Portada del llibre Premis de narrativa Sant Narcís
Recull de relats guanyadors 2009-2011
A pocs dies de la presentació del llibre "Premis de narrativa Sant Narcís - Recull de relats 2009-2011", segon volum de la col·lecció, que aplega els treballs que varen ser premiats en aquest període (el primer va ser editat el juny de 2008 i reunia els dels guanyadors entre 2006-2009), us n'ofereixo una petita mostra.
Pau Saavedra
Girona.
L'última voluntat d'en Gustau
1er. Premi 2009
Tothom qui coneixia en Gustau sabia que no era ni remotament un amant de l'aventura. Mai no habia mostrat cap afició pels viatges, ni tan sols per aquells que consisteixen en ajeure's en una hamaca, a l'ombra d'una palmera, i beure mojitos o daikiris tot contemplant les belleses del Carib. En Gustau era un home casolà, i prova d'això és que el límit geogràfic de la seva existència se circunscrivia entre l'Ebre i els Pirineus, si exceptuem el viatge de noces que el va dur a Lisboa, de mala gana i empès per la seva dona com reconeixia ell mateix (tot i que d'aquella experiència conservava tantes anècdotes que hom calcularia la seva estada en set mesos i no en els set dies que realment va durar). No és estrany, doncs, que tothom qui el coneixia quedès molt sorprès quan aquella fatídica tarda d'agost en què fou atropellat mortalment per una furgoneta de repartiment, amb el cos destrossat al bell mig de la calçada però amb ple domini de les seves facultats mentals (així ho testificà minuts més tard el metge que el va atendre), va declarar envoltat d'un grapat de ciutadans que acudiren en el seu auxili, que volia que el seu cadàver fos incinerat i que les seves cendres fossin traslladades al cim nevat del Huascarán i escampades al vent.
En la majoria dels casos, una última voluntat expressada en aquelles circumstàncies no hauria tingut massa trascendència, hauria passat desapercebuda o s'hauria enjogassat en la memòria dels concurrents per esvair-se al cap de poques hores. D'haver estat així les despulles d'en Gustau descansarien per sempre en el nínxol que la seva família tenia llogat des de feia cinc generacions al Cementiri vell de Girona. Tal vegada, com a mal menor, s'hauria substituït el nom de Huascarán pel de Puigsacalm, i tot plegat s'hauria resolt amb una bonica excursió, una sòbria però sentida certimònia exequial a l'aire lliure i un dinar en algun restaurant de la Vall d'en Bas. Peò la fortuna va voler que un dels ciutadans que va presenciar l'accident, un estudiant de primer d'enginyeria tècnica industrial que arribava tard a classe, sentís l'impuls d'enregistrar amb el seu reproductor MP3 les últimes paraules d'en Gustau, i es dediquès pacientment a enviar una còpia digital a cadascun dels familiars del difunt, juntament amb les seves condolències. Alguns van interpretar aquell acte com una prova de bona voluntat, d'altres ho van atribuir a la inexperiència pròpia de la joventut i els més suspicaços a una gran dosi de mala llet.
Davant d'aquell avatar inesperat, fent gala de l'esperit d'unió que sempre havia imperat a la família, els parents d'en Gustau van decidir reunir-se...
Pau Saavedra és Tècnic d'arxius del CRDI de l'Ajuntament de Girona i Llicenciat en Història de l'Art per l'UdG i en Documentació per la UOC.
Viu a Girona.
Imatge: Club de lectura Sant Narcís
Pau Saavedra
Girona.
L'última voluntat d'en Gustau
1er. Premi 2009
Tothom qui coneixia en Gustau sabia que no era ni remotament un amant de l'aventura. Mai no habia mostrat cap afició pels viatges, ni tan sols per aquells que consisteixen en ajeure's en una hamaca, a l'ombra d'una palmera, i beure mojitos o daikiris tot contemplant les belleses del Carib. En Gustau era un home casolà, i prova d'això és que el límit geogràfic de la seva existència se circunscrivia entre l'Ebre i els Pirineus, si exceptuem el viatge de noces que el va dur a Lisboa, de mala gana i empès per la seva dona com reconeixia ell mateix (tot i que d'aquella experiència conservava tantes anècdotes que hom calcularia la seva estada en set mesos i no en els set dies que realment va durar). No és estrany, doncs, que tothom qui el coneixia quedès molt sorprès quan aquella fatídica tarda d'agost en què fou atropellat mortalment per una furgoneta de repartiment, amb el cos destrossat al bell mig de la calçada però amb ple domini de les seves facultats mentals (així ho testificà minuts més tard el metge que el va atendre), va declarar envoltat d'un grapat de ciutadans que acudiren en el seu auxili, que volia que el seu cadàver fos incinerat i que les seves cendres fossin traslladades al cim nevat del Huascarán i escampades al vent.En la majoria dels casos, una última voluntat expressada en aquelles circumstàncies no hauria tingut massa trascendència, hauria passat desapercebuda o s'hauria enjogassat en la memòria dels concurrents per esvair-se al cap de poques hores. D'haver estat així les despulles d'en Gustau descansarien per sempre en el nínxol que la seva família tenia llogat des de feia cinc generacions al Cementiri vell de Girona. Tal vegada, com a mal menor, s'hauria substituït el nom de Huascarán pel de Puigsacalm, i tot plegat s'hauria resolt amb una bonica excursió, una sòbria però sentida certimònia exequial a l'aire lliure i un dinar en algun restaurant de la Vall d'en Bas. Peò la fortuna va voler que un dels ciutadans que va presenciar l'accident, un estudiant de primer d'enginyeria tècnica industrial que arribava tard a classe, sentís l'impuls d'enregistrar amb el seu reproductor MP3 les últimes paraules d'en Gustau, i es dediquès pacientment a enviar una còpia digital a cadascun dels familiars del difunt, juntament amb les seves condolències. Alguns van interpretar aquell acte com una prova de bona voluntat, d'altres ho van atribuir a la inexperiència pròpia de la joventut i els més suspicaços a una gran dosi de mala llet.
Davant d'aquell avatar inesperat, fent gala de l'esperit d'unió que sempre havia imperat a la família, els parents d'en Gustau van decidir reunir-se...
Pau Saavedra és Tècnic d'arxius del CRDI de l'Ajuntament de Girona i Llicenciat en Història de l'Art per l'UdG i en Documentació per la UOC.
Viu a Girona.
Imatge: Club de lectura Sant Narcís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada