literatura del moment (va publicar Per comprendre de Carles Riba, La fam de Joan Oliver, Aloma de Mercè Rodoreda, El renaixement de Walter Pater en traducció de M. Manent, Hores angleses de F. Soldevila..., va impulsar la Revista de Catalunya, les biblioteques al front, etc.). D’ençà de la seva refundació ara fa 25 anys, la ILC també ha dut la veu i l’obra dels escriptors a escoles, ateneus, biblioteques, festivals, centres d’atenció primària, presons... i ha dinamitzat la xarxa de les cases museu, les exposicions sobre temes literaris (Rodoreda, Pla, Juan Arbó, Verdaguer, Manent, Ruyra, Sindreu, Alcover/Costa i Llobera, Monzó, Salvat-Papasseit...), els centenaris (Pla, Verdaguer, Rodoreda, Màrius Torres, Maragall...), els ajuts a la creació i a la traducció i a les entitats amb activitats de caire literari. Malgrat els seus recursos limitats (a frec dels 4M€ el 2010, en principi menys de 3M€ aquest 2011), es pot dir que la ILC ha ajudat bona part de les obres de creació, recerca i traducció que marquen l’últim quart de segle de la literatura catalana; de vegades ho ha fet només donant l’ajut per tirar endavant l’impuls inicial a un projecte, d’altres proporcionant als escriptors el temps necessari per acabar de forma definitiva un llibre llargament preparat, però sempre per dotar els escriptors del suport imprescindible en la seva tasca de creació. L’any 2010, les subvencions concedides a escriptors, editors i entitats que promouen la literatura catalana i la lectura van arribar a superar els 1,5M€, més del 46% del pressupost total de la ILC. Però la ILC no sols dóna subvencions. En l’acció directa, per exemple, l’any 2010 només en un sol dels programes de la ILC, l’anomenat “Itineraris de Lectura”, es van enviar 76 autors a fer 396 intervencions en escoles de 256 poblacions diferents. La base de dades del Qui és qui, l’ajut al desenvolupament de projectes com TRACES de la UAB o Lletra de la UOC, el fòrum on-line Què llegeixes?, el mapa festivalsliteraris.cat i l’ús dels recursos 2.0, són bona prova de l’interès que la ILC ha posat en les noves tecnologies. Totes aquestes activitats, llargues d’enumerar i fetes amb una extrema professionalitat, serà difícil que es puguin dur a terme amb menys cost, més simplificació i agilitat administrativa, ja que el capítol de despeses de personal de la ILC només se situa al voltant del 20% del seu pressupost i és molt improbable que una “unitat de suport administratiu”, com diu l’Avantprojecte de llei, pugui fer aquesta feina amb la mateixa expertesa, diligència i el know how acumulat en 25 anys de treball constant.

D’altra banda, justament pel que van ser els seus inicis, la ILC és governada per una Junta i un Consell Assessor on són representats tots els sectors relacionats amb la literatura. Aquesta estructura és, avui, l’únic model vigent i operatiu en què la societat civil del món de les lletres té una veu directa en les decisions i programes d’una institució pública al seu servei. Un exemple, per tant, que hauria de ser imitat i no pas eliminat. La seva condició d’Entitat Autònoma, a més, fa que les seves activitats al servei de la literatura no tinguin altres fronteres que les del domini lingüístic, i no es troba sotmesa a limitacions de polítiques autonòmiques. Els escriptors de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d’Andorra o de l’Alguer sempre han estat part integral dels programes de la ILC.

Els sotasignats considerem una greu manca de visió política la proposta d’eliminar l’actual caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC. Creiem que no ho justifica ni el cost de la ILC, ni altres propostes (avui inexistents) de polítiques de més abast destinades a salvaguardar i promoure el sistema literari català, ni la centralització de l’execució d’una política cultural que perdria el lligam que ara manté amb el món de les lletres; i exigim, doncs, que es respecti el caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC i els seus actuals òrgans de govern.

Francesc Parcerisas, degà ILC; Josep Mª Benet i Jornet, ex-degà ILC; Mª Antònia Oliver, ex-degana ILC; Josep M. Castellet, ex-degà ILC; Feliu Formosa, ex-degà ILC i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Joaquim Molas, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Joan Francesc Mira, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

diumenge 19 de juny de 2011

COMPTE AMB L'ÒMNIBUS... PERILL!!


No son bons moments per la Cultura. Es tanquen llibreries, es redueixen horaris a biblioteques, s'eliminen programes de televisió -TVGirona, TV3- relacionats amb els llibres i la literatura... i els estàndards de vendes de llibres i de lectura es mantenen a la banda baixa, malgrat que apareguin a les llibreries moltíssimes novetats d'autors catalans i castellans i un bon nombre de traduccions.
Per si el panorama no és prou decebedor, només faltava que, emparats en la crisi econòmica i de les retallades que se'n deriven, la Generalitat hagi anunciat que una de les mesures de l'anomenada "llei òmnibus" serà reduir a simple consell assessor, pràcticament sense autonomia, la Institució de les lletres catalanes.

Maria Barbal en el seu article al diari Ara (dimarts 14 de juny) , titulat La ILC no pot desaparèixer, entre altres coses escriu: "La Institució de les Lletres Catalanes va ser refundada en democràcia per protegir i promoure en l'àmbit català les obres dels escriptors catalans vius, en especial en centres d'ensenyament i biblioteques, i fer memòria dels grans creadors del passat per mitjà d'exposicions, itineraris i conferències.
El 1939 es produïa al Mas Perxés (Agullana, Alt Empordà) l'última reunió de la junta de la Institució, constituïda, entre d'altres, per Antoni Rovira i Virgili i Merçè Rodoreda, camí de l'exili. Ara, en democràcia, amb un govern d'un partit que rep el nom de nacionalista, jo entenia nacionalista català, la Generalitat de Catalunya es planteja per llei obtenir el mateix resultat. La ILC quedaria reduïda a un consell assessor i perdria l'autonomia com a organisme que vetlla molt concretament pels escriptors catalans.
No cal dir que els arguments que s'aporten són els d'optimitzar uns recursos, és a dir, estalviar"...
I acaba:
..."Els mestres, els professors de llengua i literatura catalanes dels instituts i de les escoles, els de les universitats, els lectors catalans a l'estranger, els catalanòfils d'arreu, afegeixen entusiasme a les seves hores de feina i sovint en fan d'extres per explicar Catalunya als nens, als joves, al món. Quin agraïment, quin llegat penseu deixar-los? Xavier Solà, Ferran Mascarell, Artur Mas, en què penseu? Amb què sentiu"...


I, Jaume Cabré (Ara (dijous 16 de juny), amb el seu article amb el mateix títol, diu:

"Manllevo el títol de l'article del de la Maria Barbal publicat aquí mateix fa pocs dies. Insisteixo en el tema que ella enceta perquè és bo que, més enllà de manifestos i indignacions, el punt de vista dels escriptors sigui conegut...
... Mantenir viu el record i el prestigi de l'escriptor que se l'ha guanyat és mantenir viva l'autoestima del lector i de la societat a la qual pertany. L'autoestima, gran assignatura pendent.
... Moltes escoles, instituts, ateneus i biblioteques de Catalunya i també dels Països Catalans promouen trobades de lectors amb els seus autors gràcies a l'organització de la Institució de les Lletres Catalanes. La visibilitat pràctica que suposen aquestes trobades és palpable. Acosten l'escriptor al lector i viceversa. La ILC també promou les cases museu d'escriptors, els espais literaris, les rutes literàries...  Iniciatives com les geografies literàries, les cases de l'escriptor, els museus literaris, els recorreguts guiats, les rutes literàries... fan forat...


Penso que valdria la pena que, a més dels escriptors, opinés la "societat civil": particulars, associacions, entitats, partits, ajuntaments, etc... No fer-ho és negar-nos a nosaltres mateixos els instruments per fer-nos conèixer, per mostrar-nos, a casa i a fora.


Seria una manera de barrar el pas a l'òmnibus, que a la velocitat de tgv, arramblarà amb tot allò que, en el fons i diguin el que diguin, consideren superflu i sobrer.


Es poden llegir els articles sencers als Ara dels dies 14 i 16 de juny.


Imatge: jaumesubirana.blogspot.com

divendres 10 de juny de 2011

QUAN COMENÇA EL REPÒS, de Misterioses fruites - QUIMA JAUME

Perquè ningú, o gairebé ningú, parla mai d'Espriu?


Quan comença el repòs
(A Salvador Espriu)

Rere dels murs, expectaven plorosos
els vells xiprers veure gravat, per sempre,
el teu insigne nom damunt la llosa.
Vells murs, on el repòs
comença a deixar enrere
cant i traüt del caminant errant.
Sinera t'acollia revestida
d'una perenne calma:
el somni del poema quedava segellat.
Mentre
esglais de fosca quien damunt nostre.

Imatge: Cementiri de Sinera  /  amicsarbres.blogspot.com

dimecres 8 de juny de 2011

UNIVERS PESSOA

Un any més els municipis de l'àrea urbana de Girona dediquen el mes de juny a un gran nom de la literatura universal. Enguany, Fernando Pessoa s'afegeix als noms homenatjats des de 2004 en un programa d'activitats que suma els esforços de diverses institucions i entitats culturals, i que ha inclós autors com Joyce, Sartre, Proust, Virginia Wolf, Kafka, Calvino i Faulkner.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1885-1935) està considerat un dels més grans poetes de la llengua portuguesa i de tota la literatura occidental. La gran aportació estètica i literària de Pesoa va ser la creació dels heterònims: autors ficticis com Eduardo Reis, Alvaro Campos o Alberto Caeiro, que molt més enllà d'un mer pseudònim constitueixen personalitats amb identitat, dades biogràfiques, i una veu artística pròpia que els converteixen en una sòlida realitat literària.
(text extret del tríptic editat per l'esdeveniment)

Podeu trobar més informació (textos i activitats) a: http://universliterari.blogspot.com/, i a http://www.facebook.com/universliterari

Imatge: del tríptic


Passa una papallona davant meu
i per primera vegada en l'Univers observo 
que les papallones no tenen color ni moviment,
així com les flors no tenen perfum ni color.
És el color qui té color a les ales de la papallona,
en el moviment de la papallona és el moviment allò que es mou.
És el perfum qui té perfum en el perfum de la flor. 
La papallona és només papallona.
I la flor és només flor.

Fernando Pessoa
XL  de El guardià de ramats 
(Poemes d'Alberto Caeiro)
Imatge: altivolantis.blogspot.com

ADMONICIÓ D’UN PREDICADOR DE L’ESGLÉSIA D’ISAÏES

Un bon amic m'envia aquest escrit perquè el publiqui al blog.
 Vet aquí, doncs, l'Admonició d'un predicador de l'Església d'Isaïes

Fills maleïts de l’església nostra, tinc el cor ple de ràbia, tinc el cap ple de sang i a les mans dinamita perquè percebo el mal com un nus d’escurçons estrenyent-vos els cors. Veig la guilla rient als vostres ulls; veig la blasfèmia a les boques negres; veig també els vostres fills a punt de rebentar de furor i narcòtics, i els seus cossos inflats com si vinguessin del perpetu festí de Baltasar. Hordes extraviades que ofeneu el Senyor: el temps s’acaba.

El Senyor va bastir la ciutat celestial, i us va convidar a entrar-hi. El profeta ho va dir: “Va posar una base d’antimoni i uns fonaments de safir. Els merlets eren robins i les portes de carboncle, i tot el recinte de pedres precioses. I gran va ser el benestar dels seus fills, i va confondre tota llengua que els acusés davant dels tribunals”. Tots vareu menjar mel i mantegada, brossat, mató i recuit, i tots vareu libar la llet inacabable munyida de les cabres i les camelles grasses, i els ceps donaven rius de vi frondós. I varen prosperar les ciutats i les terres de Senyor: les ciutats de la mar i de ponent; les terres de la plana i dels turons. Dolls d’or varen omplir les vostres cases i l’opulència us va botir la còrpora mentre les vostres ànimes es tornaven mesquines.

Fa temps que heu oblidat tots aquests dons, i honreu ídols de plàstic. El flux elèctric us dóna una llum falsa, les ones hertzianes s’han ficat a dins de cada casa, i us maten l’esperit. Teniu el cor inert com el carbó, teniu els ulls de vidre esmerilat, teniu l’oïda dura com un roc, i us afarteu de carn i de toxines. Com els vells embriacs de la ciutat del temple feu tentines de beure tant de vi, i us roda el cap mentre doneu sentències. Balleu com posseïts per forces de l’avern. Els vostres fills han estat derrotats per un imperi d’ombres. Ja de petits creixien com bèsties deformes. Ara les places puden dels seus vòmits. I quan us insultaven, on teníeu el fuet?

I ai d’aquells que s’afarten sense treva criant sagí de porc en el seu cos! Ai d’aquells que es consolen amb pols de cocaïna! Ai dels que no suporten el silenci, i fugen d’ells mateixos, i riuen com cretins davant de la pantalla mirant l’abjecció! Ai dels que només pensen en el joc i en la còpula, i en cotxes com carrosses de Moloc! Ho sé: Heu destruït la ciutat celestial i heu bastit al seu lloc la capital del regne subterrani. Heu fet un contuberni amb el món de la fosca i heu pactat amb la Mort.

Direu els pusil·lànimes: jo no he fet tot això, m’he estat a dins de casa, he vingut com un xai a la congregació, he complert amb la llei i amb el Senyor. Raça de gatamaules!, catèrvola d’hipòcrites! Heu pensat d’on venien els béns que malversàveu? Heu agraït els dons al poderós Senyor? Quin profit heu llevat de les riqueses? Dels vostres arquibancs plens a vessar, dels comptes saturats, de les accions n’haurien de rajar torrents de dineral cap a l’església. I què heu donat? És que la salvació val la misèria que heu tornat al Senyor? Valeu com homes d’or o de llautó amb verdet?

I el Senyor ho sap molt bé: coneix el vostre cos i l’ànima perduda. Els missatgers que té són infinits; l’informen puntualment. Vosaltres no els veieu, i són arreu. Corren pels fils elèctrics i per les canonades, us miren per finestres i càmeres ocultes, espien des de dalt, estan en les partícules de l’aire; entren quan volen a les caixes fortes i comproven els saldos del vostre capital. Us segueixen pel regne de la nit i furguen en els pensaments secrets perquè tenen maneres d’entrar dins del cervell. En les immenses sales de l’empiri, una legió de justos escollits, minuciosos comptables del Senyor, esbrinen la vostra ànima amb tècniques que no podeu concebre. Cada un dels pensaments és estudiat; cada un dels vostres actes és jutjat; cada dòlar de guany és registrat. I el Senyor sap molt bé la magnitud dels pecats que amagueu dins de les vísceres i coneix les riqueses que oculteu.

I Ell tornarà a purificar la terra. Recordeu el profeta: “tot ésser de carn és com herba, tan fràgil com la flor del camp. I l’herba s’asseca i la flor es panseix quan els passa per sobre l’alè del Senyor. L’herba s’asseca, la flor es panseix, però la paraula del Senyor dura eternament”.

Escolteu: ha dictat veredicte d’extermini; ho he sentit i ve d’Ell. Escolteu: s’alça un tumult damunt de les muntanyes com d’una multitud immensurable; s’alça un renou de regnes aliats: és el Senyor que passa la revista als paladins formats, als vencedors superbs muntats en els seus carros de combat, equipats amb armament letal. Han vingut de l’extrem del firmament i es reuneixen en formació: són l’instrumet del seu furor diví per assolar la terra. Veig Josuè davant, a dalt d’un tanc; porta a les xarreteres tres estrelles; l’ha fet el general de les tres ames, i arrasarà les vostres vils metròpolis com va fer amb Jericó, Laquix i Hebró, i totes les ciutats de Canaan. I els seus guerrers no vénen amb llances ni ariets, ni amb espingardes ni armes explosives. El Senyor ha concebut ginys inimaginables de destrucció sistèmica, més enllà del fosfògen i del canó de Gauss, més enllà dels raigs làser d’elevada freqüència, més enllà de les armes nuclears i dels míssils balístics. Lamenteu-vos perquè és a prop el dia de la devastació. Farà servir una tàctica mil cops més destructiva que el Blitzkrieg. Els vostres cors de ferro es dissoldran, us fugirà la sang dels rostres d’embriac, tindreu dolors i espasmes, i us recargolareu com la qui va de part. El cel s’estremirà i la terra es mourà del cigonyal el dia de la seva ira ardent. I no tindrà clemència del fruit de les entranyes, ni tindrà pietat de cap infant. I fins i tot els morts més pecadors seran llançats avall dels seus sepulcres com avortons funestos, horror dels altres morts.

Implacable, convertirà la terra en un desert. La ciutat infernal que heu bastit amb ardor desenfrenat serà com Babilònia que el Senyor va arrasar. Recordeu el profeta: “Babilònia, la perla dels reialmes, no serà mai més habitada ni poblada en els segles a venir. L’àrab no hi plantarà la tenda, ni servirà de cleda als pastors. Serà el catau dels animals del desert, els mussols n’ompliran les cases, els estruços hi habitaran, els sàtirs hi dansaran, les hienes viuran en els castells, els xacals en els palaus luxosos”. I vosaltres, porucs i pusil·lànimes, el Senyor us tractarà com si fóssiu els dèbils de Sió: us vessarà per sobre l’esperit de la son; us clourà les parpelles; us cobrirà amb un vel els caps beneits i dels vostres cervells fugirà el seny. I als vençuts per la gola, lents com vaques, el Senyor us donarà herbes amargues.

Després de la victòria inapel·lable, la terra a cap i ample reposarà tranquil·la. Pujareu, missatgers, a una muntanya, i anunciareu la bona nova arreu. Alçareu la veu forta, missatgers quan clamareu la bona nova al sud. Cridareu sense por tot proclamant a les ciutats del mar: “ha arribat el Senyor. La justícia serà la corretja dels seus ronyons; la lleialtat el cinturó dels seus lloms”.

Llavors “el llop habitarà amb el xai; la pantera jaurà ben a prop del cabrit; vedell i lleó jove pasturaran plegats i els menarà un infant, i el lleó, com un bou, menjarà palla. El nadó jugarà sobre el forat de l’àspid i el deslletat estirarà la mà al cau de l’escorpit”; i res no passarà.

La gent no farà el mal a cap de les ciutats de la muntanya santa, perquè tota la terra serà plena de l’alè del Senyor, com les aigües del mar cobreixen els abismes.

Aquell dia direu: “Us dono gràcies, Senyor, perquè estant irritat contra mi s’ha aplacat la vostra ira i m’heu consolat”. Llavors pouareu l’aigua de la salvació, i cridareu de goig i d’alegria, com ho va fer el poble de Sió, perquè és gran el Senyor enmig de tots vosaltres.

GUALBA (VI), de Corint - Manuel Forcano


He anat al camp a collir espigues.
Els marges n'eren plens.
Feia sol. Bufava un fil de vent.
Un ocell suspès al cel blau
com una flor surant en un estany.

He tornat a casa
amb un ram de pa ales mans.

dijous 2 de juny de 2011

CENYIR EL VENT - Josep Vicente


No s'ha d'oblidar que no es pot ser lliure
en un món obcecadament injust
Josep Vicente (a Cenyir el vent)

Imatge: spirit-of-metal.com

dimecres 1 de juny de 2011

VI PREMI NARRATIVA SANT NARCÍS 2011

A aquesta sisena convocatòria hi concòrren trenta-un participants, que ens han enviat els seus relats des de diverses poblacions de les comarques de Girona i Barcelona. El jurat està a punt, serà divendres dia 3, de decidir qui son els mereixedors dels premis de l'edició d'enguany.
La proclamació dels guanyadors i el lliurament dels guardons, la farem, en el marc de la Festa Major del barri, al teatre del Centre Cívic Sant Narcís. L'acte constarà de tres parts.

> Lliurament dels premis.
> Homenatge a Josep Recasens, veí del barri, traspassat recentment. En Josep va ser un home polifacètic. Home de teatre, escriptor, col·laborador amb casalsier catalans d'arreu del món, col·laborador també en diferents mitjans escrits.
> Commemorant el 30è aniversari de la mort de Josep Pla, Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, de la Universitat de Girona, ens parlarà de "30 anys sense Josep Pla" i tot seguit el grup de teatre de l'A.V. "Fa com 9" farà una lectura de textos seleccionats del Quadern gris, Notes disperses i Notes del Capvesprol.