Seguidors

dijous 29 de setembre de 2011

UN BON DIA !


Avui, el matí ha estat esplèndid! Aniversari (els primers seixanta-vuit), diada de Sant Miquel. Primer dia de curs a la Universitat. Retrobament amb companyes i companys de cursos anteriors i primer contacte amb els nous. L'assignatura d'aquest curs, com les dues dels dos cursos anteriors, promet: "Literatura catalana de la postguerra".
La classe ha anat molt bé. Algunes precisions sobre l'assignatura i el marc en el que es sitúa. El profe i els alumnes, tots complementaris. Alguns comentaris del professor: "la gràcia  de la literatura és compartir l'experiència de la lectura", "necessitat de la crítica". "la literatura és reflexió"... A la sortida, els comentaris gairebé unànims: "ho passarem bé".

Després pels carrers feia un dia radiant amb un cel blavíssim. Encara hi ha força turistes. Les terrasses, plenes de gent. M'agrada que hi hagi gent a les terrasses: conversa, descans, relació... He  trobat gent coneguda: en Jaume, amb el seu "xerrar" mallorquí tant agradable a l'oïda, que anava a cantar (canta amb el cor de la Universitat); en Genís (capellà), amic de tants anys! que es va alegrar tant que al darrer nét que hem tingut li posessin el seu nom; en Lluís que em deia que als seus vuitanta-quatre es comença a veure gran; en Miquel al que he felicitat perquè avui és Sant Miquel i ell a mi perquè avui en faig seixanta-vuit.

El dia ha anat passant i al vespre dues sorpreses (regals d'aniversari): l'Àngels, la meva dona, m'ha regalat Jo confesso, l'últim d'en Jaume Cabré i les meves netes i els seus pares La Biblia (l'edició catalana interconfessional), que m'he proposat llegir com una novel·la. A més, les felicitacions de tots els de casa.

Ha estat un dia rodó!!

dimecres 28 de setembre de 2011

EDICIONS SIDILLÀ - Dos llibres


El poble dels Centfocs
Llegendes de les Gavarres

A les Gavarres, des dels últims tres mil anys, no hi havia viscut mai tan poca gent com avui. D’aquest món que es va esvaint en queden encara els records, algunes formes de vida i moltes llegendes, abans fins i tot que voler preservar la memòria de tot això, el que hem volgut és parlar d’un fet viu del nostre temps. És al capdavall amb el temps com es va fent el destí de cadascú, el futur de tots i les històries que d’aquí uns anys, també seran llegendes.


Imatge: fempais.tv


Tombes & lletres

L’amor no cau mai. Clementina Arderiu i Carles Riba van fer esculpir aquesta divisa a la tomba del cementiri de Sarrià on reposen. ATombes i lletres els homenatgem, juntament amb 40 escriptors més de la nostra literatura, clàssics o en camí de convertir-se’n. Hem buscat les  tombes de tots ells arreu dels Països Catalans, les hem fotografiades i hem convidat 41 autors a escriure un text. El resultat és aquest llibre, 41 textos que parlen de cadascun d’ells, plens d’històries, de records, de versos, de ficcions i, sobretot, de reconeixements. Perquè la gent morim, però els escrits queden. És per això que el lloc on reposa algú capaç d’imaginar un món propi i capaç de fer-lo arribar i sentir als lectors, no és mai un lloc mort, és un lloc de silenci ple de paraules que podran reviure un i mil altre cops. 

Imatge: jordidemanuel.cat

LLIBRE DE SINERA (XVIII) - Salvador Espriu


No s'entenia la cançò de la nit,
de tan clares com eren les paraules.

"T'avens a vendre per engrunes d'or
l'antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d'una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s'afina barrigant entre deixalles.
L'amo t'encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d'escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t'ajups
sota el fuet i les burles més grasses."

D'aquella mar venia l'aspre cant
d'una veu d'ira que no pot  cansar-se.
Des de molt lluny volà com un falcó
d'esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres.

Imatge: naturephoto-cz.com

dimarts 27 de setembre de 2011

POETES AMICS... Anna Rispau i Montse Assens


Grimpa pel cingle
el rierol intrèpid.
Drings que ressonen.

*

Hi ha un silenci d'aigua
que es dispersa
entre els murmuris de l'entorn.
Colors reflectits al gel
que trenquen l'estat d'ànim que arrossego.

Uns braços despullats,
alçant-se en el desig de retrobar-se,
criden i trenquen el silenci
dins l'aigua del rierol.

Imatge: flickr.com


Som deus àvides
dels teus dolls de tendresa.
Besos diàfans.

*

Revessegen per la finestra
com jocs perduts que ningú vol
i cauen al buit, fiantçant-se
al lligam etern del record.

L'aigua corre sota els seus peus
i gronxa les rialles en el reflex.

Banys de companys,
que fan cada jorn al morir el sol
i desperten els somriures
al rostre del mar.

Poemes que pertanyen al llibre El silenci de l'aigua (Premi de les Homilies d'Organyà 2011)

Imatge: Lluís Gil. L'Escala, agost 2009

dissabte 24 de setembre de 2011

MONTSERRAT ROIG - HOMENATGE A LA XARXA PELS 20 ANYS DE LA SEVA MORT - Activitats paralel·les

Es va acostant la data del 10 de novembre per retre l'homenatge blocaire a la Montserrat Roig. Hi ha associacions o altres col·lectius que a a més d'aquest homenatge faran altres activitats en el mateix sentit.
El Punt de lectura de Sant Narcís dedicarem enguany les 6 hores de lectura viva i participada, en la seva quarta edició, a la lectura de textos de l'escriptora i/o a altres textos que en facin referència. És una activitat que durem a terme el dissabte 12 de novembre, dos dies després de la data del 20è aniversari del seu traspàs.

Lloc: Centre Cívic de Sant Narcís (Girona). Plaça de l'Assumpció, 27.
Horari: De les 10:00 a les 13:00 h. i de les 15:00 a les 17:00 h.
Els participants disposen de franjes de 10 minuts per la seva lectura.

Acabada la lectura es celebrarà, fins a les 18:00, la tertúlia habitual, sobre l'autora.

Interessats a participar-hi, dirigiu-vos a Lluís Gil (649.438.873) o a lluisgil1ster@gmail.com

Si algú altre fa alguna activitat a l'entorn de l'homenatge, i vol fer-ne difusió, envieu-m'ho al correu indicat i en faré un post (adjunteu al text una imatge).

LLIBRE DE SINERA (XVII) - Salvador Espriu


Aquesta tristesa, immensa, glaçadora,
que plana des de sempre damunt nostre,
fa que sentim proper l'acabament d'un món.
Però qui sap si algú, des del mar de naufragi,
un dia guanyarà la clara riba
i ordenarà de nou el pas afermat
pels oberts i dreturers camins.
Aleshores serà potser comprés el cant
que s'elevà i amb molt dolor venia
del cor mateix d'aquesta  nit.

Imatge: maricarrasco.wordpress.com

DIÀLEG


Conversa entre la Martina i en Guillem, tots dos de sis anys, fa uns díes, a la sortida de l'escola, passejant amb mi pel carrer:
- ...el més important és que els egipcis van inventar l'escriptura...
- ...no, el més important és el que van fer els romans: van inventar les carreteres...
- ...no, perquè si els egipcis no haguèssin inventat l'escriptura, els romans no hauríen sapigut com s'havíen de fer...
- ...és igual, sense les carreteres, els romans podríen haver viatjat pels camps i pels boscos...
- ...però amb l'escriptura van saber com fer-les, per això és el més important... sense les paraules no es pot parlar...

Arguments que devien haver treballat a classe... El diàleg em va fer pensar en la paraula escrita...

dimarts 20 de setembre de 2011

LES CAUSES PERDUDES - Novel·la de Xevi Sala

« Un mestre expulsat per un suposat abús sexual, de Barcelona a un barri marginal de Girona, afronta les sospites per la desaparició d’una nena gitana »

Les causes perdudes, primera novel·la del periodista Xevi Sala (La Bisbal d’Empordà, 1965), ha estat finalista del Premi Prudenci Bertrana (Girona), d’enguany i editada per Columna fa uns mesos. La novel·la comença a Girona, l’hivern del 2003, així: “... El meu barri no té nom i els meus veïns no tenen cara perquè el seu nom m’avergonyeix i les seves cares m’espanten...” Només llegir aquesta primera frase, i sabent pel text de la contraportada que la novel·la està localitzada en el “barri gitano” de Girona, pensem que, des de la brevetat, ens trobem segurament davant la millor descripció del barri de  la Font de la Pólvora que hem  llegit mai... una descripció extensible també a totes les Fonts de la Pólvora ocultades aquí i arreu de la geografia catalana i més encara... I quan parlo de la “millor descripció” ho dic sobretot per una raó:  la mirada de l’autor no amaga res: mostra els patiments, el dolor, i les misèries humanes fruit de la pobresa extrema i de la desigualtat obligada, però ho fa amb dignitat, amb la dignitat que sempre mereix la vida, el treball i l’entorn de la gent implicada en les infinites causes perdudes que troben pel camí la gent treballadora... 
Un altre comentari que volia fer es refereix a l’estil, més concretament a un piló de frases que mostren la visió de l’autor a través dels personatges o el mateix paisatge, que són exemples de precisió i rigor formal i de bellesa estètica, a vegades de pura prosa poètica...  En alguns casos plenes d’ironia i humor, en altres envoltades de tendresa,  present especialment en molts moments de la lectura relacionats amb els nens i nenes de l’escola; nens i nenes que viuen, paradoxalment, una vida dura en un entorn dur i amb moltes raons per optar per la desesperança. Em dona la impressió que aquell mestre derrotat i desterrat, el senyor Torres fatalista i una mica autodestructiu separat de la seva filla protagonista de la novel·la, opta per la vida, per la professió, per l’expiació i pel futur, fent una permanent mirada plena de tendresa, melancòlica, una mirada dic, sobre els nens i nenes de Font... pensant tal vegada que si només el poble salva el poble, només els nens i nenes poden salvar un mestre... i viceversa... Les causes perdudes no es una novel·la sobre l’escola, o sobre els mestres, o sobre la infància... però és una bona i recomanable lectura pels mestres i els educadors i les educadores en general...
Les causes perdudes no és tampoc per a mi una novel·la d’intriga, malgrat que l’intriga és el fil conductor de l’argument... Un argument que camina pàgina rera pàgina de la novel·la amb un ritme molt viu i que enganxa a la lectura... Crec que la intriga, el suspens que porta fins l’última frase, l’ambigüitat,... és una excusa per parlar d’un lloc concret i d’unes persones concretes que hi viuen, un lloc i una gent que l’autor coneix molt bé, i que crec que s’estima d’una manera especial. Només així s’explica que transformant les pudors en olors trobi aquella dosi de consciència màgica o ingènua barrejada amb la puresa i, alhora, amb els instints més primitius i políticament incorrectes que li retornin tot allò que ell mai no ha pogut tenir, ser ni viure i que li dóna sentit a la vida... troba la puresa en la pudor i, així, ens ajuda a recuperar la memòria  del món que ens amaguen, ens oculten, (des del barri no es veu la Catedral de Girona i viceversa...) identificant-nos també amb les nostres particulars Fonts i les nostres singulars causes perdudes o, pitjor, ocultades...
Finalment, volia comentar un altre tema que m’ha impactat moltíssim: els fragments dedicats a en Tià Salellas, l’únic personatge real de la novel·la... M’han impactat, doncs, em semblava que el tornava a tenir davant meu “...corbata vermella, camisa blanca i, a la solapa de l’americana, m’hi vaig fixar, un pin del Che Guevara. Un altre senyal de les contradiccions d’aquell home de missa que corria en BMW...” ens diu el senyor Torres...
Bé, no sóc cap crític literari però m’atreveixo sense cap dubte a recomanar-vos la lectura de Les causes perdudes sabent que us agradarà...

Sebas Parra.

Sebas Parra, és mestre. El 1976 van començar a Salt (El Gironès), les classes per a adults, i en Sebas si hi incorpora el setembre del mateix any. El 1981 es comença a configurar la xarxa d'escoles d'adults i el 1994 s'oficialitza l'Escola d'Adults de Salt. va participar en la creació a Santa Coloma de Farners, de l'escola Samba Kubally, per a l'alfabetització d'immigrants africans.  Ha treballat amb el GRAMC (Grups de Recerca i Actuació sobre Minories Culturals).
Ha dirigit durant trenta anys l'escola d'Adults de Salt. 
És un referent en el món de l'ensenyament per a adults. Actualment està jubilat però continúa fent tasques relacionades amb l'ensenyament i la cooperació amb l'alfabetització a Nicaragua.


Les causes perdudes. Columna. Col·lecció Clàssica. Barcelona, març 2011.
Imatge: columnaedicions.cat

dimecres 14 de setembre de 2011

LLIBRE DE SINERA (XVI) - Salvador Espriu


Als camins del mar,
barques i fortunes
no deixen senyal.

Com arribaria
al sord aquest clam?
Faig, perquè l'escolti,
foc del nostre glaç.

Parlo d'esperança,
desesperançat:
un vell mot no calma
més antiga fam.

El meu món tenia
presos els portals.
Amb mort confinava
per tots els llindars.

Llengua embastardida,
poble bou al fang.
Necis jocs podriren
vils cervells parats.

Endinsada vela
per l'última mar.
Les ones mullaven
l'ample cel d'altans.
Abatuts els arbres,
el buc es tombà.

Imatge: raconstramuntana.blogspot.com

dimarts 13 de setembre de 2011

JOSEP M DE SAGARRA - 50 aniversari de la seva mort


Cançó de la pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes depluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents cor meu, quina pau més divina,
amb lamúsica dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'agua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cormeu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents cor meu que la pena se'n va?

No sents cor meu quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin cantar i quin plorar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?...
Imatge: viatgeplural.blogspot.com

diumenge 11 de setembre de 2011

APRENENT A MIRAR - Vinyet Panyella, poeta - Quim Curbet, fotògraf


Anem a veure el mestre.
Que ens expliqui una vida en diseccions
enmig de llacs i illes de silencis,
com exhaurir els límits i la plenitud
a l'espera de l'última certesa.
Cerquem el seu llegat entre la pedra viva.
Ja de nit llegim-nos l'un a l'altre Baudelaire
i celebrem-lo brindant per tanta vida
entre el besllum opac dels records i les boires.


Imatge: quaderndeterramar.wordpress.com
(Portada del llibre Aprenent a mirar CCG Edicions. Girona, maig 2011

dissabte 10 de setembre de 2011

11 DE SETEMBRE 2011, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur, i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert
devallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

dijous 8 de setembre de 2011

IMATGES I PARAULES - Carme Rosanas

La Carme ha pintat un flamenc i un espiadimonis dels molts que vaig fotografiar aquest estiu a La Camarga i hi ha afegit unes paraules.
En la represa de la normalitat post-estiuenca, és el meu regal a totes i a tots.  Ànims!!

flamenc

Els peus a l'aigua.
No la belluga el teu pas.
El vent l'arrissa.

espiadimonis

Subjecte al món,
quiet, l'espiadimonis,
agafa forces
amb petits batecs d'ales.
Me'l miro i el dibuixo.

dimecres 7 de setembre de 2011

LLIBRE DE SINERA (XV) - Salvador Espriu


Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt totes les coses que he estimat!

Voltats depor, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Imatge: gencat.cat

dilluns 5 de setembre de 2011

MONTSERRAT ROIG - HOMENATGE A LA XARXA PELS 20 ANYS DE LA SEVA MORT

Montserrat Roig
"Logo de Carme Rosanas"

El 20 de febrer d'enguany vaig llençar a la xarxa -a tots els i les blocaires- la proposta de retre un homenatge a la Montserrat Roig, el 10 de novembre, amb motiu del 20è aniversari del seu traspàs. La resposta d'ahesió va ser inmediata. Aquest era el text de la proposta:


Amigues i amics, amb motiu del 20è aniversari de la mort de la Montserrat Roig, i tal com hem fet en altres ocasions (Espriu, Maragall, Màrius Torres,...) proposo retre-li homenatge tot recordant la seva persona i la seva obra.
Falta  molt per el dia de l'esdeveniment -10 de novembre-.  Entretant l'anirem recordant, mitjançant la seva obra,  fins aquest dia en el que tothom que vulgui podrà fer-ne referència al seu blog. 
Tothom que vulgui pot aportar idees. 

Comencem, doncs, a escalfar motors i a posar fil a l'agulla. Ho anirem preparant i us aniré informant.
He d'agraïr, d'entrada, a en Víctor Pàmies el seu oferiment per les qüestions tècniques i a la Carme Rosanes que ens hagi pintat aquest dibuix que ens servirà de logo.
Qui vulgui, pot penjar-lo a la dreta de la seva pàgina, com he fet jo.

Gràcies. Abraçades!!

diumenge 4 de setembre de 2011

HOMENATGE A ESTELLÉS - HAMBURG


Vaig entrar al món poètic de Vicent Andrés-Estellés a través del seu poemari Hamburg, l'any 1978. Tinc ben present que em va captivar. Va ser un llibre de lectura frequent i així, poc a poc, vaig anar descobrint la seva extensa obra.
D'aquella lectura em va agradar especialment el poema cinquè de la part II. La dolor és en taula.

Ja no és l'amor el qui mena els teus passos:
t'has endinsat en el fosc sentiment,
l'has penetrat, amb afany obstinat,
i has arribat, amarg, a l'altra riba:
la soledat planetària, freda,
l'advertiment de la gran soledat.

Hamburg. Llibres del'escorpí. Edicions 62. Barcelona, 1974

CRIDA CONTRA LA SENTÈNCIA DEL TSJC

"La immersió lingüística és la única esperança per ala supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!"
(Crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)

Aquesta crida és un instrument més, una iniciativa més de les moltes que han aparegut des de que hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem dedonar resposta unànimement.

Afegeix-te a la crida!

dijous 1 de setembre de 2011

LLIBRE DE SINERA (XIV) - Salvador Espriu


Pregunta el lent ric-ric:
"Si cegues mans et cerquen,
encara ets aquí?"

A les palpentes, nit.
Si et sens presa segura,
on fugir?

Quan t'assenyali el dit
per endinsar-te en l'ombra,
digues que sí.

La foto la vaig fer al soldat del monument a la 
Guerra del Francès, a la plaça de l'Independència, a Girona.