DESPINA - Les ciutats invisibles - Italo Calvino

 

Les ciutats i el desig.  3.

A Despina s'hi arriba de dues maneres: en vaixell o en camell. La ciutat es presenta diferent a qui ve per terra o a qui ve per mar.

El cameller que veu despuntar a l'horitzó de l'altiplà els pinacles dels gratacels, les antenes radar, l'agitació de les mànegues de ventilació blanques i roses, els fums de les xemeneies, pensa en un vaixell, sap que és una ciutat, però la pensa com si fos una nau que el treu del desert, un veler a punt de salpar, amb el vent que ja infla les veles encara no deslligades, o bé un vapor amb la caldera que vibra en la carena de ferro, i pensa en tots els ports, en les mercaderies d'ultramar que les grues descarreguen en els molls, en els hostals on tripulacions de diverses banderes es llencen ampolles pel cap, en les finestres il·luminades de la planta baixa, cadascuna amb una dona que es pentina.

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d'una gepa e camell, d'una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac , i ja s'hi troba, al capdavant d'una llarga caravana que el treu del desert del mar cap a l'oasi d'aigua dolça a l'ombra dentada de les palmeres, cap als palaus d'espesos murs encalcinats, de patis enrajolats sobre els quals hi dansen descalces les ballarines, i mouen els braços una mica dins el vel i una mica fora del vel.

Cada ciutat rep la seva forma del desert al qual s'oposa: i d'aquesta manera el cameller i el mariner veuen Despina, ciutat de confí entre dos deserts.

Imatge: cintaferre.blogspot.com

25 ANYS SENSE FOIX (Segon apunt)

D'una banda el 25è aniversari de la mort del poeta, de l'altre el goig d'haver recuperat un llibre -On he deixat les claus...-, que feia molt temps havia "perdut".

... És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà-.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

Imatge: timeout.cat

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE - SALVADOR ESPRIU - Recita en Pep Quintana, d'Arenys de Mar

A la meva transcrpció del poema XXXV del Llibre de Sinera, la Montse Aloy -Cantireta pels blogaires- m'envia un comentari i em diu que a "Terreny personal", programa que s'emet a TV3, del dia 3 d'aquest mes es va emetre un video sobre El Maresme, en el que en Pep Quintana, conegut guia i personatge singular, recita de memòria alguns poemes de Salvador Espriu.
Aquest és el video. Podeu veure tot el video o escoltar-lo a ell entre els minuts 22:30 i 27:41

ZORA - Les ciutats invisibles - Italo Calvino

Les ciutats i la memòria. 4.

"Més enllà dels sis rius i de tres serralades sorgeix Zora, ciutat que qui l'ha vista una vegada no pot oblidar. Però no per que aquesta deixi com d'altres ciutats una imatge fora del comú en els records. Zora té la propietat de restar a la memòria punt per punt, en la successió de carrers, i de les cases al llarg dels carrers, i de les portes i de les finestres a les cases, tot i que no en mostra bellesa o rareses particulars. El seu secret és la manera com la vista corre per les figures que se succeeixen com en una partitura musical en la qual no es pot canviar ni moure cap nota. L'home que sap de memòria com és Zora, la nit que no pot dormir imagina de caminar pels seus carrers i recorda l'ordre en que es presenten el rellotge de coure, la vela de ratlles del barber, la font dels nous brocs, la torre de vidre de l'astrònom, la parada del venedor de síndries, l'estàtua de l'eremita i del lleó, els banys turcs, el cafè de la cantonada, la drecera que va al port. Aquesta ciutat que no s'esborra de la ment és com una carcassa o reticle a les caselles del qual cadascú hi pot dipositar les coses que vol recordar: noms d'homes il·lustres, virtuts, números, classificacions vegetals i minerals, dates de batalles, constel·lacions, parts del discurs. Entre cada noció i cada punt de l'itinerari podrà establir un nexe d'afinitat o de contrast que serveixi de reclam instantani a la memòria. De tal manera que els homes més savis del món són els qui tenen Zora a la ment.
Però ben inútilment m'he disposat a viatjar per visitar la ciutat: obligada a restar immòbil i igual a ella mateixa per ser ben recordada, Zora esllanguí, es va desfer i desaparegué. La Terra l'ha oblidada".

Imatge: ireneboulangermichaud.com

LLIBRE DE SINERA (XXXVI) - Salvador Espriu

Perquè passa la tarda i ara el sol tramuntà,
esguardo lentament, ja des de l'ombra.
Però la resplendor durava al mau davant,
estesa al meu davant, enllà dels camps,
i ve, cavall cansat, arran de mar,
a l'últim jaç de sorra, pel rial.
Somric, car em se moridor, i penso
en el bé, sempre tan àrid, i en el mal, que m'atrau.
Es desvetllava vent als pàmpols secs,
i encalça pels canyars parracs de somnis,
i gira, alçant lladrucs, entorn d'aquella
tancada solitud de casa, al lluny.

La foto la vaig fer a La Provença, l'agost de 2011

TAMARA - Les ciutats invisibles - Italo Calvino

Les ciutats i els signes. 1.

L'home camina jornades entre els arbres i les pedres. Rarament l'ull s'atura en una cosa, i és quan l'ha reconeguda pel signe d'una altra cosa: una petjada a la sorra indica el pas del tigre, un pantà anuncia una vena d'aigua, la flor de l'hibisc la flor de l'hivern. Tota la resta és muda i intercanviable; arbres i pedres només són el que són.

Finalment el viatge porta a la ciutat de Tamara. Un home s'hi endinsa per carrers plens d'ensenyes que sobresurten de  les parets. L'ull no veu coses sinó figures de coses que signifiquen altres coses: les tenalles indiquen la casa de l'arrencaqueixals; la gerra, la taverna; les alabardes, el cos de guàrdia; les balances, la verduleria. Estàtues i escuts representen lleons, dofins, torres estels: signe que alguna cosa -qui sap el què- té per signe un lleó, un dofí o bé una torre o un estel. D'altres senyals ens adverteixen d'allò que un lloc és prohibit -entrar en un carreró amb els carretons, orinar rere el quiosc, pescar amb canya des del pont -i d'allò que és lícit- abeurar les cebres, jugar a les botxes, cremar els cadàvers dels pares-. Des de es portes dels temples es veuen les estàtues dels reis, representats cadascun amb els seus atributs: la cornucòpia, la clepsidra, la medusa, pels quals el fidel pot reconèixer-los i adreçar-los les pregàries justes. Si un edifici no porta cap ensenya o figura, la seva mateixa forma i el lloc que ocupa a l'ordre de la ciutat basten per indicar-ne la funció: el palau reial, la presó, la seca, l'escola pitagòrica, el bordell. Fins i tot les mercaderies que els venedors mostren en els bancs valen no per elles mateixes sinó com a signe d'altres coses; la cinta brodada al front vol dir elegància, la cadira de mà daurada poder, els volums d'Averrois saviesa, el braçalet del turmell voluptuositat. La mirada recorre els carrers com si fossin pàgines escrites: la ciutat diu tot el que has de pensar, et fa repetir el seu discurs, i mentre creus que visites Tamara no fas sinó enregistrar els noms amb els quals es defineix ella mateixa i totes les seves parts.

Com veritablement és la ciutat sota aquest envoltori atapeït de signes, quina cosa conté o amaga, l'home surt de Tamara sense haver-ho sabut. A fora s'estén la terra buida fins a l'horitzó, s'obre el cel on corren els núvols. En la forma que l'atzar i el vent donen als núvols, l'home ja mira de reconèixer-hi figures: un veler, una mà, un elefant...

Imatge: arsetfuror.com

PRESENTACIÓ DE "GIRONA, UN LLIBRE DE RECORDS" - JOSEP PLA - 60è aniversari de la publicació

Xavier Pla, presentant el llibre

Fa uns dies es va presentar a la Llibreria 22, a Girona, la reedició -commemorant el 60è aniversari de la seva publicació- el llibre de Josep Pla, Girona, un llibre de records. Aquesta reedició compta amb un pròleg de Narcís Comadira, pròleg escrit expressament per aquesta ocasió. 

Van intervenir Xavier Pla, Narcís Comadira i Josep M. Castellet.

Xavier Pla, va començar dient que seria injust pensar que és un llibre que només interessa als gironins. No és un llibre només sobre Girona, és un llibre d'alta literatura que, publicat ara fa seixanta anys, era urgent reeditar. Quan va aparèixer, tres crítics el varen ressenyar-lo a les publicacions on escrivien: Castellet, a Ínsula; Ferrater, a Laie i Vilanova a Destino. Tots tres coincidien en ressaltar la seva execpcionalitat i en definir-lo com un gran llibre autobiogràfic, malgrat la timidesa autobiogràfica de Pla. 

Josep Pla parla a través d'un personatge de ficció, l'Albert Ferrer, i darrere d'ell es deixa anar. Diu coses que altrament no diria. Cerca la provincianitat de Girona i queda palesa la seva incomoditat d'enfrontar-se a la seva pròpia vida.

És un llibre que parla del despertar a la vida conscient d'un adolescent, d'un escriptor, va concloure Xavier Pla.

Narcís Comadira, comentant el seu pròleg

Comadira va assenyalar, en primer lloc, que el seu pròleg té una primera part autobiogràfica, amb pinzellades d'influències familiars (l'autoritat en les coses del menjar, parlant de Girona i del país, la devoció per Renata Tebaldi, i situant el moment en que va llegir per primera vegada el llibre, explicà que quan el seu pare va comprar Girona, un llibre de records, en aquella edició de tela verdalosa de la Selecta, tenia deu anys. Recordava haver-lo llegit, per primera vegada, quan devia tenir quinze o setze anys i que li va agradar perquè Pla hi explicava coses del col·legi dels Maristes, on Pla va estar intern i ell hi estava fent el batxillerat.

Va continuar posant de relleu opinions i comentaris de l'escriptor en les seves visites al Mas Pla, a Llofriu, que queden ben explicades en el pròleg, i va fer algunes cites per mostrar al Pla seriós, però alhora bromista, irònic i sarcàstic en determinats moments i situacions.

Va qualificar el llibre d'excepcional, tot i destacant-ne les contradiccions entre la realitat i la ficció, que s'hi observen. El llibre és una ficció, el llibre l'escriu un personatge de ficció, diu Comadira. I en el pròleg hi torna: La realitat de la ciutat, teixida verbalment des d'una sensibilitat peculiar, amb un talent extraordinari, deixa de ser la Girona real per convertir-se en la Girona de Josep Pla. En la Girona del senyor Pla.

Va fer èmfasi en els adjectius, i escriu al pròleg que Pla juga aquí amb la bellesa congènita de les llistes, amb l'emotivitat de l'evocació, amb una adjectivació buscada de cara a produir un efecte -"difusa", "vagues", "evanescents"-, amb la tria de motius decadents -"mirall picat", "escriptures que s'esgrogueeixen", "catifes pelades", "sostres i parets escrostonats", "braserets irrisoris"-, amb les olors -"càmfora", "guisat de llebre", "el canapè de la becada"-, amb la psicologia dels moviments humans -"exaltacions i depressions", "tics", "manies", "follia", "tristesa", "convencions"-. Tot graduat perfectament, amb un càlcul habilíssim dels efectes de l'emoció que els mots comuniquen. Un prodigi"...

I, a més d'altres consideracions, la pregunta final: Quan va començar a escriure el llibre?

Josep M. Castellet

Castellet va parlar del llibre de Josep Pla com la immersió d'un adolescent en un món tancat en ell mateix, molt diferent del que ell provenia.

Un llibre entenedor i suggestiu, va dir, i va posar com a exemple el capítol VII -que anomena "el laberint de pedra". 

Pla parla de la Catedral i de l'impressió que li va produir, i diu: "La primera impressió que va produir-me fou de domini, de força, d'ìmperi franc i deliberat. En el curs d'innombrables i successives visites, aquesta impressió no ha fet més que acusar-se'm"... 

Més endavant continua: ..."Hi intervenen les seves proporcions, enormes, la seva alçada alterosa, desafiadora, procaçment vertical i massissa, però hi intervé potser també, multiplicant aquests fets, una situació geogràfica que implica, deliberadament, una voluntat de domini i de potència. Està situada en el punt més alt de la ciutat i està posada d'una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim"...

Va acabar la seva intervenció dient que Girona, un llibre de records, és un llibre que  insinua que la literatura pot arribar a grans profunditats, a la veritat i la memòria. La veritat de la memòria, sovint, no és la veritat dels fets.

Aquest va ser, a grans trets, el contingut d'una vetllada inoblidable.

Imatges extretes de Google.

Els fragments entre cometes són cites de l'autor, Josep Pla. 

MIQUEL PAIROLÍ, EN EL RECORD

Divendres va fer un any del traspàs d'en Miquel. Com va escriure l'Eva Vázquez al seu article al PuntAvui (6/7/2012) L'aizina encara persevera... "Ja ha passat un any, i la seva absència continua sent clamorosa, impossible d'ignorar"...

L'amistat i el record que, malgrat la seva absència, perseveren, em remet a les converses que vam mantenir a propòsit de Cera, novel·la que vam llegir al Club de lectura i a la que ens va acompanyar.

Dels passatges del llibre que em van impressionar més, he triat la part final del capítol VIII -Des del viaducte-, que diu:

"Vaig dir-me que ja en tenia prou, que ja no volia veure res més. Vaig desitjar que vingués el proper tren, com més aviat millor. Quan va arribar, però, encara vaig dubtar uns moments, intensament, si pujar-hi o continuar a l'andana. Va ser un acte de voluntat, A la fi vaig fer l'esforç d'enfilarm'hi, de trencar aquella inèrcia subconscient que em lligava a mirar amb l'ull golut, a esguardar  uns fets punyents i feridors que no tornaria a veure. Però era també una manera de mortificar-me. Així, doncs, vaig dir prou. Vaig pujar al tren, però encara em vaig asseure del costat que em permetia albirar la pols, la màquina, els camions, les parets esmicolades. M'ho vaig anar mirant àvidament, sense poder estar-me'n, fins que el tren va arrencar. Després, quan va començar a rodar, encara no podia treure'n la vista, em regirava, fins que la distància va vèncer. Volia que restés per sempre a la ment allò que, aquell dia, havia hagut de contemplar. En plena tensió, ho desitjava i ho refusava. La pèrdua dels llocs és una ferida a la memòria. En des aparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res.
Quan el tren va anar allunyant-se i va perdre velocitat, em vaig asseure. A fora veia el desordre de la ciutat suburbial que anava passant, la deixadesa, la confusió, el bell país sollat. Camps erms, embardissats, marges coberts de matolls, munts de terra per ací i per allà, pilons de runa, boscos plens de deixalles, carcasses d'edificis a mig fer i abandonats, naus industrials amb els vidres apedregats, edificacions noves i velles, de tota mena i de tota alçària, asfalt i més asfalt, torres i cables d'electricitat, tanques publicitàries colonitzades pels grafits... Tot ben barrejat i de qualsevol manera. Un paisatge caòtic, confús, lleig, esguerrat, sortit del ventre d'una voracitat econòmica galopant i desfermada, parit pel dogma capitalista que no admet excuses ni heretgies. Ja en tenia prou. Vaig estirar la cortineta i vaig reclinar el cap en el respatller. Vaig intentar dormir però va ser impossible. Les imatges del que havia vist tornaven i tornaven... Les parets caient, la indiferència amb que uns desconeguts retiraven les runes, a tant la tona...  Vaig preferir no  no pensar en els vius, ni tan sols en els fills, que ja anaven succeint-me... En altres moments m'abelliria més.  No volia pensar en el present ni en el futur sinó en el passat i en aquells que l'habitaven. El vast territori immutable, on tot ja està fet i decidit, conclòs, on res ja no pot canviar. Cap a on em duia aquell tren? Cap a la gran capital, deien. Però vaig esforçar-me a imaginar que tal vegada la informació era falsa i que, en realitat, no travessava l'espai sinó el temps i que em conduiria, endinsant-se en els rails de la memòria, cap a la república, acollidora i silenciosa, dels morts".

ANASTÀSIA - Les ciutats invisibles - Italo Calvino

Les ciutats i el desig. 2.

"Després de tres jornades, caminant cap al migdia, l'home es troba a Anastàsia, ciutat banyada per canals concèntrics i sobrevolada per estels. Ara hauria d'enumerar les mercaderies que es compren bé de preu: àgata, ònix, crisopas i d'altres varietats de la calcedònia; lloar la carn del faisà daurat que es rosteix sobre la flama de llenya madura de cirerer i s'amaneix amb molta orenga; parlar de les dones que he vist que es banyen a la bassa d'un jardí i que de vegades conviden -segons diuen- el viatger a despullar-se amb elles i a perseguir-les per l'aigua. Però amb aquestes notícies no et diré la veritable essència de la ciutat: perquè mentre la descripció d'Anastàsia no fa sinó desvetllar els desitjos un a un per obligar-te a apaivagar-los, per a qui es troba un matí en plena Anastàsia els desitjos es desvetllen tots alhora i t'envolten. La ciutat t'apareix com si fos un tot en el qual cap desig no es perd i del qual tu formes part, i com que aquesta gaudeix de tot allò de que tu no gaudeixes, a tu només et resta d'habitar aquest desig i estar-ne content. Aquest poder, que de vegades titllem de maligne i de vegades de benigne, té Anastàsia, ciutat enganyadora: si durant vuit hores al dia treballes de tallador d'àgata, ònix, crisopas, el teu cansament que dóna forma al desig pren del desig la seva forma, i tu creus que gaudeixes per tota Anastàsia quan només n'ets l'esclau".

Imatge: Google

LLIBRE DE SINERA (XXXV) - Salvador Espriu

Acaba aquí el viatge. Quan baixo de la barca,
sabia a ulls clucs com és al meu davant,
sempre pujat per cabres i per mates
d'espígol, de fonoll, de llet de bruixa
que a penes mouen aquelles primes mans
de l'ora quieta desvetllada al cim, el Mal Temps.
Límits estrictes d'una vella terra:
el seguici dels xiprers rera el carro del sol
que se'n va trontollant pels llargs i secs rials
i feia, en tramuntar, de la petita carena
llum i llunyania de l'horitzó de ponent.
He donat la meva vida pel difícil guany
d'unes poques paraules despullades.
He vist la meva vida com un mur
en el silenci de la tarda i el seu pas.

Imatge: Google