CANIGÓ - Fragment Cant VI - J. Verdaguer - (Estany de Banyoles)

Sovint, en qualsevol indret, inesperadament, un es troba amb la paraula escrita en un cartell, en una pedra...

És el que m'ha passat avui. Inesperadament, perquè ho desconeixia, passejant per les vores de l'estany de Banyoles, he topat amb la Font dela filosa. Un plafó de ferro, amb un broc també de ferro a la part inferior, és la versió de disseny d'aquesta font. Al plafó, però, i retallat, el text d'un fragment del Cant VI de Canigó, de Verdaguer, que fa referència a la filosa.

Tota la nit he filat

vora l'estany de Banyoles,

al cantar del rossinyol,

al refilar de les goges.

Mon fil era d'or,

d'argent la filosa,

los boscos veïns

m'han pres per l'aurora.

La fotografia la he fet aquest matí.

CANIGÓ - Fragment Cant VI - J. Verdaguer - (Estany de Banyoles)

Sovint, en qualsevol indret, inesperadament, un es troba amb la paraula escrita en un cartell, en una pedra...

És el que m'ha passat avui. Inesperadament, perquè ho desconeixia, passejant per les vores de l'estany de Banyoles, he topat amb la Font dela filosa. Un plafó de ferro, amb un broc també de ferro a la part inferior, és la versió de disseny d'aquesta font. Al plafó, però, i retallat, el text d'un fragment del Cant VI de Canigó, de Verdaguer, que fa referència a la filosa.

Tota la nit he filat

vora l'estany de Banyoles,

al cantar del rossinyol,

al refilar de les goges.

Mon fil era d'or,

d'argent la filosa,

los boscos veïns

m'han pres per l'aurora.

La fotografia la he fet aquest matí.

LLIBRE DE SINERA (XIII) - Salvador Espriu

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l'esguard del cel.

Amb els primers grills
juguen a cucorna
els ulls de la nit.


Imatge: sarahwrotethat.com 

100 ANYS DE VALOR!

Recordo, fa temps, la lectura de les rondalles gironines d'Enric Valor i també les valencianes. I recordo, mai millor dit, els valors que representava la seva formidable tasca sobretot com a lingüista, sense oblidar la seva obra literària i rondallista.

El meu homenatge, sincerament, serà recuperar la lectura de la seva obra, de fa temps oblidada.

I, sobretot, agraïr als que heu tingut la iniciativa de recordar-nos, derecordar-me, que els VALORS persisteixen en la memòria.

Gràcies!! 

Joan-Ratot ha caigut dins de l'olla;

la Rateta sopa i plora;

el Pardalet s'ha trencat el bec;

el Corb s'ha tallat l'ala;

el Bou s'ha arrancat les banyes;

la Figuera s'ha esguellat la millor branca;

la Fonteta s'ha assecat!

MIRÈIO (MIREIA) - Frederic Mistral

Demà al matí, després de deu dies de voltar per La Camarga, l'Àngels i jo emprendrem el retorn cap a casa.

Hem voltat tant com hem pogut. Hem vist pedres, moltes pedres, hem visitat el Parc Natural,

hem fet vida en un hotel, a Aigues Mortes, amb habitacions individuals en plena natura, hem patit calor, 

molta calor, a les ciutats i pobles que hem visitat, però ho hem passat bé.

Com correspon a aquest blog, us ofereixo un apunt sobre Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1813-914), guardonat el 1904 amb el Nobel de Literatura.

L'apunt és un fragment del començament de la seva obra cabdal Mirèio (Mireia),

 poema provençal, publicada el 1852

(La traducció és de Maria-Antònia Salvà)

Frederic Mistral

Cant una jove de Provença.

En les amors de sa jovença,

a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,

del gran Homer infant d'escola,

jo vull seguir-la a ella sola,

ja que, donzella camperola,

son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa

la jovenesa, i no tenia 

ni diadema d'or ni mantell de domàs,

jo vull que en glòria sia alçada

com una reina, i festejada

per nostra llengua menyspreada.

Cantar vull per vosaltres, pastors i gents de mas.

Cant Primer

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
vólguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!...

Podeu seguir a http://books.google.es/books?id=LE-TI8On56IC&pg=PR12&lpg=PR12&dq=mireia+mistral&source=bl&ots=OvjyfUjWRV&sig=2Vpo9oym_K1AfzcD1FlzYnCHGj0&hl=ca&ei=gURRTqb1FcGKhQeBl-TWBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDEQ6AEwAw#v=onepage&q&f=false

Més informació a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral

LLIBRE DE SINERA (XII) - Salvador Espriu

Dalt del Mal Temps, arran

les velles soques

dels garrovers corcats,

tornava el vent a començar.

Per un camí de cabres

baixà fins al rial-

Esglaonava fressa

en els canyars.

Després, ja seguida la sorra,

a la vora del mar,

un cop tots els caressos

ben esguardats,

convoca els seus patrons

a sardinals.

Imatge: blogutopiablogutopia.blogspot.com

FLORS AL VENT (HAIKAIS) - Rosa Leveroni

El xiprer perfumat

retalla el cel rosat

en l'hora calma.

El perfum del xiprer

sempre més el tindré

en el teu bes.


Rosa Leveroni. de "Flors al vent".(Fragments). Haikais, Obra poètica completa. Girona. CCG, 2000

Imatge: majocobe.blogspot.com

LLIBRE DE SINERA (XI) - Salvador Espriu

Baixaven la barca i el soldat

al fons de l'aigua d'aquella mar

que el meu somni feia real.

El tritó de fang, des de dalt

de la molsa tan humida, ho va mirar.

La claror ja s'anava ajocant.

Arrossegaven vespre lents llimacs.

Quan acaben de treure el domàs

del calaix on ahir fou desat,

al jardí dels cinc arbres brillà

una mica de fred de fanal.

Imatge: carmerosanas.blogspot.com

L'"ABECEDARI DE LA LLIBERTAT" ( III ) - CORBERA D'EBRE - Espais de la batalla del'Ebre

(  III  )

Obra  escultòrica de Sento Masià

En este abecedari de la Llibertat se me ha destinado la letra C. Supongo que por la C de Candel.

Gracias. Todas las letras, cuanto más usadas, más -la C és la que más páginas acapara

en las enciclopedias i diccionarios-, pueden encabezar muchos pilares en

los monumentos a la Paz y a la tolerancia: compañerismo, calma

consuelo, civilización, concierto, cordura, cordialidad...

igualmente, esta C de mis amores y mis pecados,

es capaz de capitanear lo opuestamente

contrario: celos, convulsión, castigo,

cerrilidad, caótico, crispación,

cólera... A mi me trae

a la mente un

paisaje

autobiográfico

excesivamente antitolerante

de cuando era concejal de Cultura

en Hospitalet. Por querer levantar un Centro

para jóvenes en un solar municipal nuestro que circunstancialmente

usaban unos vecinos como parking, empecé a recibir anónimos de esta ciudadania

motorizada en los que me decian: tienes las tres C: Catalanista, Comunista i Cabrón. La verdad

es que el anónimo era insultante, agresivo e intolerante, pero las Ces de Catalanista

y Comunista no, ni tampoco la de Cabrón; incluso si se me apura, la de

Cabrón menos, pues si un cabrón no es tolerante, que baje Dios

del cielo y no solamente lo vea sinó que diga algo.

Ahora ya desahogado de estos exabruptos que tuve que soportar, haciéndome antipática mi propia inicial, elegiría, para una campaña por la Paz y la Tolerancia, la C que encierra y representa la Caridad, puesto que la justicia social no nos ha llegado y al paso que vamos no nos llegará; la de la Camaradería, ya que la solidaridad se ha resquebrajado y desmoronado y la de Constancia, para resistir el que la mayoría de veces las cosas andan mal cuando apuntaban que iban a ir bien... Si, me queda, en este tintero que es la punta del bolígrafo, otra C que és la de la Comprensión, madre de todos los abrazos.

(Francesc Candel)

La fotografia la vaig fer el 29 d'abril de 2011.

ESTAMPES DE MONTPELLER - Rosa Leveroni

Un carrer de Montpeller

Ahir, al passar prop de Montpeller, camí de La Camarga, vaig recordar els versos de Rosa Leveroni "Estampes de Montpeller", que havia llegit el dia abans. És un dels dos llibres d'aquestes vacances.

Jardí de plantes

Arbres en somni

d'uns altres temps amables.

Suaus les pases

d'enamorats i besos

en els jardins ombrosos.

Carrers

Cel blau. Campanes

que fan daurat el dia

quan s'esbadella.

En els carrers reclosos

el silenci reposa.

Peyrou

Com una dansa

de Lully, mesurada,

són els parterres.

Al lluny, muntanyes blaves;

al volt, música d'aigua.


Rosa Leveroni. "Estampes de Montpeller". Obra poètica completa. Girona. CCG, 2000
Imatge: didaclópez.blogspot.com

L'"ABECEDARI DE LA LLIBERTAT" ( II ) - CORBERA D'EBRE - Espais de la batalla del'Ebre

(  II  )

Obra escultòrica de Jesús Lafuente

Aquesta lletra duu la panxa de la bonhomia i el jeroglífic de la bondat. És la lletra del petó, la que aclofa els llavis i en fa un coixí humit perquè hi reposi la fonètica adormida.

Vistes de gairell totes les B són com els binocles de la llengua, els ulls d'un pont del diable que uneix el principi i la fi de la veu humana, potser uns sostenidors de seda per a mantenir la silueta de les paraules-dides.

Sense la lletra B les barques s'enfonsarien per la proa, el bes seria res i Barcelona deixeria de ser bona. Mai no hauríem parlat del mur de Erlin, ni de les melodies de Roadway, ni de Rigitte Ardot, i el seu ust tan onic i aundós, ni ens hauríem posat mala sang amb l'Anca Catalana.

Sense la lletra B tot seria simplement regular.

I el cel seria lau; i el mar la Costa Rava; i l'Arça guanyaria la Lliga de futol; i els escriptors escriuríem fent servir l'olígraf, que és un estri d'arrels gregues que deu significar «escriptor de poques coses».

En altres mots: sense la B no hi hauria literatura. I el món correria el risc d'omplir-se més de urros que no pas d'iliòfils.

( Joan Barril )

LLIBRE DE SINERA (X) - Salvador Espriu

Barques de paper

varava en la llarga

quietud del vent.

L'or assedegat
d'abelles i tarda
beu l'aigua del mar.

Quan se'n vagi a fons,
miraré la barca
del soldat de plom.

Imatge: panoramio.com

L'"ABECEDARI DE LA LLIBERTAT" ( I ) - CORBERA D'EBRE - Espais de la batalla del'Ebre

(  I  )

Aquest plafó metàl·lic amb el dibuix del perfil d'un casc és com una mena de "logo" a l'entrada del poble

Aquest altra plafó anuncia l'itinerari "L'abecedari de la llibertat"

La primera de les lletres del nostre abecedari és la lletra A

Ho fou també pels fenicis als quals s'atribueix la invenció -almenys, del que

nosaltres fem servir encara avui-, pels grecs, amb el nom d'"Alpha" i

pels romans, els nostres avantpassats més propers.

Moltes paraules clau comencen amb aquesta lletra: "ànima", "amor", "amistat",

"autonomia"... I amb aquesta lletra comença el meu cognom, 

arribat de fora de Catalunya fa molt de temps i ara fermament arrelat a casa nostra.

És cert que "Ainaud" no és un llinatge català, però ara ja ho és, des de que elmeu pare,

el meu germà i els meus nebots n'hem fet un empelt, ben viu, a l'antiga soca

de Catalunya. Que sigui per molts anys!.

(Josep M Ainaud de Lasarte)

Les fotografies les vaig fer el 29 d'abril de 2011

L'"ABECEDARI DE LA LLIBERTAT" - CORBERA D'EBRE - Espais de la batalla del'Ebre

L'entrada al poble vell

Una part de les vacances d'enguany han estat uns dies a les Terres de l'Ebre i un dels llocs visitats, Corbera d'Ebre (Terra Alta). A Corbera hi ha dos pobles: el vell i el nou.
El que veritablement té interès especial és el Poble Vell que..."descansa al cim d'un turó a 337 metres d'alçada on una munió de cases en runes donen testimoni d'alló que fins el 1938 va ser el poble. Des de l'esglèsia de Sant Pere, símbol del poble, es contemplen les abruptes muntanyes de la Serra de Cavalls i Pàndols, indrets on es van produir els combats més intensos i brutals dels cent-quinze dies que va durar la Batalla de l'Ebre, que va ser un dels episodis més violents de la Guerra Civil. Va començar el juliol de 1938 i va acabar a mitjans de novembre del mateix any. Van morir milers de combatents dels dos bàndols i va determinar la caiguda de Catalunya i l'enfonsament de la resta del front republicà, provocant  així la desaparició de la II República Espanyola. 
Per Catalunya va representar la pèrdua dels seus òrgans de govern, un greu obstacle per al manteniment i progrés de la seva cultura, una alteració emogràfica i la pèrdua de l'oficialitat del seu idioma. (Text adaptat del de http://www.corbera.altanet.org).

La nostra visita (solitària) la vam fer una tarda assolellada del mes de maig. Certament impressiona veure, en un silenci gairebé absolut, els estralls produïts per la duresa dels bombardejos i els combats. Moltes cases del tot derruïdes, d'altres amb alguna part encara dempeus, pilons de runa i el pensament que sota aquelles runes hi van quedar atrapats homes, dones i nens, testimonien el que allí va passar.

La visita es fa seguint un itinerari anomenat L'abecedari de la llibertat, ..."que s'articula al voltant de vint-i-vuit lletres ubicades a diferents indrets del poble. Aquesta ubicació geogràfica té un simbolisme especial... Vol ser un monument universal a la pau mitjançant el codi universal de les lletres i el testimoniatge i compromís del mon de l'art en la negació de les guerres i les confrontacions bèl·liques. Els vint-i-cinc artistes que exposen les seves obres fetes amb diferents tècniques i materials, comparteixen una mateixa idea: les LLETRES han deportar a les PARAULES i, d'aquestes n'ha de sortir la fraternitat. (Text adaptat del de http://www.corbera.altanet.org).

La meva intenció és oferir-vos, a través d'aquesta nova finestra del blog, fotografies del poble, d'algunes obres dels artistes i els textos, les PARAULES, que diferents persones han escrit a cada lletra de l'tinerari.

Una de les obres d'artista, un plafó de com era ordenat el poble i el text corresponent a una de les lletres 

Aquests seran els elements per il·lustrar els posts  

Imatges: Lluís Gil, 29 d'abril 2011   

LLIBRE DE SINERA (IX) - Salvador Espriu

Es desvetlla la fam

del senglar,

ara que fa basarda

i el moresc és alt.

Al prat de l'herba molla

hi ha verí d'escurçò:

s'emplenaran de sobte

aquests meus ulls de mort.

La rella que arrossega

el bou enllà del fang

obre solcs de tristesa,

lents records desolats.

Veuràs potser com cauen

les regnes d'unes mans

injustes, quan s'abrandi

de cop la nova sang?

El qui espera sabia

tornar, des del jardí

clos en el son dels arbres,

per llargs camins d'oblit.

Claror de l'aigua, prima

molsa del safareig.

Varava fràgils barques,

en encalmar-se el vent.

Imatge: ca.photaki.com

LLIBRE DE SINERA (VIII) - Salvador Espriu

Al vell orb preguntava l'esglai

si el meu poble tindria demà.

I la boca sense llavis començà

la riota que no para mai.

La destral de la llum en els caps.

El carrer se'ns tornava fornal.

Una mica d'oreig de la mar

arribava de sobte als portals.

Els ulls blancs ja no eren davant

la temença que havia parlat.

Ara els passos s'allunyen enllà

dels immòbils xiprers vigilants.

Repreniem el somni tenaç

-contra el bou, el serpent, el senglar-

de la nostra difícil bondat,

de la nostra viril dignitat,

de la nostra fidel llibertat.

Imatge: nodo50.org

SONET A RAINER MARIA RILKE - Rosa Leveroni

Rainer Maria Rilke

Vivies sota el signe de les roses

-oh somnis estel·lars del teu jardí!-;

damunt del teu cant pur, en ser descloses,

el seu perfum posàven més diví.

Un nou sentit donaves a les coses

perquè el seu foc et feia clar el camí.

Et deien el secret de les aloses

i l'aire cert del vol del serafí.

Una a una collint, tota la vida

anaves desxifrant; punt de partida

del viatge infinit, també et són port.

I la flama d'amor per ser més pura

t'ofrenava a la fi la gran ventura:

amb una rosa vas collir la Mort.

Rosa Leveroni. "Persèfone i altres poemes". Obra poètica completa. Girona. CCG, 2000
Imatge: oskarmariagraf.de

MIQUEL PAIROLÍ, EN EL RECORD

Publicat al Punt el dilluns, 18 de juliol del 2011 

Tinc ben present el dia que vaig conèixer en Miquel. Un dia de maig del 2006, a mitja tarda, em vaig deixar caure a casa seva, a Quart. He de dir, amb sinceritat, que no sabíem gaire res l'un de l'altre. Jo el coneixia d'haver llegit Exploracions. Notes i converses de literatura. Un llibre esplèndid! M'havia semblat un llibre molt interessant. El Club de Lectura Sant Narcís havíem començat, no feia gaire, a fer presentacions de llibres i a organitzar tertúlies amb escriptors propers, de casa, com si diguéssim, i em va semblar que valdria la pena organitzar una de les tertúlies a l'entorn d'aquell llibre, comptant amb la seva presència. Vaig comentar-li a en Quim Curbet, amic i editor del llibre, i em va dir que li proposés, que segur que li agradaria la idea. Com ho havia de fer per dir-li-ho? “No cal que el truquis”, em va dir en Quim, “vés-hi i si és a casa et rebrà”.

Efectivament, era a casa i em va rebre. Després de les presentacions em va convidar a passar. Va ser una rebuda impactant. Em va fer entrar en una habitació gran i fosca on només el llum de sobretaula il·luminava una part d'una taula plena de llibres i papers, col·locats en un ordre perfecte. Vam seure. De mica en mica la vista es va anar habituant a la poca llum i en la penombra vaig poder adonar-me que ens trobàvem al seu despatx-biblioteca. Li vaig explicar la meva proposta. Encara no havia tingut temps d'acabar que ja em va dir que sí. La cita era per al 30 de juny.

I el 30 de juny vàrem fer la tertúlia. No vàrem parlar només d'Exploracions..., sinó que ens va fer un interessant recorregut per la seva obra literària. Un bon nombre d'amigues i amics vàrem conèixer així, de prop, un escriptor de qui desconeixíem moltes coses i de qui en vam aprendre moltes més. Aquest primer contacte va ser l'inici d'una relació molt més estreta. El vam convidar a un parell de trobades del club de lectura per comentar Cera i El manuscrit de Virgili. Un temps després, va formar part del jurat del premi de narrativa Sant Narcís, que convoquem des del 2006.

Darrerament, fa uns mesos, havíem fet plans per parlar en una nova tertúlia del seu darrer llibre-dietariOctubre, llibre que llegirem el curs vinent, malgrat no poder comptar amb la seva companyia. I encara tinc ben present com li va agradar que per a la meva participació en una edició de les Dotze Hores de Lectura Viva i Participada, que organitza l'associació d'Amics del Museu d'Art, hagués triat per llegir, just en el lloc on ho situa la novel·la, el punt de trobada de la Rambla, les primeres planes de Cera. La meva relació amb en Miquel ha estat curta, massa curta, però intensa.

La seva obra serà un referent permanent i ens queda com a testimoni de la seva saviesa, de la seva amistat i de la seva generositat. La dedicatòria que em va escriure a Cera –“Per a en Lluís, en agraïment per tot el que fas pels lectors i la lectura. Amb l'amistat d'en Miquel”– serà un recordatori constant i encoratjador.

Imatge: diaridegirona.cat

LLIBRE DE SINERA (VII) - Salvador Espriu

Amb els pals els captaires resseguien
un a un els barrots de les reixes del meu carrer.
S'atansaven a poc a poc des de la pujada,
venint del camí d'atzavares del Mal Temps,
i demanaven caritat de cancell en cancell,
escamots de la basarda de la nit en el migdia solar.
Un cop a la setmana els pobres arribaven
en una lenta, quasi aturada processò
i ens cridaven amb veus de ronca cantarella
al tenaç i obscè mercat de sutzures i mals.
La corrua passava davallant cap a la placeta
i es perdia després, pels alts plàtans polsosos,
enllà de l'ombra ja llunyana dels xiprers.
Com deixava sollats els portals, les eixides,
la mica d'aire de mar, la llum sencera de l'estiu!
Però encara quedava, sempre ressagat, el vell cec
que s'ho mirava tot des de les plagues dels seus ulls,
àvides, xopes de sang, calentes,
obertes sense cap resposta a les preguntes del nostre esglai,
esbatanades en el buit fins que les cobria
en un sobtat vol compacte la negror del moscam.

Imatge: elapocalipsisvaallegar.blogspot.com

CENYIR EL VENT (III)- Josep Vicente

Josep Vicente (L'Armentera, 1923 - Sant Feliu de Guíxols, 2011)

A mesura que avanço en la lectura del llibre d'en Josep Vicente, Cenyir el vent, entenc els comentaris d'alguns amics -Miquel Aguirre, Quim Español, Narcís-Jordi Aragó-, pel que fa a la qüalitat de la prosa d'en Josep, qüalificant-la d'excepcional. El tractament del llenguatge, els mots que defineixen amb precisió eines, estris, situacions i expressions, és magistral.
En Josep el coneixem, la majoria, com a polític, activista, professor i com a alcalde que va ser (1980-1990) de Sant Feliu de Guíxols. Jo en desconeixia la seva vessant d'escriptor més enllà que elque publicava al Punt Diari.
Tornant al llibre (recull d'articles periodístics) aquest és fruit d'un observador innat i extraordinari, atent al dia a dia, conversador i coneixedor del seu entorn, no nomès el més inmediat, i amatent a les vicisituds dels seus conciutadans. Ens parla una mica de tot: de Ciutats i llocs, de Civilitat, d'Art i de Gent (són els capítols del llibre) i des de cada un d'ells expressa sensacions, sentiments i una lliçò de saviesa i humilitat extraordinàries.
Cenyir el vent, és una autèntica joia, recomanable des de tots els punts de vista.

Josep Vicente Romà. Cenyir el vent. Girona. Diputació de Girona, 2010
Col·lecció Josep Pla.

Imatge: guíxols.cat