Plaça de Sant Agustí (Girona)
Avui al matí, després d'una visita al dentista -cosa sense massa interès-, m'he assegut en una terrassa de la Plaça de Sant Agustí, altrament dita Plaça de la Independència (no, els gironins no hem declarat la independència, encara. La referència és a la guerra del francès).
Feia un dia lluminós, radiant, gairebé d'estiu. A mig matí, a l'ombra, s'hi estava bé, badant. Veus passar amics, coneguts, desconeguts. Als amics i coneguts els pots saludar, hi pots parlar. Els desconeguts, molts estrangers, passen amb indiferència, mapa a la mà i amb cara de despistats.
Amb aquesta actitud de badoc fent el cafè, de no pensar en res que t'atabali, t'arriben les converses de les taules veïnes. Amb això del veïnatge -compartint el carrer-, trobo que s'ha perdut la intimitat. Abans la gent parlava en veu baixa, discretament, com per un mateix. Avui, les converses (ja no cal dir les que es fan amb amb els mòbils) es fan en veu alta i acabes, sovint, sabent coses que ni tan sols et podies imaginar.
I constates coses curioses. Per exemple, l'actitud molt "carinyosa" d'una dona coneguda, ja, potser, en els darrers intents de "flirt", amb un conegut comú; la irrupció de quatre dones d'edat ben avançada, amb la líder de torn que preguntava a les altres: us va bé seure aquí, "nenes"?; un xicot que tant bé que hi estava feia un son i una noia, parant el sol, llegint amb els seu llibre electrònic i, sota les taules, pel mig dels peus, els coloms aprofitant les engrunes dels croissants.
Tot plegat ha estat fruit d'exercir un ofici ben vell i bell: badar!, veure com passa el temps, més enllà de les coses amb les que ens atabalen cada dia, més enllà de la mala llet que et posen les coses que ens treuen de mare.
Badeu, badeu, que són dos dies, que diguè el poeta!
La foto la vaig fer durant Girona Temps de Flors, 2010
Feia un dia lluminós, radiant, gairebé d'estiu. A mig matí, a l'ombra, s'hi estava bé, badant. Veus passar amics, coneguts, desconeguts. Als amics i coneguts els pots saludar, hi pots parlar. Els desconeguts, molts estrangers, passen amb indiferència, mapa a la mà i amb cara de despistats.
Amb aquesta actitud de badoc fent el cafè, de no pensar en res que t'atabali, t'arriben les converses de les taules veïnes. Amb això del veïnatge -compartint el carrer-, trobo que s'ha perdut la intimitat. Abans la gent parlava en veu baixa, discretament, com per un mateix. Avui, les converses (ja no cal dir les que es fan amb amb els mòbils) es fan en veu alta i acabes, sovint, sabent coses que ni tan sols et podies imaginar.
I constates coses curioses. Per exemple, l'actitud molt "carinyosa" d'una dona coneguda, ja, potser, en els darrers intents de "flirt", amb un conegut comú; la irrupció de quatre dones d'edat ben avançada, amb la líder de torn que preguntava a les altres: us va bé seure aquí, "nenes"?; un xicot que tant bé que hi estava feia un son i una noia, parant el sol, llegint amb els seu llibre electrònic i, sota les taules, pel mig dels peus, els coloms aprofitant les engrunes dels croissants.
Tot plegat ha estat fruit d'exercir un ofici ben vell i bell: badar!, veure com passa el temps, més enllà de les coses amb les que ens atabalen cada dia, més enllà de la mala llet que et posen les coses que ens treuen de mare.
Badeu, badeu, que són dos dies, que diguè el poeta!
La foto la vaig fer durant Girona Temps de Flors, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada