la paraula escrita

31 ANYS SENSE EN JUST CASERO

2012-01-31T00:45:00.000+01:00

Avui fa trenta-un anys que ens va deixar en Just, per culpa d'un càncer. Recordo que era el meu segon dia, després d'una pneumònia, que sortia al carrer. Feia molts dies que no havia pogut anar a l'hospital i vaig anar-hi. Era el migdia. Al passadís, les cares d'alguns amics i, sobretot, de la Maria Mercè, em van fer mala espina. Al veure'l em va fer la impressió que en Just ens deixaria aviat. Em va conèixer però no em va poder dir res, la mirada va ser suficient i va m'ho va dir tot.

Com un llampec em va venir a la memòria el seu Quiosc (*), l'article del 4 de maig de 1980, "Jo, que moriré de càncer".

En Just va ser un lluitador, un home compromès amb les dues vessants inseparables de la seva vida: la seva fe i el seu compromís polític. El seu compromís amb i per les persones va ser d'una intensitat i d'una lluita fora mida. En Just va ser un amic dels seus amics i dels que no ho eren. El diàleg, l'entesa, l'honestedat i la justícia pels menys afavorits foren algunes de les seves lleialtats. Quantes persones com en Just ens farien falta avui!

A més de la seva prosa a Quiosc, ens va deixar poesia. Jaume Guillamet, periodista empordanès, l'any 1997, va aplegar els seus poemes en el volum "Just M. Casero. Poesia dispersa". Uns anys després, l'octubre de 2008, Roger Costa-Pau, poeta gironí, publicava "Una eterna claredat", antologia de poemes 1960-1970), que es va presentar a la biblioteca Just Casero, al barri de Pont Major (Girona).

D'aquesta antologia, aquest poema:

Tríptic del camí

Fe en la nit

No hi haurà joventut, no;

la meva vida, boires en el passat, foscor,

silenci i [una mansa] quietud.

No tindré jovenesa, no,

però seré etern.

I despullo amb sofriment el meu cos brut;

si n'és de llarg aquest camí vers l'immortal...

Lluito en la nit;

només la fe en un Déu, només l'amor.

I quan l'última gelor m'haurà fet cloure els ulls,

[així], sobtadament,

arribarà la nova llum.

... i arribaré a la mort

quan en la nova veritat desconeguda,

a [aquests] meus ulls mesquins

els atorguis, tu,

la nova, dolça, pura

i eterna claredat del Rostre Just.

ALBERT CAMUS

2012-01-30T23:33:00.002+01:00

M'he retirat del món no pas perquè hi tingués enemics, sinó perquè hi tenia amics, no pas perquè em fessin mal, sinó perquè em jutjaven millor del que sóc. Aquesta és la mentida que no he pogut suportar.

Imatge: www.krismadden.com

25 ANYS SENSE FOIX

2012-01-29T01:55:00.001+01:00

El desembre de 1970, Edicions 62 editava el primer volum d'una col·lecció de poesia, "Els llibres de L'Escorpí, que amb una àmplia i acurada selecció de poetes va suposar una important aportació a la difusió d'un gènere que era, i d'alguna manera continúa sent, minoritari pel que fa al nombre de lectors.

La col·lecció s'encetà amb J.V. Foix i el seu llibre Darrer comunicat, llibre de prosa poètica. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir de l'autor. Vindrien després Sol i de dol, On he deixat les claus?, Onze Nadales i un Cap d'Any, Cròniques de l'ultrason... i més endavant L'estrella d'en Perris, Tocant a mà...

El meu homenatge personal és per el que per a mi va representar la seva lectura, la lectura d'un poeta de cap a peus.

Darrer comunicat

"Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehiccles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava con naixien els estels i com alentien els satèlits. Vaig arribar allà del moll quan passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l'alçament, els han assassinat a l'altra cantonada, els han passat sota la roda d'un vehicle, els han estripat com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua".

UNIVERS LITERARI 2012 - "UNIVERS BORGES"

2012-01-27T01:19:00.003+01:00

Jorge Luis Borges

Imatge: www.listal.com

Cada any a les portes de l'estiu els municipis de l'àrea urbana de Girona ens unim per donar veu a un gran autor o autora de la literatura universal. Així, diferents institucions i entitats culturals es coordinen i sumen esforços per oferir activitats diverses i complementàries al voltant d'un mateix univers literari (1).

Aquest any l'autor escollit és Jorge Luis Borges. Els detalls es concretaran la setmana vinent i es donaran a conèixer tot seguit.

Els Clubs de lectura, entre altres, a través de les biblioteques hi participen programant pel mes de juny lectures de l'autor, tertúlies, conferències i altres activitats.

Per anar fent boca, un poema:

Un ciego

No sé cuál es la cara que me mira

Cuando miro la cara del espejo;

no sé qué anciano acecha en su reflejo

Con silenciosa y ya cansada ira.

Lento en mi sombra, con la mano exploro

Mis invisibles rasgos. Un destello

Me alcanza. He vislumbrado tu cabello

Que es de ceniza o es aún de oro.

Repito que he perdido solamente

La vana superficie de las cosas.

El consuelo es de Milton y es valiente,

pero pienso en las letras i en las rosas.

Pienso que si pudiera ver mi cara

Sabría quién soy en esta tarde rara.

(1) Text de la portada del blog: http://universliterari.blogspot.com/

25 ANYS SENSE J.V. FOIX

2012-01-24T20:58:00.002+01:00

Imatge: fundaciójvfoix.cat

El 29 de gener es compleixen 25 anys de la mort de J.V. Foix. Amb la transcripció del seu poema Sol i de dol, vagi un avançament del meu homenatge al gran poeta que va ser.

Sol i de dol

Sol i de dol i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable engany.

L'AGULLA DAURADA - Montserrat Roig

2012-01-23T23:47:00.002+01:00

L'agulla daurada. Palau d'Hivern (Leningrad)

Imatge: blogs.xtec.cat

Aquest mes el Club de lectura Sant Narcís (A) llegim L'Agulla daurada, de la Montserrat Roig, novel·la que va editar Edicions 62, en la col·leció "Cara i Creu", l'any 1985.

Serà una lectura i la tertúlia a l'entorn de la novel·la i l'autora, com a homenatge al vintè aniversari de la seva mort, que vam commemorar el 10 de novembre de 2011.

Fragment

2ª part

PETERSBURG

II. El destí dels poetes

"El segon dia de la meva espera del nou intèrpret l'Al·la Borísova em va portar a la darrera casa on havia viscut l'Alekxandr Puixkin, en un marge del riu Moika, vora de la plaça del Palau d'Hivern.

És una casa pròpia d'un burgés de començaments del segle XIX, una mica fosca i amb mobles rancis i feixucs, d'estil anglès. Passàrem pel despatx i per la biblioteca, on hi havia un gran nombre de llibres clàssics francesos i les obres de Calderón. La guia ens ho ensenyava tot, amb la fredor dels que hi estan avesats. Tot d'una s'aturà davant d'una vitrina i ens mostrà un retrat amb el marc petit, en forma d'oval. Ens ajupirem per veure-hi millor. Era el retrat d'una noia molt jove, amb els cabells bruns recollits en tannara, una diadema al front i unes arracades llarguíssimes. Portava un vestit escotat que li deixava les espatlles nues. Tenia el cap una mica decantat i no somreia. El seu era un rostre perfecte, amb una barbeta volenterosa, una mica rebeca, i uns trets simètrics, proporcionats. El coll era bellíssim, tan treballat com les espatlles. Els ulls miraven amb timidesa i una espurna de tristesa. Duia la boca serrada i perfilada amb gràcia com una cirera. Però potser el conjunt era una mica fred, distanciat i temorenc. Encara que traspuava l'energia de la joventut, la confiança vital dels qui creuen que seran joves eternament".../...

LLIBRE DE SINERA (XXVI)

2012-01-22T01:13:00.002+01:00

Ara ve parlant

amb raons de folla,

sola pels rials.

Molt humanament

perd el seny aquesta

pluja de mal temps.

Car sap que no pot

deixar mai de veure's

caminada mort.

Li encenien dits

fanalers d'enlaire

llums de carrer trist.

Per no caure al fons

enclotat de l'ombra

fosca dels alocs.

Perquè es miri en clars

ulls que l'emmirallin,

quan es negui a mar.

imat.wordpress.com

MICHELANGELO BUONNARROTI (MIQUEL ÀNGEL) - "Sol, jo, cremant a lombra"

2012-01-15T10:26:00.004+01:00

Michelangelo Buonanarroti (Miquel Àngel)

Imatge: totallhystori.com

Segur que la lectura de El llibre de Durham, m'ha portat a la cerca d'altres obres del seu autor, en Miquel Desclot. Tot i que ja fa un temps que vaig llegir, i el rellegeixo sovint, el seu llibre Saps la terra on floreix el llimoner?, que recull traduccions de Dante, Petrrarca i Michelangelo, avui he començat la lectura de Sol, jo, cremant a l'ombra, una antologia poètica del poeta, escultor-autor del David, de la Pietà i de tantes i tantes altres obres.

M'ha agradat el primer poema del llibre i especialment el quart, dels que he llegit avui:

Sol, jo, cremant a l'ombra m'arroento

quan dels seus raigs despulla el món el sol:

tots els altres per goig, i jo per dol,

prostrat a terra, em planyo i em lamento.

Com es complau la trenada, i xalesta,

de flors en crina d'or d'una, garlanda,

en que l'una empeny l'altra i la comanda
per qui serà el primer a besar la testa!

Contenta tot el dia està la vesta
que serra el pit però més avall branda,
i el que or filat es diu com una randa
tocant galtes i coll tothora resta.

Però més gaudi i tot crec que frueix
la cinta amb punta d'or, feta amb tal tempre
que prem i toca el pit que lliga en llaços.

I el senzill cinturó que amb nus cenyeix
sembla dir-se: aquí penso estrènyer sempre.
Què faran, aleshores, els meus braços?

I-2. Com escomplau la xalesta garlanda trenada de flors sobre la cabellera d'or d'una [dona].

3-4. Les flors s'empenyen endavant elles amb elles, perònomésla primera assolirà la fita de besar la testa.

MIQUEL DESCLOT I AGUSTÍ BARTRA

2012-01-12T01:57:00.003+01:00

He acabat El llibre de Durham http://llibresperllegir.cat/llibres/llibre-de-durham , de Miquel Desclot. He de confessar que al començament em va costar un xic avançar en la seva lectura. No coneixia Wordsworth ni la seva obra (no havia sentit parlar dels seus poemes "L'abadia de Tintern", "El Preludi" i altres), ni sabia tan sols on és Durham. Sabia qui era William Blake, però com a molt havia llegit un parell dels seus poemes. Ignorava molts dels escriptors, músics i les seves obres, llocs, etc. que desfilen per les pàgines d'aquest llibre que vaig començar a llegir amb un xic d'indiferència, que em va començar a interessar cap a la meitat i que he acabat de llegir amb gran interès i amb una certa passió i que, ben segur, rellegiré tard o d'hora. A mesura que anava avançant en la seva lectura em sabia greu que s'acostés el final.

A les darreres pàgines, Desclot narra els últims moments d'Agustí Bartra, bon amic seu i de qui parla en algun altre moment del llibre, transcriu un poema que "...Agustí Bartra...ens deixava per a quan ell no hi fos, a manera de testament per a tots nosaltres, que l'haviem d'heretar:

Quan de mi, finalment sols quedaran les lletres

posades com ocells damunt els cables tensos

dels esperits fidels als himnes de la vida,

un martell plorarà per la llum apagada.

El dia portarà corones de mimoses.

Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.

El sol tindrà a la boca la seva sempreviva

i noves veus diran l'alegria de l'aigua.

El vent devastarà el fanal i l'estàtua.

Els estius lluiran les seves bruses grogues

i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.

Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes

Orfeu seduirà les anònimes bèsties.

Vindran els plenilunis a fer fremir les verges

que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.

Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,

el temps farà dringar un cascavell d'estrelles...

Agustí Bartra, un dels poetes que més admiro!

Imatges: llibresperllegir.cat i bartramuria.cat

LLIBRE DE SINERA (XXV) - Salvador Espriu

2012-01-11T01:23:00.003+01:00

Turons de Mont-Alt

Res no deturaria

la força dels cavalls

de l'aiguat. Si esclatava,

deixa'ls passar.

El galop d'aquests poltres
no durarà.
Els lloms dels bots es trenquen
en el mar.

Deliri de la pluja,
veu del llamp.
Retruny amplificada
rost avall.

El grop estén la fosca
més enllà
dels límits que guardaven
els turons de Mont-Alt.

Folles raons de bàtec
són de mal escoltar.
Però potser hi sentiem
un dolor molt humà.

Imatge: joanmupi.blogspot.com

LA PRIMAVERA - Dos llocs, dues visions...

2012-01-10T23:54:00.003+01:00

Dues descripcions de la primavera, de dos llocs ben diferents en els dos llibres que he acabat de llegir aquests dies de festes. El llibre de Durham, de Miquel Desclot i El carrer estret, de Josep Pla (aquest lectura de l'assignatura "Literatura catalana de la postguerra", d'aquest curs a l'UdG).
Descripcions riques en matisos, i en consonància amb els llocs on es situen: Durham (Gran Bretanya) i el Baix Empordà (Catalunya).

Del Llibre de Durham:

"Per fi la primavera s'ha ensenyorit d'aquest país que tant se li resistia. Tot al llarg de la baga que descriu el Wear entorn del promontori episcopal, la mata d'arbres gegantins que la nuesa igualava durant l'hivern ha esdevingut una atapeïda esponja en tots els matisos del verd i ha retornat el nom a cadascun dels arbres. Amb l'estudiada naturalitat dels parcs anglesos, el freixe i el salze riberencs hi conviuen amb el roure, el til·ler o el faig morat; el teix de ressonàncies fúnebres i el grèvol brillantíssim hi fan costat al sicòmor, a l'om malalt o a la servera; el castanyer d'Índia i l'arç al pollancre, al faig o al saüquer... La varietat, sota una aparença de conjunt homogeni, és tan extensa que he de reconèixer que un profà com jo s'hi perd sense esperança. I ja no diguem si abaixo els ulls fins a la tofa d'heures, esbarzers i flors anònimes que la densa humitat de la ribera manté en ufana turgent.
En aquesta espessor de branques atretes pel riu, els ocells han desaparegut pràcticament de la vista per refugiar-se a les anfractuositats de l'oïda: fins la gralla i el corb es perden en els llimbs de verdors sobreposades. Només molt de tant en tant un pinsà o un tudó es deixen veure misericordiosament. La merla, el pit-roig i el tord, ocells d'entresol, encara es poden arribar a distingir, amb paciència, en la penombra del sotabosc"...

Del Carrer estret:

"L'endemà al matí vaig obrir la finestra de l'habitació i vaig trobar-me
amb un dia deliciós. Un dia típic dels voltants de Sant Joan de juny, amb tota la força de l'estiu incipient i totes les gràcies de la primavera granada. La finestra donava a la part de darrera de la fonda; es veia, a primer terme, un petit hort amb un llimoner, un cirerer d'un verd acarminat, ple de cireres i una figuera vella d'una pompa rodona com les anques d'una euga. Més enllà hi havia una gran tofa de verd dens, que vaig suposar que era el dels plàtans de la carretera. Per les escletxes que feien les branques es veien els teulats de les cases de Torrelles, pigallats, daurats, cadmis, de color de pela d'albercoc. La llum era mòrbida i fresca -la llum de quarts de vuit del matí. L'aire, finíssim- i venint de Barcelona, on l'aire sol ésser tan espès, d'una finor d'espasí. Però l'esperit d'aquella petita meravella era la calma i el silenci que semblava flotar sobre la terra: una calma extasiada, un silenci gairebé trèmul que la xerradissa dels ocells, el lladruc remot d'un gos o una veu humana semblaven fer especialment delectable"...

Imatges: elnasses.blogspot.com i amicsarbres.blogspot.com

L'ESPRIU QUE MAI HEM LLEGIT - Ignasi Aragay

2012-01-03T18:16:00.000+01:00

A les pàgines arallegim del diari ara del 28 de desembre passat, l'Ignasi Aragay escrivia, sota el títol "L'Espriu que mai hem llegit", un article comentant un llibre que resta inèdit des de fa trenta anys i que el seu autor, Salvador Espriu, el 1981 va començar a preparar-lo amb el títol d'Ocnos i el parat esglai. El llibre recull tots els pròlegs, articles, notes i comentaris, literaris o no, que havia escrit fins llavors.
L'Ignasi Aragay, amb la publicació del seu article, no només en dona la notícia sinó que "incita" a reprendre el projecte de l'edició. No en va acaba el seu text dient: Qui s'hi posa?

Imatge: dimoniet1960.blogspot.com

Si voleu llegir tot l'article, feu-ho a través de: http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/LEspriu-Que-mai-Hem-llegit_0_617338344.html

Jordi Aragay és director d'Opiniói Cultura del diari Ara. Va treballar al Punt Diari, durant vint anys, com a director de la secció de Cultura i Espectacles. És autor dels llibres El lector obcedit, Diccionari Montaigne i Anolecrab. Ha col·laborat en revistes com L'Avençi El Món.

BON ANY 2012, A TOTHOM

2011-12-31T17:58:00.015+01:00

Mitjatarda a Worpswede (a tocar de de Bremen, Alemanya)

A Worpswede, a tocar de Bremen, el 13 de desembre de 2009, en un dia típic: gris, plujós i molt fred, a mitja tarda una ullada de sol va tacar aquests arbres d'un daurat preciós. Un raig de sol optimista...

US EL DESITJO, A TOTES I A TOTS, PER EL 2012

En aquest poble hi va viure, amb molts altres artistes, poetes i altres escriptors, Rainer Maria Rilke. La quarta carta "a un jove poeta", al senyor Kapus, escrita justament des d'aquest poble, comença:

"Fa uns deu dies que patint molt i força cansat vaig marxar de París per anar a una gran planúria del nord, l'amplària, la calma i el cel de la qual m'han de tornar a posar bó. He anat, peró, per una llarga pluja que avui, a la fi, deixa passar una mica de llum sobre aquesta terra per on bufa el neguit, i aprofito aquest primer raig de claror per a saludar-lo, estimat senyor"...

Foto: lluís gil

ARA LLEGIM - Pàgines literàries del diari ARA

2011-12-30T02:06:00.026+01:00

Fruit d'una lloable iniciativa, el diari ARA publica tots els dimecres les pàgines literàries arallegim i ha creat el que en diuen la Comunitat de lectors Ara Llegim http://www.ara.cat/llegim/LARA-comunitat-lectors-Ara-Llegim_0_572942812.html.

A les pàgines s'hi publiquen reportatges, entrevistes, vídeos, novetats editorials, crítica literària, notícies...

També es pot fer la conexiór a la pàgina de Facebook http://www.facebook.com/ARAllegim i a http://twitter.com/ARAllegim

LLIBRE DE SINERA (XXIV) - Salvador Espriu

2011-12-30T00:48:00.000+01:00

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen els camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres dels llunayns alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

La fotografia la vaig fer el 29 d'abril de 2011, als Ports de Beseit,

des del camí a Fontcalda, a les Terres de l'Ebre.

SENHAL - "Senyal" - 129 / 130

2011-12-29T02:22:00.009+01:00

Acaben d'aparèixer els números 129 i 130 dels quaderns SENHAL.

El número 129, amb fragments del recull de poemes El vespre que va morir la Jana, de Mercè Saurina i Clavaguera i il·lustracions de Mª Àngels Masjoan i Recasens. Del recull de poemes, aquest n'és una mostra:

El vespre que va morir la Jana

El vespre que va morir la Jana

els cargols portaven ales

i les fades papallona asserenaven el cel.

Eixams de lluernes

resseguien la fosca

i amb un fil de veu xiuxiuejaven:

"No tinguis por, no tinguis por..."

El número 130, amb el poemari Orfisme & Cascall, de Joan Josep Camacho Grau i dibuixos de Rafael Cruz. Entre els poemes hi trobem:

Tecla automàtica

per poder gaudir

de la joia

de tocar

per a un mateix

s'ha de fugir

de la tribu

s'ha d'ésser

un ésser

in-

conscient

escapat

de la presó

d'un mateix

conscient-

ment

per a ésser

capaç

de transmetre's

sense voler-ho

ni esperar-ho

a través

del piano

dels caps

dels dits.

Senhal és una col·lecció de quaderns artístic-literaris editats amb la col·laboració de l'Ajuntament de Girona i la Llibreria 22, a cura d'Enric Prat i Pep Vila.

JAUME CABRÉ A LA UNIVERSITAT DE GIRONA - Carme Callejón

2011-12-23T09:53:00.014+01:00

Dimecres passat, Jaume Cabré va parlar a la Universitat de Girona sobre "L'escriptor i la llengua", en una conferència del cicle La llengua, avui: reptes i propostes actuals, organitzat per la Facultat de Lletres, una conferència magistral en la que Cabré va parlar de l'ús de la llengua en la narració, en els diferents estadis de la creació literària i en la capacitat de transformació que la literatura obra en el lector, i va incidir d'una manera especial en l'estil, que "és on es reconeix l'escriptor".

Carme Callejón (Sant Gregori. El Gironès), filòloga, periodista i dinamitzadora del club de lectura d'aquesta població, ha escrit al seu blog "DeLectura" http://clubdelecturasantgregori.blogspot.com un exce·lent resum del que van ser les paraules de Cabré, resum que pel seu interès transcric en la seva literalitat:

UN ESCRIPTOR ES RECONEIX EN L'ESTIL

Carme Callejón

L'escriptor com a creador no pensa en el lector però el té en compte, perquè allà on es reconeix l'autor és en el seu estil', ha dit l'escriptor Jaume Cabré que aquest dimecres al migdia ha fet una conferència a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Cabré ha obert el bloc 'La llengua i la creació literària actuals' dins el cicle 'La llengua avui: reptes i propostes actuals'. L'autor de la tan celebrada 'Jo confesso' ha assegurat que escriu 'per necessitat vital' 'per crear móns, narrar, explicar' i ha recordat Rainer Maria Rilke, 'una obra d'art és bona s'hi ha nascut a l'impuls d'una íntima necessitat', i la seva defensa de la 'solitud creativa' a 'Cartes a un jove poeta'. Cabré ha parlat del procés creatiu i de l'escriptor com a poeta, com a artesà del llenguatge, i ha assegurat que ''l'esperit de la matèria és la literatura si tenim en compte que la matèria és la llengua'. Segons l'autor de 'Les veus del Pamano' 'una novel·la són paraules, una obvietat extraordinària per la seva complexitat' i ha afegit que un escriptor es reconeix per l'estil. 'Els escriptors sovint utilitzem material autobiogràfic però només el reconeix qui ens coneix molt íntimament', ha dit i ha afegit que en canvi el lector reconeix l'estil d'un escriptor, el to, la manera d'utilitzar la llengua. 'Allà on sóc jo és en la manera de tractar el llenguatge', ha dit i ha afegit que 'un escriptor ha de tenir consciència d'estil' i tenir molt present que 'res del que escrivim quedarà impune'.
Cabré ha recordat que 'és escriptor perquè és lector' i ha qualificat la lectura com 'l'art de l'apropiació de les obres dels altres. 'Som grans no pel que escrivim sinó pel que llegim', va dir Borges. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010 ha assegurat que va començar a escriure gràcies a haver llegit Andrei Platonov, un silenciat novel·lista rus autor de 'Chevengur' o 'L'excavació'. 'Un mestre pintant paisatges interiors', ha dit. Ha destacat de Platonov la seva capacitat per escriure sobre les emocions, per utilitzar les figures literàries com a part de l'argument per donar força al text i per crear personatges duals que es debaten entre el món real i l'imaginari, entre el bé i el mal. N'ha destacat el conte 'Fro' en què el personatge principal, Frosia, es converteix en metàfora quan sent tant de dolor que esdevé la carta que no li arriba mai del seu marit absent. 'Es tracta d'escriure les emocions dels personatges perquè el lector visqui la seva vida'. 'Quan escrius pretens que el lector vegi aquell món com l'únic possible amb uns personatges que ja tenien vida quan comença la novel·la. En alguns caos l'expliques, en altres s'intueix i en un altres s'obvia, però hi és i quan la novel·la s'acaba els personatges continuen vivint en la ment dels lectors, en el seu món'. I és que el lector accepta les convencions literàries igual que s'accepten en qualsevol manifestació artística, el tempo, la localització, les el·lipsis i el subtext: tot allò que fa referència a l'imaginari, a la simbologia i a la mirada de l'escriptor que és el que defineix el gènere. En definitiva, el to, que també inclou l'elecció del tipus de narrador, el temps narratiu o el punt de vista.
'El gran compromís d'un escriptor és la llengua' ha assegurat Cabré tot i que ha diferenciat la seva tasca de la dels comunicadors respecte la seva responsabilitat i inicidència quant a l'ús social de la llengua. Segons Cabré 'la llengua la crea i la modifica el parlant, però l'escriptor la il·lumina'. L'acte ha acabat amb la lectura d'una faula de l'escriptor Vitali Chentalinski, admirador de Platonov que explica la història d'un nen que juga a pilota en un pati interior a Moscú i molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Erich Maria Remarque. Es aquest mateix moment aquest escriptor alemany està al seu xalet suís reflexionant sobre la vida i arriba a la conclusió que no li ha anat pas malament però que Hemingway era molt millor escriptor que ell. Al seu torn, l'escriptor nordamericà, autor de 'El vell i el mar', està al Carib i fa un repàs a la seva vida. Hemingway pensa que li ha anat prou bé però està segur que Platonov era molt millor escriptor que ell. En aquell precís moment Platonov persegueix el nen que molesta una dona que està llegint la darrera novel·la d'Eric Maria Remarque.

NADIR - Poema de Quim Español ( PART II)

2011-12-21T01:51:00.006+01:00

NADIR

Quim Español
II
El sol ha passat ja per el nadir. Mentre quasi tots dormien, la plenitud de la nit ha tibat laciutat com una fruita obscura a punt de rebentar i ara es comença a pansir. S’esqueixa l’atmosfera i una brisa s’aixeca com herba furibunda, negra com una culpa, incontenible com un profund sospir, i es filtra pels carrers de la ciutat que navega a la deriva. Arrossega les fulles, mortes sobre l’asfalt, en un mormol que sembla un greu sermó sobre els pecats dels homes; penetra suaument a totes les estances, i frega el front dels adormits, com les plomes d’una òliba que bat, lenta, les ales.

El doctor Franc del Biomèdic obre els ulls de cop. S’adona, estupefacte, que sap la solució a l’enigma que tant l’inquietava. És tan simple com l’aigua de la pluja: la pregunta estava equivocada. La qüestió pertinent era una altra, i la resposta és tan inesperada i resplendent que queda enlluernat pel propi discerniment de bisturí. Els seus raonaments veloços tenen ara la qualitat dels diamants. El cervell electritzat desprèn iridescències. S’adona de la magnitud de la descoberta: el gen ignorat, el gen deixalla regenera la cèl·lula sense reproduir-la; si se l’activa, pot fer-la reviure perpètuament, i sap com activar-lo: un pas cap a la vida eterna. El doctor Franc s’espanta d’aquestes deduccions i es pregunta:

- En quins replecs del meu raonament s’arrauleix com la bèl·lua la poderosa mort?

La Cassandra, que escolta el doctor Franc, intueix alguna cosa antinatural en la descoberta. Pensa en la mort magnífica de l’oncle Artur i, com si tingués un feix d’anys al damunt, es demana si és millor viure per sempre. S’adreça a l’oncle i, càndida, pregunta:

- Oncle Artur, cóm és l’altre món?

De la necròpolis de Sarrià només arriben sorolls somorts, paraules trencades. L’oncle no respon. La nena es gira cap al poeta del Palau Güell: finalment s’ha adormit ara que molts es desvetllen. Però sobre l’escriptori la Cassandra pot llegir unes ratlles de lletra impol·luta: “Freilich ist es seltsam, die Erde nicht mehr zu bewohnen,...”, “És cert que és ben estrany no habitar més la terra... “

La brisa irreparable ha portat els murmuris de la nena amb agrípnia a l’oïda de l’àvia, que es desperta. “Pobre infant”, pensa, “no pot reposar mai”.

- Sí que reposo, àvia. Quan vostè dormia he pensat en el somni d’un senyor que cantava una cançó molt rara. He descansat, tot i que ell plorava. Descansi vostè també.

Però la brisa que ha despertat l’anciana és maligna i concentra les angoixes, com la de la Irene Sansa, a qui li ha semblat sentir petjades a l’escala. Conté l’alè. És la ira que ve amb el fill com ràpida navalla? Les petjades passen de llarg. Els batecs de la Irene Sansa s’alenteixen. Pensa en el somni increïblement feliç que ha tingut, i se’n fa creus. No sap que mentrestant el fill temut i verament temible, vulnerable i perdut, anhela amb desesper l’afecte destruït que mai no implorarà. I és que sovint l’insomni s’apodera dels odis i els afectes familiars. Mireu l’Ustad Zardari: la brisa verinosa li arrufa el nas majúscul. L’olfacte delicat ha captat una ràfega de pólvora cremada. Es desperta de cop i el colpeja un record despietat: el d’aquella fortor de pólvora i de sang de quan ell abraçava les despulles del fill, carnatge d’una bomba que va explotar al mercat de Gowal Mandi, a Rawalpindi. No es creia allò que veia, es pensava que el nen encara reviuria, com si la sang vessada pogués tornar al seu calze, i murmurava al mort paraules de consol. Com tantes altres nits, també aquesta serà una nit visitada per dures recordances, però mai no es lamenta.

Els amants han despertat del somni petri. Romanien com masses de marbre forjant una nit sòlida, però ha arribat també per a ells l’hora temible. L’home va al bany i orina cabalós com un cavall. La dona hi va després. S’han vist sota la llum de la tauleta, i ella s’ha sorprès de la crueltat de la carn nua, la calba accelerada, el ventre prominent, l’alè corromput d’ell. Ell s’ha sorprès del color esgrogueït d’ella, les arrugues al ventre utilitzat, els pits extenuats, el nas deforme. S’assembla a l’Henrietta Morães del tríptic descarnat de Francis Bacon, com si el pintor hagués entrat a la cambra armat amb els pinzells despietats. I malgrat les penúries del cos d’ell, malgrat la seva inèpcia, ella mira amb tendresa el diputat estult que l’ha estimat. En canvi no es perdona el propi ocàs. El temps silenciós, amb eines esmolades, l’ha treballat per dintre i li ha passat l’arada per la pell com un conreador de terres cegues. L’Henrietta, com Eva, se sent nua. S’amaga entre els llençols de crisantems. Un nou pudor evita tot contacte. Ni l’un ni l’altra exclamen com l’Aurora dels antics: “Lents, molt lents galopin els cavalls de la nit!”. Comencen a ser grans i no s’accepten. No han arribat encara a l’ascetisme de la Gretta i en Gabriel, que ja fa temps van aprendre a estimar-se, l’un al voltant de l’altra, seguint òrbites que no s’allunyen mai ni mai es creuen.

Per cert: les plomes de l’ocell de la nit han tocat també les seves temples. La Gretta es regira al llit, amb amarguesa al cor sense saber per què. No té raons per avorrir la vida, i sí un marit amable que la tractaria de vostè si la paraula existís a la seva llengua. Va renunciar fa temps a tota altra cosa. Ha oblidat l’amor que pot portar a la mort. Però l’hora amargant posa un mirall davant del rostre vell per preguntar-li què hagués pogut ser, i el fel s’infiltra a les entranyes seques.

- Gretta, recorda la cançó que Bartell d’Arcy va cantar en aquella festa a casa de les ties, ja fa anys? Es deia The Lass of Aughrim

- No la recordo, tot i que sé que aquella nit va ser trista a l’hotel de Dublín. Però d’aquella festa m’ha quedat l’emoció d’una història molt breu que algú va llegir i mai més no he sentit.

- Vostè es confon. Aquell conte l’hi va explicar una altra persona molts anys més tard, parlant d’aquella festa.

- Em deixa ben parada, però no és pas estrany, em falla la memòria. Vostè coneix la història?

- Sí, i deia així: “Era tard ahir a la nit i el gos parlava de tu, i la becada parlava de tu des de l’aiguamoll. Tu ets l’ocell solitari que vaga pels boscos i potser aniràs sense parella fins que em trobis a mi. Em vas prometre que et trobaries amb mi a la cleda on els ramats s’apleguen, i em vas mentir. Et vaig fer un xiulet i tres-cents crits i només vaig trobar un anyell que belava. Em vas prometre una cosa que ni tan sols tu tens: un vaixell d’or sota un arbre de plata, dotze ciutats amb un mercat a cadascuna, i un jardí gran i blanc a la vora del mar. Em vas prometre una cosa que és impossible: que em posaries guants de pell de peix, que em portaries sabates de la pell dels ocells, i un vestit de la seda més fina d’Irlanda. La meva mare em va dir que no havia de parlar amb tu. Ni avui ni demà ni diumenge. Va escollir un mal moment per dir-m’ho. Va tancar la porta quan el mas ja havia estat robat. Tu m’has pres l’est a mi. M’has pres l’oest. M’has pres el que hi ha davant meu i el que hi ha al meu darrere. Tu m’has pres la lluna a mi, m’has pres el sol, i tinc molta por. Tu m’has pres Déu, també”.

L’insomni d’en Gabriel és tot un altre. Sap que ha quedat ferit per una cançó que ell mateix cantava, però no la recorda. Les imatges se’n van a una altra banda, al Hamlet que van veure anit: l’atmosfera irreal de tota l’obra, l’atrezzo reduït, l’escenari boirós, la veu somorta del protagonista, i de cop, l’espectre del seu pare, il·luminat per una llum intensa i crua, sobre una euga negra que va entrar galopant des del fons de la platea fins a l’escenari. I mentre advertia al fill amb veu enorme:

- “Series insensible com les herbes polposes

que arrelen a la riba del Leteu

si això no t’irrités...”,

l’euga, turbulenta com la tempesta, les bàrbares peülles picant l’entarimat, eixordava els espectadors corpresos. Va durar poc. Euga i genet van sortit galopant altra vegada amb un renill colèric.

I el ressò llunyà d’aquell renill ha inquietat el cavall trakehner de l’Angelina, que es mou neguitós a la quadra. I ella es desperta perquè ha sentit la inquietud de l’animal. Però no pensa en el cavall. Recorda amb precisió el diàleg que en somnis acaba de tenir:

- Oncle Artur, deu ser estrany estar mort.

- És cert que és ben estrany no habitar més la terra, no fer servir els costums amb prou feines apresos, i a les roses, i a tantes altres coses que a la seva manera eren una promesa, ja no donar-los més el sentit del demà. És ben estrany no ser ja el que vam ser entre unes mans tan desassossegades, i deixar fins i tot el propi nom com si fos una vella joguina abandonada.

- Però, oncle Artur, això ho ha escrit un altre.

- Sí. A l’altra banda de la vida no hi ha paraules. Només puc parlar per boca d’altres. I el que ha escrit això sembla que hagi viscut en aquest Hades.

- Vols que et porti res per sopar?

- Gràcies, Angelina, però aquí no tinc gana ni set de justícia.

- T’has arrugat la levita?

- No, però em sembla que m’he equivocat vestint-me de jaqué.

L’adolescent impàvid, envilit de riquesa, baixa suaument amb la naked streetfighter des de les altes cotes de Pedralbes cap a l’extrem oest de la Diagonal; baixa suaument com un albatros, mentre el cor, avorrit de lentes pulsacions, comença a accelerar-se.

A l’eix de la Diagonal, a la part alta, el déu adolescent, el tors nu i sense casc, mira el cronòmetre amb la moto aturada al ralentí. Es prepara i dóna gas de cop, la màquina deforme salta i amb el fragor d’un tro es llança Diagonal avall, a seixanta, a cent, a cent seixanta, i pocs segons després a dos-cents deu, indiferent al semàfors vermells. L’esclat de l’huracà desperta els adormits. Creuen cotxes i motos i els camions de la neteja, però ell no mou el manillar drag-bar. L’adrenalina puja després de tant de temps de no sentir-la. Accelera encara més, però ha de reduir per traçar amb un gest mínim les tangents a les places. Després precipita la moto a dos-cents trenta. La catàstrofe palpita als seus canells. S’entravessen vehicles. No frena ni es desvia i passa com una expiració entre uns i altres. Les venes van rebent descàrregues massives. El cor se li desboca amb una eufòria que ja no recordava. Ara és a la Diagonal de Poble Nou i arriba als dos-cents setanta cinc. Ja puja la plataforma del Fòrum, ja és sota la pèrgola i salta les escales. Toca a terra i frena en sec. Els pneumàtics es cremen patinant al llarg del moll, i la moto s’atura a l’últim límit de la ciutat confusa, arran de l’aigua. Fum de cautxú sintètic flota sobre la dàrsena. Les hormones li han amerat el cos. Té obnubilat el cervell, i un crit tancat dins la boca embogeix de desig de fugir. Passa un minut. Després emet un llarguíssim bruel d’animal extingit.

Un silenci imprevist ha envaït l’urbs. El soroll persistent se n’ha anat com un ramat de xais. Pels parcs de Montjuïc i pels carrers els arbres no mormolen. La fosca nova ha baixat tendrament de la muntanya. La fosca nova ha penetrat, cerimonial, a Santa Maria del Mar i a les esglésies tancades, a Capitania General i al Parlament, i ha tocat el Desconsol als jardins de la Ciutadella. La fosca nova ha entrat manant a la Comandància de Marina, ha passat sobre els vaixells del port, i s’ha adormit, solemne, sobre les aigües olioses de les dàrsenes. La rosada del mar, amb llengua enorme, llepa el rostre dels adormits al Born, mentre a l’altre costat de la ciutat serena un déu arcaic tot nu rosega l’herba seca dels erms de Collserola.

- Dorm, Ustad Zardari, pare d’un mort petit i immens enterrat a la tomba del teu pit; el tros de nit que et queda potser et serà benèvol.

- Dorm, àvia Mercè, que la Cassandra té una vida gegant en el cos esquifit.

- Descansa, Irene Sansa, amb aigua de cascall i valeriana. La nit dóna una treva a tots els afligits, i aquesta és l’hora.

Mira: dormen els amants desencantats en la negra flor del dormitori; un vapor fred emana dels seus cossos, com de l’asfalt nocturn després de la tempesta. Mira: dorm també el doctor Franc; li ha costat molt després de tanta agitació, però el cervell s’enredava i confonia els enzims amb metzines i les matrius d’ADN s’omplien de larves com un buc d’abelles. El son ha arribat ja a la fase REM. No sap que quan es llevi haurà oblidat del tot la seva descoberta. Mira: dorm l’Angelina, alliberada i pura, plàcida i musical, sense ombres fugisseres sobre el rostre, fruint d’aquesta part de la nit com d’un gran silenci en una partitura inacabable. Reposa com reposen les plantes del jardí: les dàlies i les clívies, els lliris de Florència, les fulles de les kènties, els oms, els liquidàmbars i els til·lers, silenciosos en el tendre brancatge. Mira: dorm altre cop la Gretta, i dorm també prop d’ella en Gabriel, que ha sentit fa una estona les campanes tocant les hores netes. Tots dormen una segona dormició.

Al palau dels Güell el son del poeta errant és ple d’ecos, de veus que habiten l’estranya substància dels somnis, d’alguns que s’aventuren a la memòria blanca. De vegades li parla la mare, que ell detesta. De vegades l’estimada Clara. Algun cop l’avi Brahe, o el seu cosí, el borni, o els animals que se li adrecen amb molta reverència després de la benedicció dels aliments, i sovint s’endormisquen com una estampa bíblica.

La Cassandra està immòbil. La dolça letargia dels dorments li dóna una quietud que és quasi la mel fosca d’un son sense cap somni. També l’obscuritat ha entrat imperceptible dins de la seva estança, i amb ella una gran pausa en el brogit; ni tan sols hi penetra el vent de l’univers. Per això sent molt nítida una veu inquietant que crida des de lluny el nom d’algú. Sap a qui ha cridat i s’ha quedat corpresa. Altre cop ha pensat en els trucs de maceta al marbre de les làpides. Dirigeix la mirada a l’amic adormit al costat de la taula parada al gabinet del Frare Blanc. La veu ha travessat la volta acústica. El veu com es desvetlla, veu com es queda pàl·lid de temor, i el sent com murmureja:

- M’has cridat. Ja fa temps que ho temia i he sabut que eres tu tot i que no t’havia sentit mai abans. He sabut que eres tu per la veu fatigada, tan dèbil i tan poderosa. Ja fa temps que ho temia; tot i així m’he quedat consternat i he sentit un sotrac dolorós a l’estómac. Vinc de seguida. Deixa’m només un moment: la taula està parada, i em queden les postres encara que siguin amargues, i sé que en les menges darreres es troba la clarividència. Vinc de seguida. Deixa’m només una mica de temps per fer endreça, tot i que sé que les coses que ordeno ja tenen destí a les deixalles. Vinc, ja no trigo, però he de dir adéu als meus fills: les seves arrels són les meves artèries, i ara ha arribat el moment tan temut d’arrancar-les. Tot i així no tinc tanta por com m’havia pensat, però sí que tinc l’ànsia que sents quan et llances a l’aigua gelada. No tinc tanta por, tot i que reconec que se’m fa molt estrany deixar enrere l’amor que m’ha cremat, i la vida tranquil·la, i el món que just ara es desplega als meus ulls traspassat de dolçor. Sé molt bé que és millor no mirar cap enrere, però és que ja no puc pensar en l’endemà i no sé imaginar on em portes. Vinc, només vull agafar per la set i la son i l’oblit les pomes daurades que fa la mandràgora. Sentiré dintre meu el regust de dolçor que no puc ni pensar? Dóna’m la mà que tot jo que tremolo...

Des de l’alt finestral de l’alta estança, l’amic no ha pogut veure la lleu claror que, com una aparició, tenyeix el cel de llevant: és la llum zodiacal, prèvia a l’alba, al regne incandescent, a la impassible erupció del sol sobre la mar.

LLIBRE DE SINERA (XXIII)

2011-12-21T00:56:00.000+01:00

Gran i benigna ombra del vell eucaliptus.

Fora del clos del casal i l'ermita, unes poques acàcies

i el doll continu de la font. Coneixia

i a ulls clucs segueixo les voltes del camí,

car he mirat intensament aquesta terra.

Llunyanes veus de comparets, remor d'aixades,

raucar lent de granotes als bassiols.

Venia encara rost amunt una tartana

i em puja l'aire i la claror del mar.

Imatge: voyagesaventures.com

ROSA DELOR - SOBRE ESPRIU...

2011-12-20T00:36:00.000+01:00

Quan fa ja uns dies vaig iniciar la meva particular reivindicació de la personalitat i la poesia de Salvador Espriu, transcrivin els poemes del Llibre de Sinera, vaig demanar a la Rosa Delor si volia participar-hi. He de dir que va acceptar desseguida i, vet aquí, que avui podem comptar amb la seva valuosa col·laboració, que agraeixo sincerament.

Un recent article de Sebastià Moranta, «Detestem els gran ventres, els grans mots» («Compartir» 84, 2011) explica l’impacte que la poesia de Salvador Espriu va tenir en els països del Teló d’Acer. Perquè «La literatura es feia denúncia, l’escriptor era entès com a fenomen de caire polític» quan les coses funcionen en condicions totalitàries. Només fa tres anys, a Tbilisi, en un sopar de sobte vaig sentir Els Segadors. Els georgians es van posar drets i em miraven alçant la copa en un dels seus brindis rituals. Aquell fet del tot inesperat em va fer plorar. La senyora de la casa, una professora universitària represaliada pels russos, només em va dir: «la pàtria». Els alemanys que viatjaven amb mi em van preguntar què em passava; per raons històriques són molt antinacionalistes, i vaig traduir el que m’havia dit la senyora georgiana amb aquestes paraules: «És que aquesta cançó me la cantava el pare». I així era, la terra del pare.

Corria el 1968, Primera història d’Esther acabava de tenir un gran èxit en el Festival Internacional de Nancy, tothom recordava Ronda de mort a Sinera i La pell de brau havia despertat la consciència de molts espanyols. Espriu va ser esmentat com a candidat del premi Nobel. La idea partia d’un periodista francès. El diari Tele-Estel se’n va fer ressò: «Claude Roy ha fet no fa gaire, per escrit i amb notòria publicitat, un elogi de Salvador Espriu que val la pena traduir. Ha dit textualment: “no és solament un dels poetes catalans contemporanis més importants, perquè Salvador Espriu és certament també un dels poetes més importants de l’Europa moderna, parell d’un Breton o d’un Aragon, d’un Dylan Thomas o d’un Eliot, d’un Ungaretti o d’un Montale, d’un Pasternak o d’un Vozjenenski”» Des de Gijón, comenta Jesús Otero en el diari «El Comercio» la visita que els fa el poeta: «Salvador Espriu, que es tan humanamente sencillo, como tan elevadamente inspirado, tan maestramente fecundo, no parece dar destacabilidad necesaria a ese hecho, para nosotros merecido y transcendente.» En efecte, des d’Asturies, reconeixien i agraïen la importància del reconeixement a les identitats hispàniques reduïdes a simple fenomen folklòric: «Toda la vibración humana de su catalana condición, toda la sólida posición de entrega fecundísima a la cultura de su región, fue llegando a nosotros como alarde de sintetización que muchos le agradecemos» i aquí hi podríem afegir gallecs i bascos, i tots els qui volien alliberar-se de l’espessa teranyina de la dictadura. Espriu al·legava que no creia en els premis i menys en el Nobel, massa pressionat per interessos d’índoles molt distintes a les literàries. El seu entrevistador, però, deia comprendre la ferma postura dels qui avalaven la proposta perquè Espriu «desde su sólido pedestal catalán, otorgó y sigue otorgando méritos para optar al premio de la Academia sueca. Quede bien claro este hecho.» Espriu no va obtenir el Nobel perquè escrivia en català que no és una llengua d’estat. Però el 1970 va rebre el premi Montaigne de la fundació Alfred Toepfer Stiftung F.V.S, adscrit a la Universitat de Tubinga. Aquell mateix any es va celebrar el I Festival Popular de Poesia Catalana al Price. Espriu va llegir aquest poema que torna a estar d’una gran actualitat perquè la història sempre es repeteix, aquí i arreu:

XXV

Direm la veritat, sense repòs,

per l’honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,

la indecent parenceria de l’or,

les cartes mal donades de la sort,

el fum espès d’encens al poderós.

És ara vil el poble de senyors,

s’ajup en el seu odi com un gos,

lladra de lluny, de prop admet bastó,

enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor

altes parets de somni, a recer d’aquest torb.

Ve per la nit remor de moltes fonts:

anem tancant les portes a la por.

http://www.youtube.com/watch?v=o8_4p0lHS7I

Els anys, eufemisme que inclou moltes interpretacions, han imposat silenci sobre l’obra d’Espriu. Havia obert les portes d’Europa a la literatura catalana i no es cansava mai de donar a conèixer els seus escriptors des de Ramon Llull al darrer jove poeta del moment. Quan desapareix la seva respectada figura d’home moderat, savi, intel·ligent, culte, les relacions entre la literatura espanyola i la catalana pràcticament desapareixen. Ha triomfat el pensament dèbil, l’escriptura periodística, la mímesi del best seller forà, l’interès de l’editor. A la Fira de Frankfurt de 2007 es va presentar la Poesia completa d’Espriu traduïda a l’alemany per l’important crític literari Fritz Vogelgsang, traductor de Machado i Valle-Inclán entre d’altres. Vaig tenir l’oportunitat de parlar-hi, estava acabant la traducció de Les cançons d’Ariadna i em volia fer algunes consultes. Ell i la seva esposa van pernoctar a casa. Era un home afable, voluminós, però gens menjador, obsessionat per la poesia. Vam parlar hores. I em va dir una cosa que no oblidaré mai perquè em va fer sentir justificada pel treball de tants anys —que dit sigui de pas, alguns no li veuen cap sentit. Aquell home savi va dir només això: «Espriu és el millor poeta europeu del segle XX». Aquesta mena de coses en el nostre petit país només les diuen els de fora. També em va dir que ell traduïa pel seu plaer personal, que mai no ho feia per imposició, sinó que era ell qui triava. La poesia d’Espriu havia dut a Fritz Vogelgsang a traduir Ausias March, en aquesta tasca el va cridar la comare Mort que no respecta ningú ni té miraments.
Imatge: valenciabalfat.blogspot.com

Rosa Delor i Muns (Barcelona, 1943). Doctora en Filologia Catalana. Directora de les Obres Completes/Edició Crítica de Salvador Espriu. Autora de la tesi Salvador Espriu: Els anys d'aprenentatge 1929-1943 (Ed. 62, 1993, Premi d'assaig Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners 1991 i Premi de la Crítica Serra d'Or, 1993). http://quadernsdelavinia.org/wordpress/?page_id=69
Imatge: de l'autora

NADIR - Poema de Quim Español ( PART I)

2011-12-14T00:28:00.021+01:00

Seguint el fil de l'apunt d'ahir, "Senhal - "Senyal", reprodueixo avui una primera part del poema Nadir, de Quim Español, publicat al quadern del maig de 2010 i publicat de nou, al quadern 232, d'octubre de 2011.

Adjunto l'enllaç del PuntAvui (13/12/2011) amb l'article de la periodista Eva Vàzquez, que hi fa referència: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/193428-a-la-ciutat-dels-insomnes.html

*
NADIR

Quim Español

Cites d’Ovidi, Joyce i Rilke han quedat, esparses, en aquest poema,

que també conté les veus d’altres escriptors els ecos de les quals

ressonen de tant en tant a la meva memòria.

Escolta, amic, la nit vessada sobre la ciutat ansiosa, la nit confusa i tèbia de l’octubre que cau a poc a poc sobre les ànimes, la gran nit que respira amb alè de malalt. Després de la desfeta del crepuscle, després de la derrota del sol que s’enretira cap a l’esquena corba de la Terra, els draps negres com una viuda antiga que s’apedacen per formar la fosca no poden apagar la llum urbana, i lívides clarors de vapor de sodi brillen a les llambordes, a la deshidratada fullaraca dels plàtans, als acabats metal·litzats dels cotxes, als bocells i filets de les façanes, a les cares d’espectre dels noctàmbuls, i una cúpula de celístia a l’atmosfera de diòxid de carboni i pols suspesa abriga la metròpoli incessant.

Escolta, amic, la fressa dels motors ––els motors endotèrmics Otto i Junkers, amb els carburadors, bugies i bieles, pistons i cigonyals; motors d’injecció i turbocompressors, rotors Wankel i màquines de combustió externa, l’hàlit d’hidrogen dels motors dels busos, els reactors Whittle i els turbopropulsors dels avions, també els motors elèctrics Davenport, les dinamos de gàbia d’esquirol, els reòstats en sèrie, els locomòbils i els servomotors. Escolta el bleix asmàtic dels carrers, els embriacs que increpen contra el món, i escolta encara els esgüells dels joves, la sorda violència dels amants. I on retrunyirà la paraula? On tocarà la veu del que clama com un àugur? No aquí, en aquesta perpètua vibració de l’aire, en aquesta perenne agitació de l’ànima. Però tu, amic callat, tancat al gabinet de la torre de llevant del Frare Blanc, cobert per una volta acústica, pots escoltar més enllà del silenci; escolta i sentiràs la crepitació còsmica de fons al radiotelescopi de l’observatori Fabra, les guspires dels ions a l’alta mesosfera, i les notes del piano Bösendorfer que l’Angelina toca, amb la sordina, a la casa de Gràcia per rebre amb un cantàbil la nit majestuosa, repetint, obstinada, una ària d’Arvo Pärt, mentre al jardí profús dormen les dàlies.

Dormen els amants un son desmesurat cansats de la carn fàcil: el diputat, el son de la futilitat, abraçat a l’Henrietta que dorm un son tranquil. Dorm l’Ustad Zardari a l’entresòl del magatzem flairant l’olor feliç del rebost ple darrere la botiga exuberant. Dorm el son etern el distingit cadàver de l’oncle Artur, vestit de jaqué Hackett, enterrat a migdia al cementiri vell de Sarrià. La son és abismal en tots plegats. La nit és dolça en ells com llet de dida. Però a les hores petites, la son d’Irene Sansa és fràgil com les branques d’una acàcia. Té el terror en els ossos i el pitjor dels terrors: terror al propi fill que té la crueltat d’aquells que s’han perdut en la pols blanca, i pot tornar, nocturn i apocalíptic, o bé esmolat com un joc de navalles, sense cap assossec per la seva ira. És fràgil com un tul el son del doctor Franc, genetista molecular del Biomèdic, enderiat en micromatrius d’ADN, nucleòtids i enzims per explicar la inexplicable funció biològica d’un gen deixalla. I fràgil és també la letargia de l’àvia Mercè que, com tants vells, confon la nit i el dia.
- Cassandra, quina hora és?
- Les dues de la nit, àvia; és hora de dormir.
- I què veus ara?
- Veig l’Angelina i sento el seu piano.

La Cassandra té onze anys i és anciana. Des que es va quedar òrfena fa temps, no ha aclucat mai un ull, i percep més enllà dels murs i de la fosca. Ara, mentre veia la cosina Angelina entotsolada en l’ària, ha quedat encegada pels fluorescents d’un dormitori blanc, i veu un malalt pàl·lid en un llit blanc polar. Ets tu, amic inerme, quan estaves prostrat a l’Hospital del Mar i paties dolors ferris fins que un infermer compassiu et va injectar una dosi doble de morfina.

Però la nit urbana va cremant impassible als dolors i les penes. En Gabriel Conroy sent aquesta apatia assegut amb la Gretta en una sala de l’Hotel Colón. Es pren una tisana de melissa i de sàlvia mentre ella beu un whisky Midleton. Tornen de veure Shakespeare al teatre Romea, i parlen a través de llargs silencis. Vaig saber que venien des d’Irlanda a passar aquí uns quants dies, i els vaig pregar que entressin al relat.
- Però, per què si som insignificants?
- Vostès són personatges d’una novel·la coneguda.
- Ens afalaga que encara es recordin de nosaltres al cap de tants anys. Estem obligats a ser cortesos, però, si us plau, posi’ns en un racó discret.

Han pujat a la suite de l’últim pis. En Gabriel s’asseu arran de la finestra com fa sovint des d’una nit d’hivern de fa molts anys en un hotel de Dublín, quan la Gretta dormia, encara bella, després d’un plor tristíssim, i ell s’havia acostat fins a aquest territori on resideix la multitud immensa dels difunts, i de cop s’adonava de la seva tenaç i trèmula consciència. Aquella nit la neu cobria Irlanda, queia sobre tots els racons de la fosca plana central i sobre les muntanyes ermes, queia dolçament sobre els aiguamolls d’Allen i, més a l’oest, dolçament queia sobre les negres i tumultuoses onades del Shanon...

Al palau dels Güell, convidat pels patricis, el poeta errabund, el poeta sismògraf de tot desassossec, que va de terra en terra com la nit, i parla amb veu estranya, escriu en la penombra gòtica l’epístola de cada dia:
“Estimada Clara, he conegut un escriptor savi, amant dels clàssics. Sap bé l’alemany i ha tingut l’amabilitat de traduir uns quants poemes meus. M’ha desconcertat la seva religiositat catòlica tan diferent de la que vaig sentir en el meu viatge a Rússia. Impregna els seus poemes, negats per a la metàfora, d’un sentiment que no puc compartir: no entenc quins tractes té amb la seva mort...”

Mentrestant, l’adolescent corromput de riquesa i sense emocions, com un infant ferit per la bellesa i el tedi i la feblesa, té una única dèria que avui vol portar a terme. Al garatge de la torre amanyaga, amb el darrer amor que li ha quedat, una moto de xassís de titani i fibra de carboni, una naked streetfighter de quatre cilindres, injecció electrònica, cigonyal transversal, cent seixanta cavalls i pneumàtic posterior de vint-i-dos centímetres. Passa el drap lentament pel basculant, la forqueta invertida, el cardan, el manillar i la pipa d’adreça; mira els indicadors i prova els frens. Toca amb dits delicats els tubs d’escapament perfectament tallats. La màquina està a punt. S’hi asseu. L’engega i l’esclafit fa tremolar els fonaments de la casa. És Déu omnipotent damunt d’un bucentaure imperial. Para el motor. Somriu.

La ranera de la locomotora urbana s’ha alentit. El soroll somort de la ciutat exhausta deixa passar més silencis; la calma i la cadència de les campanes que toquen hores clares fan caure en un son plàcid els coloms, com una postal càndida, i un ésser complaent ofereix en un calze licor de codeïna a tots els desvetllats. I tu, des de l’estança de la torre on et trobes, invulnerable a qualsevol brogit, més enllà de les turbulències de la sang que et circula a les artèries, escolta encara, amic, els somnis i els insomnes. Escolta l’àvia Mercè. Reposa, inquieta, al llit amb la camisa de dormir de mussolina, immaculada com una hòstia, sagrada com una núvia, pensant en la Cassandra.
- Senyora Mercè, per què està tan anguniejada?
- M’amoïna la Cassandra. És encara un infant i jo sóc vella. Em fa por de deixar-la sola al món.
- La Cassandra és assenyada i valenta.
- Sí, però em fa patir, sempre amb els ulls oberts, sempre pendent dels altres, sempre tan sola. No em puc morir encara.

I l’ànima obstinada de la vella obliga el cos extenuat a viure. El cos es queixa. Voldria reposar com l’oncle Artur, però l’ànima fèrria no ho permet i empeny cada òrgan defallit amb energia: ordena que bategui el cor cansat, mana el ritme del bleix, renya el fetge que es plany, i es fa la sorda als crits de l’artrosi i l’artritis. Però cada cop més el cos va pel seu compte i ella te por del dia que li digui: “Fins aquí he arribat, continua tu sola”. Sap bé que ha d’adormir-lo perquè no s’amotini, però abans resa:
- Anyell de Déu que lleveu els pecats del món tingueu pietat de nosaltres.

La Cassandra coneix els pensaments de l’àvia; li estalvia neguits dissimulant els seus. Però és clarivident, no pot deixar de veure a tants sofrents i, com un Crist infant, pateix cada dolor dels que pateixen. Només la música, una brisa benigna com llet primaveral, calma el cervell roent. Ara no la sent: l’Angelina ha tancat el piano, i ella està trista per la mort de l’oncle, tot i que està avesada als funerals i als trucs de la maceta al marbre de les làpides. Recorda uns altres trucs. Recorda els pares. Però ha trobat consol en les paraules que el poeta errabund va escrivint: “La mort era, per al meu avi, un accident insignificant del qual no feia gens de cas: les persones refugiades a la seva memòria eren vives, i això no ho canviava el fet de morir-se...”

La Irene Sansa somia en el fill quan era un nen, i un torrent febril de felicitat pura li inunda la sang: el nen més tendre i dolç, el nen més estimat, se li acosta rient i ella obre els braços. El cos de tant en tant es compadeix de l’ànima angoixada, i en somnis venturosos segrega encefalines per inhibir els dolors.

S’ha dit que cada somni és una endevinalla que amaga o bé un desig o bé una por. El de l’Ustad Zardari és un somni d’olors: la dels tomàquets Raf, les albergínies, la de l’anhel de terra de les patates negres, la dels pebrots lacats i els carbassons, la de fruites tardanes, i la de les espècies que són el seu orgull – wasabi i coriandre, badiana i daikó, el clau de giroflé de les Moluques, cardamó de les selves asiàtiques, canyella de Tahití, gingebre i nou moscada, els estigmes i el pol·len del safrà, la vainilla, la cúrcuma, el comí, i el delicat verí de la kentàlia. No n’hi ha tantes a la Boqueria. Però mentre ronca lent, es posa a somiar un magatzem farcit de cebes putrefactes: una amenaça plana sobre la prosperitat guanyada amb tant d’esforç d’ençà que va venir de Rawalpindi.

El son del doctor Franc és nerviós, però al cap de pocs moments passa a la fase delta i poc després al son paradoxal. L’electromiograma mostraria una ínfima activitat al còrtex cerebral; desprèn imatges vagues d’aurores boreals que no recordarà. També el seu somni és una endevinalla. El centre de l’enigma que el tenia inquiet ha penetrat endins, a les capes profundes de la matèria grisa, i les neurones van activant amb calma sinapsis impensades.

Els somnis han florit ja en el cervell de tots els adormits com les plantes carnívores crescudes sobre l’humus que desclouen les fulles furioses quan la nit és tancada. El pacient de l’Hospital del Mar, feliç en l’alta mar de la morfina, somia amb una precisió hiperrealista paisatges oblidats de la seva existència que rutilen sota una llum irreal com en una gran foto d’Andreas Gursky.

A l’Hotel Colón, la Gretta té el son d’una dona madura: un son sense cap somni. L’últim el va perdre fa molt temps, quan encara pensava commoguda en Michael Furey que va morir per ella als disset anys. Ara el recorda a penes, i amb total indiferència. La mateixa aparent indiferència amb què en Gabriel la mira. Li costa agafar el son. De la finestra estant, sota la nit, contempla les parpelles insomnes d’una ciutat quimèrica, creuada de cridòries bestials, de boques com corol·les que sagnen riallades, d’ocells acorralats entre les branques.
- Gabriel, encara pensa que és millor anar-se’n d’aquest món en la plenitud de l’ardor, que marcir-se evaporant-se en el transcurs desolat dels anys?
- En aquest temps he après a viure tot morint. I he après també a estimar. No he oblidat del tot la passió d’aquell xicot per la Gretta: morir d’amor tan jove encara m’impressiona, però, quan ens fem vells, podem trenar un amor delicat i robust a la vegada, com qui teixeix un vel amb espart sec.

Al cap d’una estona també dorm. No té por ni esperança. De les profunditats del son en brolla una tonada increïblement bella: és ell que canta una cançó estranya; sense cap coresforç li surt una veu de soprano inaudita, de timbre platejat, com si es tractés de Gundula Janowitz; i dos infants, els fills que no ha tingut, se l’escolten immòbils; i ell canta, canta i plora, plora llàgrimes netes, exemptes de dolor.

L’Henrietta ha sentit des de lluny la cançó, mentre somia que camina lenta per un carrer desert tocat de lluna. Es troba el somni fràgil de l’àvia Mercè, i pensa que ha d’entrar-hi per donar-li el condol. I és cert que l’anciana també somia un somni delicat com una filigrana. Li piquen a la porta. Somia que va a obrir.
- Hola Henrietta. El meu nebot, l’Artur, és a Sarrià.
No sap per què li fa molta vergonya dir que és al cementiri.
- Sí, senyora Mercè. Vaig trobar-me la seva mort fa dies fent de bona mestressa a casa seva. Era tota una dama.
- Sí que ho devia ser, perquè l’Artur es va vestir molt digne, com un senyor que anés de visita a palau. Però Henrietta, passa, si et plau. Tinc el somni una mica desendreçat.
- Només l’he molestat per donar-li el condol.

A l’hípica del Club de Polo, a la quadra vint-i-tres, el cavall trakehner de l’Angelina, estàtua negra obsidiana, somia una ratlla horitzontal que separa un blau cel d’un blau marí. Somia cada nit el mateix blau des del dia que a la platja de Gavà va aturar-se amb els rems dins de la mar en calma mirant fixament l’horitzó. I l’Angelina, al dormitori gran de la casa de Gràcia, somia el mateix mar i el cavall negre que mira absort el blau celestial i el blau turquí, mentre també somien les dàlies i les clívies, els lliris de Florència, les fulles de les kènties, els oms, els liquidàmbars i els til·lers del seu jardí profund ...

- “...profund com una beguda duradora; silenciós en el tendre brancatge”, escriu en el silenci inquietant del palau el poeta errabund, encara desvetllat. Com tu, amic convalescent, despert al gabinet del Frare Blanc, que vas sortir fa poc de l’Hospital del Mar. Ho sé per la Cassandra que ha vist com recordaves l’estança a l’hospital com l’estança en un cercle infernal de la ciutat sofrent, fins que vas ascendir al primer cèrcol del cel de la morfina, i ara reposes, estoic, a la torre de vori, al costat de la taula on dormen, intactes, les fruites tardanes del sopar, tot llegint:

Senyor, ja és hora. Immens ha estat l’estiu.
Cobreix amb la teva ombra els rellotges de sol
i deixa anar ja el vent pels camps cremats.

Aviat seran plens els últims fruits,
concedeix-los encara alguns dies serens
perquè siguin perfectes, i satura, Senyor,
de dolcesa suprema els sucs del vi pesant.

Qui ara no té casa ja no la bastirà,
qui ara està tot sol hi estarà molt de temps,
passarà nits en blanc, escriurà cartes llargues
i vagarà errabund per les arbredes,
desficiós, quan volaran les fulles.

Meditabund, tanca el llibre. S’adorm a la cadira. Deixeu-lo reposar. Pel carrer Balmes, estranyament desert, baixa un arment de cavalls. Galopen lents, molt lents, i en un total silenci. No s’aturen, i es precipiten al mar on, en silenci, s’ofeguen en mig de les flors blanques, violentes, de l’escuma. És el seu somni.

SENHAL - "Senyal"

2011-12-13T02:02:00.012+01:00

En Lluís Lucero va escriure a les pàgines de la Revista de Girona (Diputació de Girona, març-abril 1997, núm.181), que "a la primavera de 1984 sortia als carrers de Girona un estrany artefacte cultural, artístico-literari per ser més precisos, que els especialistes -i, després d'un bon grapat de títols, també els lectors- anomenen plaquette, mot francès que significa, gairebé un oxímoron "volum prim". Plegada, o relligada, a manera de tríptic..., i que de la publicació n'eren responsables l'Enric Prat i en Pep Vila"...

Aquesta publicació, després de vint-i-set anys, i amb alguns alts i baixos, continúa publicant-se, tenint-ne cura els mateixos responsables i amb la col·laboració de la "Llibreria 22" i l'Ajuntament de Girona. El contingut ha estat divers: proses, poesia, ilustracions... i,sovint, la combinació de totes elles.

És un èxit editorial, i de dedicació, en un país on moltes publicacions neixen i moren en un obrir i tancar d'ulls. Per aquesta raó, el meu modest homenatge a tot els que van crear Senhal i a tots els que encara la fan possible.

Recentment, l'octubre de 2011, s'ha publicat el número 232, una reimpressió de cent-cinquanta exemplars de Nadir, un text de Quim Español, publicat el maig de 2010, (text que publicaré en breu en aquest blog).

Desitjo, desitgem, com deia l'autor al final de l'article esmentat que "...continuem tinguent la sort de gaudir-ne, potser sense meréixer-ho gaire, però que sigui per molts anys".

A través de l'enllaç http://www.revistadegirona.cat/recursos/1997/0181_014.pdf, podeu llegir l'article complet de Lluís Lucero, citat al començament, que reflexa el que van ser els primers vint-i-cinc "artefactes culturals".

LLIBRE DE DURHAM - Miquel Desclot

2011-12-09T23:47:00.014+01:00

Castell de Durham (Gran Bretanya)

Llegint el Llibre de Durham, de Miquel Desclot, llibre de, amb paraules d'ell mateix, "pretextos, variadíssims i inconnexos... pretextos que podien anar des del somni o l'observació més innòcua fins al senzill comentari musical o literari"...

Fruit d'aquesta observació que ell cita és aquest fragment:

itaven

"Més sobre la idiosincràsia dels anglesos. En tornar ahir de Londres amb autobús, vam avançar un camió que ostentava, pintades a la caixa groga, les paraules: "Plantes interiors de qualitat", el qual, en tornar-nos a avançar al seu torn, va mostrar un darrere atapaïdament negre de fang i de brutícia encrostats. És en aquesta pantalla de pols resseca que hi ha l'nterès de la història. Una d'aquestes mans poc enfeinades que corren per tot, usant l'índex com a estri, hi havia gargotejat les següents paraules, posades en "boca" del camió: "Socors, em cal una rentada!", que em van cridar l'atenció pel violent contrast que suscitaven amb alló que hauria hagut de llegir a casa nostra en una situació equivalent. Però encara no he arribat allà on volia anar: a sota d'aquest "graffito" n'hi havia un altre de posterior, versemblantment d'una altra mà, que responia al primer, jugant amb la llegenda titular del camió amb característic bon humor, i que deia: "No ho feu, si us plau: hi ha llavors plantades."

Al meu país, la persona disposada a escritotejar damunt la temptadora pissarra pública d'un camió enfangat dificilment s'hauria aturat en fineses d'aquest estil. Per desgràcia."

Imatge: es.wikipedia.com

Miquel Desclot (Barcelona, 1952), poeta, escriptor i traductor. Professor universitari entre 1975 i 1992, a Bellaterra i a Durham (G.B.).
http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Desclot

HORA BAIXA - Poema de Quim Español

2011-12-09T01:05:00.012+01:00

Hora baixa

Ja sento el pes del cos i del bagatge inútil
del qui baixa cansat pel cami ombrós
cap a l'última vall. Sense adonar-me'n
he creuat la carena asolellada
i m'he trobat sobre una terra estèril
d'horitzons invisibles i paratges deserts.
Però em falta esma per tornar endarrere
i per tirar endavant un cop i un altre.
Hauré, doncs, d'havesar-m'hi -i, ben mirat,
hi ha calma en l'atmosfera intemporal,
i és bella la claror d'aquesta hora foscant.
Em quedaré ben quiet i a poc a poc
derruiré els records de les ciutats perdudes.

Imatge: un dietari... blogspot.com

LLIBRE DE SINERA (XXII)

2011-12-08T19:21:00.000+01:00

Per l'enclotat i sec camí de sorra

sentia al lluny resplandir la carena.

Jo no la veig, però, perquè me'n priven

les altes tanques d'alocs i canyars.

Hi plana sempre una remor de vent

llevat del mar. Del guaret arribaven

aspres olors de pols i fum de fullaca.

Lladrucs remots de gossos. De sobte m'acull

l'ombra crescuda a redós del casal.

VIATGE-BAGATGE - Llibre de Fires 2011 - Ajuntament de Girona

2011-12-07T00:30:00.015+01:00

L'escriptor i periodista Gerard Bagué, imagina un foraster que encomana el seu insomni a tota la ciutat Girona, al llibre Viatge-bagatge, llibre que l'Ajuntament edita cada any per les Fires. L'àlbum, de format apaïsat, amb disseny de La Fàbrica de Gel i traduït a l'anglès, se sustenta en el poder evocador de la quarantena de fotografies en color de Josep M. Oliveras, que ha compost un retrat íntim de la ciutat a través d'autèntics poemes visuals en què la força metafòrica de la maleta, com a contenidor d'objectes personals, de transitorietat i memòria, pren un caràcter d'emblema. Les imatges, en què es reconeixen elements ben distintius de la ciutat, fragmentats, nebulosos, quasi unes abstraccions rememorades –des del pont de Pedra al rellotge de la Catedral, però també el Tapís de la Creació, el viaducte del tren, les carpes de l'Onyar, les pedres del Barri Vell, les voltes, la Devesa i el Tarlà–, es complementen amb una trentena de textos d'autors, preferentment contemporanis, que s'han referit a la ciutat en obres diverses. No hi falten, doncs, Josep Pla, Joaquim Ruyra, Josep M. de Sagarra o Víctor Català, ni Narcís Comadira, Narcís-Jordi Aragó, Enric Mirambell o Josep Valls, però tampoc d'altres com ara Vicenç Pagès, Jordi Arbonès Nif, Lluís Muntada, Josep M. Fonalleras, Jaume Cabré, Xevi Sala, Antoni Puigverd o Miquel Pairolí, homenatjat implícitament, aquest darrer, en el conte de Gerard Bagué.

Eva Vàzquez.

Font: El Punt Avui, 05/05/2011
Imatge: Jordi Oliveras

"LA PARAULA ESCRITA", SEL·LECCIONAT

2011-12-04T01:08:00.008+01:00

Tot just acabat de saber que els problemes del meu blog, pel que fa al "codi maliciós", que s'hi havia instal·lat, 324.cat em comunicava que "laparaulaescrita" havia estat seleccionat, el dijous 1 de desembre, com a bloc recomanat pel seu contingut.

Em complau, i us ho faig avinent, perquè agraeixo a tots els que el seguiu i a tots els que l'heu recomanat el vostre interès per compartir-lo. Moltes gràcies!

http://www.324.cat/noticia/326283/altres/Cada-dia-un-blog-en-catala-Entra-hi

Una abraçada a totes i a tots.

Desat

Imatge: tv3

AIGUARDENT - Poema de Quim Español

2011-12-01T01:03:00.000+01:00

Aiguardent

Em queda ja poc temps per instruir-me

en l'ofici de la felicitat.

He eprés alguna cosa:

abstenir-me de beure el vi dels somnis

-tremolós i temible-

i només beure el somni del present.

Ho sé però hi puc fer ben poca cosa,

alcohòlic com sóc d'un temps que ja he perdut,

perdut en l'aiguardent d'un temps que no tindré.

Imatge: copsdeploma.blogspot.com

ELS LLIBRES DEL CURS 2011-2012 - "LITERATURA CATALANA: DE LA POSTGUERRA A L'ACTUALITAT"

2011-11-29T01:28:00.003+01:00

K.L.Reich, de Joaquim Amat-Piniella és el primer llibre que hem llegit aquest curs.

Quan en la primavera de 1945 el camp de concentració de Mathausen va ser alliberat, Joaquim Amat-Piniella, va anar a parar a París i temps després a Andorra, on es va quedar, malalt. . És aquí on decideix escriure una novel·la per donar testimoni de tot el que havia viscut, com a presoner, durant els quatre anys que va permanèixer al camp de Mathausen, a Àustria. Va escriure K.L.Reich entre el 1945 i el 1946.
Va tornar a Barcelona l'any 1948 i la censura franquista li va negar la publicació. Fou l'any 1962 quan Carles Barral va llegir el manuscrit i va decidir intentar publicar-la, demanant a Baltasar Porcel que la traduís al castellà. Porcel va acceptar i un cop traduïda, Barral la va enviar a la censura. El règim permetè la seva publicació, amb la condició que es suprimís tota referència copmparativa del franquisme amb el nazisme. Es va publicar en castellà l'any 1962 i, un any després, Club Editor, dirigit per Joan Sales la va publicar en català.
La novel·la va tenir poca repercusió. Va ser objecte de nombroses crítiques, sobretot per part del Partit Comunista: "als deportats sel's presentava massa humans, no era bó que mostressin les seves febleses.
K.L.Reich, és una novel·la "concentracionària". Va tenir detractors en els ambients literaris i també en els historicistes.
De fet, el que desitjava l'autor, lluny de tota polémica, era que es llegís la novel·la, però amb el seu contingut també volia donar testimoni, crear consciència. Joaquim Amat-Piniella va escriure K.L. Reich per lluitar contra l'oblit.
tant.

K.L.Reich, comença així...

"El fred era molt viu. No calia pas pesigar-se la carn o tenir la certesa de no dormir. Ho era tant, que habia arribat gairebé a l'extrem oposat de produir com un començament d'anestèsia.. Era necessari contreure i distendre els músculs i la pell de la cara, a tall d'exercici per tal d'evitar els progressos de la insensibilitat. També els dits dels peus, empressonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a lapressió rabiosa de la gelor que pujava de terra. Si no hagués estat per aquest fred desconsiderat i pels bategats del cor d'aquella multitud d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, l'albada hauria semblat irreal. A través de la boira, que s'espesia a mesura que el dia s'anava deixondint, no es distingia més que la forma difusa dels accidents del paisatge més proper. La neu, que sap fer clara la mateixa nit, fendia amb la seva llum indirecta en constant uagment el vel gris que ho rodejava tot. L'edifici de l'estació sostenia damunt la seva taulada, en fort pendent, un gran coixí de neu, llis, lleugerament ondulat i sense arestes. La barana que rodejava els molls portava uniformement una cresta de merenga; els vagons, immòbils damunt de les vies invisibles, semblaven feixucs i lassos en llur abandó sota la flassada blanca. A l'atra banda de la carretera, en la qual s'arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat pels qui construïren l'estació, la neu que s'havia posat damunt de les pedres sortints i els arbusts raquítics, feia contrastar les tasques fosques dels racons on no podia arribar. Però la boira era prou espessa per a donar a tot plegat una tonalitat grisa amb tots els matisos possibles"...

LLIBRE DE SINERA (XXI)

2011-11-26T00:09:00.000+01:00

Quan s'abaltia el sol, ben ajaçat en l'alta

heura de la paret regalimosa del jardí,

ens duien mans humils davant les velles dames

que coneixien els noms i els pecats dels morts i dels vivents.

En llur repós parlaven amb allunyat afecte,

sense esperar resposta, només el dring dels mots.

Una d'elles,però, amb els seus ulls tan clars

ens mirava, callada, des de la saviesa,

i feia que el silenci planés damunt els caps,

parat vol de cigonya dalt del vespre d'un cel castellà.

En esguardar-la al mig de l'amplíssima estança,

donant-li senyoria tota la nostra por,

ens era bon refugi el somriure més lleu.

Després he vist l'antiga porcellana

trencada enlklà dels dies buits, i el mar

molt mullat per la pluja, i la llum

que a poc a poc s'atura en el son del dragó,

i com rares paraules, recapte d'aquell temps,

m'endinsen ensorrant-me per l'enclotat camí.

Imatge: joanfores.wordpress.com

LLISTA PARTICIPANTS HOMENATGE A LA MONTSERRAT ROIG

2011-11-10T13:58:00.033+01:00

Primer llistat, que anirem actualitzant. També el trobareu als blogs:
http://vpamies.blogspot.com, d'en Víctor Pàmies, i a
http://carmerosanas.blogspot.com/, de la Carme Rosanas

Si ens hem deixat algú, deixeu l'enllaç en un comentari d'aquest blog i us afegirem desseguida que actualitzem el llistat.

3cat24.cat - Karma Peiró - Homenatge xarxaire a la Montserrat Roig
80 Grams, de Laura Garcia: Especial: Vint anys de la mort de Montserrat Roig
A encesa de llum, de Pilar: Això era i no era
A la llum d’un fanalet, de Marta: Avui u, el dia deu - Per la Roig, el deu
A la taula i al llit, de Francesc: Homenatge blogaire a Montserrat Roig, pel 20 aniversari de la seua mort
A peu coix, de Núria Sagués: Homenatge a Montserrat Roig
A través de la cultura, d’Hellín: 20 años sin Montserrat Roig (ES)
ABCD Superior: Pronoms febles
Aïllat, de J. M. Vidal-Illanes: Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)
Aïllat (mots i enderrossals), de J. M. Vidal-Illanes: Crònica de 20 anys (Homenatge a Montserrat Roig)
Al darrera la nevera, de R. Pala: #MontserratRoig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”
Ales de paraules, de Papallona blava: Homenatge: “20 anys sense Montserrat Roig”
Alliberant poemes, d’Agus Giralt: Homenatge a Montserrat Roig
Amb ulls de sargantana 2, d’Àngels: 20 anys sense Montserrat Roig
Amb vetusta gonella, de KRT: Roig, mort a Ravensbrück
Amics arbres, arbres amics: Montserrat Roig i el temps de les cireres
Anhel enorme, de Helena Morén Alegret: Montserrat Roig:”La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”
Animació sociocultural i xarxa, de Carles Monclús: Homenatge a Montserrat Roig
Antaviana, de Roser Caño: 20 anys sense Montserrat Roig: Isabel Clara Simó parla deMontserrat Roig
Anticànons, d’Helena Bonals: Montserrat Roig
Aprenent (dietari), d’Amadeu Lleopart i Costa: Fa vint anys
Ara.cat: Les xarxes recorden Montserrat Roig, 20 anys després de la seva mort
Ara mateix, de Zel: Ens en falten milers com ella (homenatge Montserrat Roig)
Arbre de foc, de Glòria: Montserrat Roig, han passat vint anys
Balances Oktoberfest: Silenci, parla #MontserratRoig...
Bereshit, d’Enric H. March: Montserrat Roig i Els catalans als camps nazis
Bestiolari, de Vicent Ferri: Montserrat Roig i el temps de les revoltes
Biblio cartellera, de Zerosetze: 20 anys sense Montserrat Roig
Biblioteca de Moià: 20 anys sense Montserrat Roig
Biblioteca INS La Ferreria: 20 anys de la mort de Montserrat Roig
Biblioteca Josep Pla: 20 anys de la mort de Montserrat Roig
Biblioteca Torras i Bages: En record de la Montserrat Roig
Bitllet de tornada, de Txell: 20 anys sense Montserrat Roig
Bloc CALdesplugues: 20 anys sense Montserrat Roig
Bloc d’en Francesc Puigcarbó: Montserrat Roig
Bloc d’encenalls, de Davidcc : Montserrat Roig (1946-1991)
Bloc de Lletres: Homenatge a l’escriptora Montserrat Roig
Bloc de Mariàngela Vilallonga: Roig, Rodoreda i Romanyà
Bloguejat, de Salvador Macip: Montserrat Roig (1946-1991)
Blogueres de Sant Martí: Han passat vint anys
Camaloon, de Núria: Montserrat Roig en el 20 aniversari de la seva mort
Canigó. setmanari independent dels Països Catalans, de Pere Meroño: … biografia de Montserrat Roig (sinopsi) -1-
Cantireta: Montserrat Roig
Catalunya a Galiza, a Galiza en Catalunya, d’Eduard: Montserrat Roig, lectora d’Álvaro Cunqueiro
Catalunya Oberta - Quim Torra: Montserrat Roig, vint anys després
Cau de llunes - Sense les dones no hi ha revolució: En record a Montserrat Roig. tres voltes rebel!
Chào ông Viêt Nam, de R. Giner: Avui: Montserrat Roig
Col·lecció de moments, de Carme Rosanas: 20 anys sense Montserrat Roig
Comunicació 21: Les xarxes socials homenatgen Montserrat Roig
Daniel Garcia Peris: Homenatge a Montserrat Roig #20aniversariMRoig
De més verdes en maduren, de Rosa Lizandra: Montserrat Roig, des de la memòria
De segon-a mà: Montserrat Roig
De Troia a Ítaca: Montserrat Roig i l’Odissea (Circe, Calipso, Penèlope, Clitemnestra... i Ulisses...)
Departament.cat: Un record per a Montserrat Roig
Departament de Valencià. IES Federica Montseny, d’Anna Gascon: Montserrat Roig: In memoriam
Des de la terra del paper, de Joan Pinyol: 20 anys sense una de les nostres veus més compromeses - Jove homenatge a Montserrat Roig
Des del meu mar, de Montse-Arare: Amb un dia de retard, per problemes tècnics
Descalça i sense sabates, de Baraula: 20 anys sense Montserrat Roig
Diari d’un llibre vell, de Xavier Caballé: «Literatura», de Marta Solsona, a la Plaça de Montserrat Roig a Santa Coloma de Gramenet
Diari Maresme - Víctor Pàmies - Homenatge conjunt des de la catosfera
Diccitionari, de Marc Cortès, David Gàlvez, Joan Puigmalet i Víctor Pàmies: L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors... - Consciència de finitud, atrapar el temps
Directe.cat: 20 anys sense Montserrat Roig
Dona a la finestra, de MG Juárez: D’allò que no vaig ser
Dones en xarxa: Les xarxes socials homenatgen Montserrat Roig
Eines de llengua, de Miquel Boronat: MR
El basar de les espècies, de Jacme: Montserrat Roig: “Digues que m’estimes”
El bloc d’en Joan Vila i Triadú: La periodista Montserrat Roig
El bloc d’en Ramon Bassas: La màgia, el somni, l’oscur... i la raó
El Bloc d’un de Reus, de Jordi Pinyol: 20 anys sense Montserrat Roig
El bloc de la Carme, de Carme Meix: Digues que m’estimes encara que sigui mentida
El blog de la Josefina: Montserrat Roig, homenatge a la xarxa i antologia d’articles
El camp de l’Erra, de Ramon Erra: Marta Pessarrodona parlant de Montserrat Roig
El fil d’Ariadna (II), d’Anna M. Villalonga: Homenatge blocaire: 20 anys sense Montserrat Roig
El guant de l’Allie, de Carina: Montserrat Roig in memoriam
El gust per la lectura: Montserrat Roig, 20 anys
El Matí Digital - Joan Safont - La periodista fascinada i el llop
El meu raconet, de Marylou: Montserrat Roig
El navegador interactiu del CCCB: ‘Ramona, adéu’, la Barcelona de Montserrat Roig
El pèndol de petites oscil·lacions, de Victòria: Montserrat Roig (1946-1991) Vint anys de la seva mort
El Punt Avui - Valèria Gaillard - La nena dels perquès
El teler del record, de Joana: Homenatge a Montserrat Roig
El vel d’Harmonia, de Teresa Costa-Gramunt: Montserrat Roig, 20 anys
El viatger de les lletres, de Manel Aljama: 20 anys sense Montserrat Roig
El vigilant del far: Eres massa llesta
El xiuxiueig, poesia visual d’Àlex Monfort: A Montserrat Roig
Els dies i les dones, de David Figueres: La terra i les ànsies de volar
En 5 minuts: de Barcelona al món, de Raimond Blasi i Navarro: A Montserrat Roig, en emotiu homenatge
Entre setmana, de Joan Carles Peris: Montserrat Roig i la televisió
Escacc: Homenatge blocaire a Montserrat Roig el 10 de novembre
Escrits d’urgència: Un pensament de sal...
Escrivint de nit, de Misia: 20 anys sense ella
Estirant del fil: (#MontserratRoig) Nosaltres, que t’estimem tant
Estones de Costura, de Natàlia Maragall i Anna Portell: Montserrat Roig
Et vaig veure en un somriure, d’Helena Arumí: Homenatge a Montserrat Roig - 10/11/2011
Fera ferotge, d’Òscar Guàrdia: Montserrat Roig (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991)
Foc d’encenalls, de Neus Pinart: #20aniversariMRoig (Montserrat Roig, 1946 - 1991)
Fons d’armari, de Montse:Homenatge a Montserrat Roig
Full de naufragis, de Gabriel Boloix: Cireres al novembre (20 anys sense Montserrat Roig)
Gazophylacium, de Joan Puigmalet: Un petit vocabulari nazi-català
Gemma Lienas Massot: Vint anys sense ella
Gino-Art, de Maria Josep Guinovart: Homenatge a Montserrat Roig
Globos.blog, de Glòria Bosch: Homenatge a Montserrat Roig. 20 anys de la seva mort
Grup de periodistes Ramon Barnils: Recordem Montserrat Roig a les xarxes socials
Hypatia, un espacio para la igualdad, d’Hypatia: Montserrat Roig y Fransitorra (ES)
Intercanvi, de Pep: Montserrat Roig
Itineràncies poètiques. Blog col·lectiu: 20 anys sense Montserrat Roig
Jordi Montàñez: Homenatge a Montserrat Roig
Karma Peiró: Homenatge particular a la Roig... #20aniversariMRoig @vpamies
L’espill de l’orb, de Francesc Arnau: 10 de novembre, un dia d’aniversaris...
L’equilibrio é un miracolo, de la Finta: Homenatge a Montserrat Roig
L’esguard d’Estel: Profunditats
La batcova, de Nightwind80: Paraules #20aniversariMRoig
La Biblioteca, de Teresa: 20 anys sense Montserrat Roig
La Cerdanya des de Can Fanga, del Rafel: Montserrat Roig (plaers solitaris, vicis compartits)
La lectora corrent, de Mercè Piqueras: Tot recordant Montserrat Roig
La línia de Wallace, d’Alfred Russel: Homenatge a Montserrat Roig
La Mar: Montserrat Roig. XX anys d’una pèrdua
La mullena, de Raquel Estrada Roig: Montserrat Roig
La panxa del bou, de Júlia Costa: Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (I) - (II) - (III) - (IV) i (V)
La paraula escrita, de Lluís Gil: La nena dels perquès - Els records de Montserrat Roig - 20 anys sense Montserrat Roig - Homenatge
La paraula escrita permaneix, de Joana: 20 anys sense Montserrat Roig
La termomix - caladona.org: 10/11 Tot recordant Montserrat Roig i Fransitorra
La Trinca, de McAbeu: Montserrat Roig i La Trinca
La vida té vida pròpia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Literatura i más, de Carmen Becerra: Montserrat Roig, 20 anys més tard
Llegeix B@rcelona: Montserrat Roig i Barcelona
Llengua 2: Montserrat Roig amb Joan Fuster i Josep Pla. Entrevistes
Lletres ebrenques, d’Emigdi Subirats i Sebastià: Text de Roc Llop en l’homenatge blocaire a Montserrat Roig
Llibertat.cat: Montserrat Roig en homenatge als 20 anys de la seva mort
Llibreria 22: El dia que em va trucar la Montserrat Roig
Llibres llegits i per llegir, de Kweilan: Enyorant la Montserrat Roig
Llibres per llegir, d’Ester F. Matalí: El cant de la joventut
Llum de dona, de Joana: L’hora violeta
Lo Càntich: El temps de les cireres (fragment)
Maira la blocaire, de Carme Rosanas: 20 anys sense Montserrat Roig
Manresa.info - Redacció: 20 anys de la mort de l’escriptora Montserrat Roig
Mar i Cel, de LauraT Marcel: Fa 20 anys que continuem amb tu
Martorell negre, de Jordi Benavente: Contra les paraules que semblen pedres. Dues dècades sense la necessària sensibilitat de l’escriptora i periodista Montserrat Roig
Mèdia.cat: #MontserratRoig: “Incapaç com veia de transformar el món... vaig decidir d’escriure’l”
Més a prop de la A, de Pere: Vint anys
Mesquineta, de Lídia: http://binimela.blogspot.com/
Mil cinc-cents diumenges: 20 anys sense Montserrat Roig
Mildemonios, de Lluís Bosch: Quién te lee, Montserrat?
Miramelsmots, de Núria Pujolàs: 20 anys sense la Montserrat Roig
Mon-Ra-Mon, de Ramon: Homenatge a Montserrat Roig
Montse, una mica de tot, de Montse: Montserrat Roig
Música, poesia i altres contes, de Carme Girona: 20 anys sense Montserrat Roig
Nació Digital - Joan Vila i Triadú: La periodista Montserrat Roig
Nausica, de Cales Mulet: Montserrat Roig: Una pàtria feta de llengua i infantesa
Nervi, de Jordi Sunyer: 20 anys sense Montserrat Roig
Neva dins el vidre, de Quico: Homenatge blocaire a Montserrat Roig
Noves Flors, de Lliri blau: Montserrat Roig
Nuesa literària, de Jeremias Soler: Montserrat Roig. L’escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort
Obstinacions, d’Antoni Casals i Pascual: Homenatge blocaire a Montserrat Roig
Onatge: Montserrat Roig
Onatges: Una abraçada
Papallones en la llum 2.0, de Sandra D. Roig: Homenatge blogaire a Montserrat Roig: “Tot esperant que la rojor no desaparegui amb els anys”
Pau Corcelles: Homenatge a la xarxa a Montserrat Roig
Pau Vinyes: A Montserrat Roig, en emotiu homenatge
Pequod Llibres: En el 20 aniversario de su muerte desde Pquod (ES)
Perplex, de Salvador: 20è aniversari de la mort de Montserrat Roig
Piscolabis librorum, de Galderich: Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana
Place des vosges: Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Plagueta de bord, de Biel Mesquida: XX anys sense Montserrat Roig (1946-1991)
Podem. I punt, d’Anna Gascon: Homenatge blogaire a Montserrat Roig
Poems & Blogs: Montserrat Roig
Provisionals, de Pere: Montserrat Roig per ella mateixa
Pujarem la tristesa dalt les golfes, de Txell: 20 anys sense Montserrat Roig
Quadern de mots, de Carme: Homenatges i Montserrrat Roig, Digues que m’estimes
Quaderns de Lavínia, de Rosa Delor: Montserrat Roig en el recor
Racó Català: Dues dècades enyorant Montserrat Roig
Raons que rimen, de Víctor Pàmies: El lèxic de Montserrat Roig
Reagrupament - Montserrat Tudela: Montserrat Roig. L’habitació d’hospital
Rebaixes, d’Antoni Fortunyo: Cinc dies amb Montserrat Roig -1, (2) , (3), (4) i (5) i (6)
Recordantkazantzakis, de Montserrat Tudela: L’habitació d’hospital
Retalls d’asfalt, d’Oriol Lladó: 20 anys de la Roig: els presents segrestat
RodaMots, de Jordi Palou: Els cinc mots de la setmana
Roger Casero.cat: Una hora amb #MontserratRoig. 20 anys sense Montserrat Roig
Rondalles de la vora del foc, de Janet RS: Homenatge a Montserrat Roig
Roses vermelles, de Pakiba: Homenatge blocaire a Montserrat Roig als vint anys de la seva mort
Sala de lectura, de Pilar: L’hora violeta
Salms, de Josep Porcar: Una mica penjats
Shaudin Melgar-Foraster: En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana
Si dubto és que sóc, si penso és que sóc, d’Elfreelang: Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Sílvia Casola: Montserrat Roig
Tens un racó dalt del món, de Jesús Tibau: 221è Joc literari, homenatge a Montserrat Roig- Homenatge a Montserrat Roig
Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern: T’estimem, Montserrat. I no és pas mentida
Ulisses 2.0, d’Adasi: Montserrat Roig i Bétera
Un calaix de sastre, de calaix: Montserrat Roig
Un xic de llum, de Gabriel Massip: Montserrat Roig
Univers madur, de Ninona: Digues que em llegeixes i que no m’has oblidat
Vèrtex: Montserrat Roig, 20 anys
Vida per vida, de Rosa Roig i Manola Roig: Homenatge a Montserrat Roig - Montserrat Roig i la Kristallnacht
Vilapou, de Josep Barri: 20 anys sense Montserrat Roig
Vilaweb - Diari de l’escola: Recordant Montserrat Roig
Vilaweb - Els blocs homenatges Montserrat Roig
Vilaweb - Homenatge a la xarxa i antologia d’article
Vilaweb - Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, un homenatge còmplice
Vilaweb - Opinió contundent - David Fernàndez: Feixisme, mai més enlloc
Viu i llegeix: 20 anys sense Montserrat Roig
Vivències, de Josep: Ens en falten milers com ella (homenatge a Montserrat Roig)
Volar de nit és perillós, de Marta Millaret: Qui té por de la Montserrat Roig?
Vols llegir?: (Re)llegim Montserrat Roig
Waw, tinc un blog, d’Alyebard: Homenatge a Montserrat Roig
Xarel-10, de McAbeu: 376 - Homenatge a Montserrat Roig
Zero-zer-o-zer-o-no-ser, de Lolita Lagarto: Però, digues-m’ho ja!

ELS RECORDS DE MONTSERRAT ROIG

2011-11-10T01:05:00.006+01:00

Vint anys sense Montserrat Roig són molts anys! Recordo el plaer amb que vaig llegir El temps de les cireres. Em van captivar la sensibilitat, el tractament dels personatges i de les situacions en una ciutat que poc a poc van descobrint i de les relacions que s'estableixen entre ells. El temps de les cireres, en l'època que la vaig llegir, els anys 70 em va fer mirar endavant i enrere de l'obra de la Montserrat: Ramona,adéu, Molta roba i poc sabó, L'hora violeta, La veu melodiosa, L'agulla d'or,... i, finalment Els catalans als camps nazis, van marcar tota una època d'una extraordinària intensitat.

El meu homenatge és el record d'alguns paràgrafs d'aquesta darrera obra Els catalans als camps nazis, testimoni de la seva vàlua també com a periodista:

..."Mentre que de la guerra civil ens han arribat notícies, falsejades o no, a les noves generacions, sobre els camps d'extermini nazis planava un silenci total. Semblava que no haguessin existit mai republicans víctimes del nazifeixisme alemany. Fins el 1968 no hi ha cap nota oficial sobre els morts espanyols als camps nazis. Sialgun deportat pregunta sobre la seva situació als organismes oficials, aquests li contesten que tot està en estudi. Fins el 1974, el govern espanyol no ha tramés cap certificat de mort al camp de Mauthausen"...ç

Aquests dies que a classe, a la universitat, estudiem la literatura catalana de postguerra i hem dedicat les primeres classes a les conseqüències de la guerra civil i el sorgiment i desenvolupament del nazisme, hem recordat a Montserrat Roig i, a través d'aquest seu llibre, i el testimoni que ens va deixar.

Vint anys sense Montserrat Roig, són massa anys!

..."Els deportats, malgrat el que havien viscut, no van deixar de creure mai que aquest món era possible. I aquesta és, segons ella, la seva gran lliçò per a les generacions posteriors"...

Imatge: lletra.uoc.edu

LA NENA DELS PERQUÈS - Valèria Gaillard

2011-11-09T23:38:00.000+01:00

A pocs minuts de l'homenatge a la xarxa a la Montserrat Roig, en la commemoració del 20è aniversari de la seva mort, Valèria Gaillard ha publicat aquest text al PuntAvui, d'avui.

La nena dels perquès

“Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria.” Això és el que diu un dels fragments de l'obra de Montserrat Roig que es van llegir ahir en l'homenatge celebrat al centre cultural Can Fabra de Sant Andreu, una trobada emotiva i personal que va servir per evocar la vida i l'obra de l'escriptora barcelonina, morta aquest dijous farà vint anys.

Familiars, amics i coneixedors de Roig van brodar –amb l'ajuda d'un públic atent i generós que comptava amb la presència, a primera fila, de la mare de l'homenatjada, que al març farà cent anys– un retrat polièdric que va esbossar la seva faceta de dona lluitadora pels drets de les dones, de periodista punyent i incisiva, d'activista compromesa amb els valors de l'esquerra i de narradora empedreïda, tant d'assaig com de ficció. En total, 45 llibres. “Quin gènere sortirà guanyador?”, es preguntava el fill de l'escriptora, el físic Roger Sempere: “La narrativa.” I hi va afegir: “La no-ficció encara és vigent perquè el país no ha canviat, i quan ho faci passarà a tenir un valor històric; en canvi, la narrativa tracta de temes universals.” La millor manera d'homenatjar-la és, segons Sempere, llegir els seus llibres. Literatura, aquesta és la clau per entendre una autora que, com va recordar Núria Gispert –exregidora i companya en la lluita política (en el PSUC) i feminista–, va créixer envoltada de llibres, en un entorn “d'estimació a Catalunya i a Barcelona”. “Aviat va entendre que la joventut pot transformar una societat mancada de llibertat.”

La professora de la Universitat d'Alacant Maria Àngels Francés va subratllar justament aquesta voluntat d'unir literatura i plaer, literatura i compromís: “Roig narra una versió femenina dels fets, i vol que la seva obra promogui la presa de consciència, interpel·li el lector.”

Més enllà del mite, la filòloga Betsabé García, que prepara la biografia de l'autora d'El temps de les cireres, va dibuixar una “escriptora que s'esforça per conèixer la doneta que porta a dins”. “Era la nena dels perquès i la seva mare la va haver de treure del col·legi de monges on anava perquè no sabien què fer amb ella, i la va portar a l'Institut Montserrat, on aviat va destacar per la seva curiositat sense límits.” García, que va lamentar que no hi hagi cap placa al portal del carrer Bailèn on va néixer Roig, va parlar de la gran “empatia” de l'autora, “característica de tot artista”.

Després d'un acte organitzat per l'Institut Català de la Dona fa uns dies, aquest és el segon homenatge que es ret a Montserrat Roig en l'aniversari de la seva mort. L'ha promogut l'Associació Cultural Tot Història, presidida pel nebot de l'escriptora, l'historiador Pau Vinyes, i s'ha fet a Sant Andreu. Roig hi va mantenir un vincle especial perquè hi vivia la seva germana Isabel. Amb ella va participar en la tancada de les dones de Motor Ibérica del 1976.

Per mantenir viu aquest “acte d'amor” que és la memòria, avui s'ha convocat un homenatge blocaire espontani obert a tothom.

Imatge: lletra.uoc.edu

EL PLAER DE MONTSERRAT ROIG - Narcís-Jordi Aragó

2011-11-09T01:26:00.006+01:00

A poques hores de l'homenatge blogaire a la Montserrat Roig transcric l'article El plaer de Montserrat Roig, publicat dilluns al Diari de Girona i signat per en Narcís-Jordi Aragó.

El plaer de Montserrat Roig

Dijous vinent farà vint anys que va morir Montserrat Roig. La recordo en blanc i negre, a TVE de Catalunya, entrevistant Personatges il·lustres. La recordo, en color, a TV3, a La vida en un xip, amb un turbant vermell al cap que dissimulava els estralls de la quimioteràpia. La recordo en persona l'any 1075, demanant-me que acollís a les pàgines de Presència un article sobre els seus enfrontaments amb Destino que cap mitjà barceloní li volia publicar, o comentant uns textos que jo havia triat i la seva germana Glòria llegia, en un acte d'homenatge al seu pare, l'any 1987.

Vaig conèixer prou bé el seu pare i la seva mare per poder dir que la Montserrat era una seductora barreja de tots dos. De la mare, l'extraordinària Francina Fransitorra, en va heretar la bellesa, la vivor, l'audàcia, el desig d'anar sempre més enllà. Del pare, Tomàs Roig i Llop, en va heretar la tendresa i una mena d'innocència antiga que romania inalterable sota l'afany visible de modernitat i de transgressió. I era, sens dubte, aquesta estranya combinació de dona atrevida i de bona nena la quela feia doblement captivadora.

El maig de 1991, cinc mesos abans de morir, la Montserrat,com qui fa testament, va aplegar en un llibre revelador tots els papers que havia escrit sobre el seu ofici: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Parlava en el subtítol del "plaer solitari d'escriure", però se'n desdeia clarament en un dels textos, quan definia i resumia el procés de la l'escriptura a la lectura: "Escriure és plaer, privilegi i, si voleu, (...) miracle. Perquè sempre hi haurà un altra ésser que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran (...) I aleshores comença el plaer del lector. "Condensava així, en una frase perfecta com un cercle, tot el misteri de la comunicació. Ja va dir Montaigne que la paraula no és mai d'un de sol: la meitat és del que l'escriu i l'altra meitat és del que la llegeix. Escriure, doncs, no és un plaer solitari, sinó compartit. El plaer que sentia Montserrat Roig en el moment d'ecriure es fon, al cap de vint anys, amb el plaer que experimentem els qui encara la llegim.

Imatge: escriptors.cat

TORNO A SER AQUÍ!

2011-11-06T17:14:00.004+01:00

No he pogut penjar els meus post fins avui, fa una estona, que per un viarany que desconeixia, he pogut esquivar l'advertència de que en el meu blog si havia instal·lat un codi maliciós.

Podeu entrar-hi a través de l'Explorer, amb el link de sempre (http://laparaulaescrita.blogspot.com/) i espero que ho pogueu fer sense problemes. Entretant intentaré resoldre-ho a través de Google Chrom, que sembla que és ho hi ha el problema.

Tingueu confiança! i perdoneu les molèsties.

UN LLIBRE : NIT DE 1911 - Mª Àngels Anglada

2011-11-04T01:32:00.000+01:00

El Club de lectura Sant Narcís (que condueixo), acabem de llegir aquest deliciós llibre (és només un dels molts adjectius que mereix). A la tertúlia van quedar paleses vàries coses: la excel·lent narradora que fou l'autora, com de qualsevol tema qüotidià se'n pot fer una obra d'art, la sensibilitat en el tractament de la llengua... entre d'altres.

Un llibre de contes (de fet és això), té les mateixes possibilitats, pel que fa a comentar-lo, que un llibre amb una sola unitat narrativa (novel·la, assaig,...). Alguns pensaven que no donaria per tant.

La lectura i la tertúlia han valgut la pena. És un llibre del tot recomanable, per llegir-lo per primera vegada o per rellegir-lo.

Per mostra, un fragment:

..."Escolteu: el carrer és tranquil, aquest vespre, en l'espera de la música nocturna que hi arribarà. Però, sento, clares, nítides les notes d'un dels "petits preludis" de Bach, tocat al clavecí. És una nena qui el toca, sembla un miracle, tan menuda, ho veig perquè hi ha un gran finestral obert damunt del jardí ple de roses: distingueixo, des de fora de la gran i alta reixa, el petit embalum, un ble de cabells, res més. Deu ser l'infant que Virgili va endur-se amb ell de Romania, la seva filla natural, es diu. També asseguren que ara té sis anys i un talent extraordinari per a la música. Ha de ser, doncs, ella la que toca, perquè al concert d'anitem vaig assabentar que la casa dels Stancu era per aquests volts del barri Mazarine. Me'n vull, però, assegurar.

-Je vous emmerde!

Em vaig quedar de pedra: mai no m'havien contestat amb aquesta brutal contundència. I tan tímidament, amb tanta educació que jo havia fet la pregunta al jardiner, alt i apersonat:

-És aquesta la casa del senyor Stancu?"...

Fragment de III, del capítol "Indagacions sobre Virgili)

Nit de 1911. Ed. Empúries-Narrativa. Octubre 1999

ERNEST LLUCH, EN EL RECORD

2011-10-21T14:08:00.006+02:00

Amb l'alegria de que ETA hagi anunciat el compromís de l'abandó de la lluita armada, i amb l'esperança de que tot el procés continúi endavant i acabi definitivament el malson que ha representat, no puc deixar de recordar (de fet és amb qui primer vaig pensar ahir en conèixer la notícia) l'Ernest, l'Ernest que, com un basc més, va treballar i es va enfrontar, fins a morir per ells, per la seva llibertat.
L'Ernest, la seva persona, el seu compromís, la seva honestedat, la seva trajectòria... no necessiten massa comentaris després de tot el que s'ha dit i s'ha escrit sobre ell. No hi afegiré res, ho subscric tot.

En el llibre Entrellucs, Una aproximació empordanesa a Ernest Lluch (un recull d'opinions de diversos autors i un recull d'articles del propi Ernest a diferents mitjans), Joan Manel del Pozo destaca la personalitat humana de l'Ernest, així:

..."La demostració pràctica, la prova del nou, d'aquesta actitud política de l'Ernest de compromís principalment amb les persones era la proximitat diària amb la gent, buscada generosament per tot el territori, a ciutats, viles, pobles i poblets, sense mandra ni recança ni menys encara cap sentiment de distància o superioritat. Era una proximitat física -com la que es dóna més facilment, com és natural, en la política municipal- però era sobretot una proximitat mental i afectuosa, que valorava cada persona, l'entorn, els petits detalls i els problemes de la vida de la gent"...

El llibre fa un perfecte retrat (molts retrats) de la personalitat humana, política, social, artística... de l'Ernest.
Avui, quan falta un mes perquè s'acompleixin onze anys del seu assassinat m'he recordat d'ell d'una manera especial.

Entrelluchs, Una aproximació empordanesa a Ernest Lluch, a cura de Rafel Pascuet.
Autors varis. Ed. Brau.Març 2001

http://www.fundacioernestlluch.org/ca/biografia
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Rosa-Lluch-victimes-hem-generoses_0_576542423.html

LLIBRE DE SINERA (XX) - Salvador Espriu

2011-10-21T09:53:00.000+02:00

Moll daigua de mar,

el sol en aquesta

paret va arribant.

L'alçaren només

perquè la camini

la claror de l'hivern.

La tranqui·la llum

puja el mur amb una

freda lentitud.

El dia segueix

la blancor. Retarda

l'hora de ponent.

El curt pas del sol

és la llarga mida

del son del dragó.

Imatge: port grec d'Empúries. picassa.web

PRESENTACIÓ DE "CARTES DEL FESTEIG" - JOAN MARAGALL I CLARA NOBLE -Edicions de la Ela Geminada

2011-10-15T02:27:00.000+02:00

Després de publicar alguns poemes de temàtica, forma i qüalitat variables a la premsa (el primer titulat "Òptica") el 22 de setembre de 1878 a Lo Nunci) el 27 de desembre de 1891, el mateix dia que es casava amb Clara Noble i quan feia poc més d'un any que treballava al Diario de Barcelona com a redactor i secretari personal de Joan Mañé i Flaquer, Joan Maragall va rebre dels amics (Josep Soler i Miquel, Narcís Oller, Joan Sardà, Josep Yxart i Francesc Matheu, entre d'altres) l'edició no venal de Poesias, recull d'obra pròpia i d'algunes traduccions de Goethe i punt sense retorn en la seva vida i la seva literatura. Les cartes del festeig entre Maragall i Clara que presentem i que s'editen per primera vegada són doncs, a la base del procés d'entrada a la vida adulta (matrimoni, responsabilitats) i del reconeixement com a poeta. Representen el trànsit entre Joan Maragall i Maragall.

(Text de la contraportada del llibre)

Trivium. Any de publicació 2011. 1ª Edició

Cartell que anuncia i convida a la presentació del llibre al Punt de lectura Sant Narcís (Girona), el dimarts 18 d'octubre de 2011, a les 8 del vespre.

Hi intervindran Lluís Gil (Punt de lectura), Oriol Ponsatí-Murlà (editor) i Manel Ballester (expert en Joan Maragall).

PAISATGES (1) - SÚNION - LES ELEGIES DE BIERVILLE (Carles Rioba)

2011-10-12T23:39:00.005+02:00

Aquest apunt, datat al blog el juny de 2009, retorna a l'actualitat perquè demà en parlarem a classe, a la Universitat, dins l'assignatura Literatura catalana de postguerra. Com dic en el text, sota la fotografia, encara tinc, com si fos ara, la foto fixa d'aquella tarda i de l'emoció de llegir, allà mateix, la II Elegia de Bierville, de Carles Riba.

Ja fa molts anys, però recordo encara la mateixa intensitat d'aquella tarda a Cap Súnion. Estic segur que no havia vist mai, i no he tornat a veure mai més aquella llum, tanta llum!. Recordo el mar, al que Egeu va donar nom al llençar-s'hi, pensant, fruit d'un error, que el seu fill Teseu no tornava amb el seu vaixell.

Aquell mar platejat, lleugerament arrissat, va quedar a la meva retina com una foto fixa, i encara ara, passats els anys m'emociono amb el seu record. La lectura de l'Elegia II, que comença..."Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria"... al mateix Cap Súnion, ha estat un record i una emoció constant, que em va inspirar aquests tres versos. Inolvidable!

Recordo, a Cap Súnion,

el mar immens, de plata.

L'Egeu majestuós!

LA MELANCOLIA DELS OFICIALS - Joan-Daniel Bezsonoff - Xavier Cortadellas

2011-10-12T22:28:00.003+02:00

Xavier Cortadellas, escriptor i editor, va fer la presentació (dilluns passat a la llibreria 22), de La melancolia dels oficials, la darrera novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). Presentació molt interessant i plena d'humor, em va semblar que valia la pena donar-la conèixer, en tant que sitúa perfectament obra i autor.
Heus-la doncs aquí:

Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.

Bezsonoff començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu parlar a De feux mal éteints, Focs mal apagats, que és d’on Joan-Daniel Bezsonoff treu la cita.

Joan-Daniel Bezsonoff seria també un foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el primer de no tenir cap ganes que això passi. En Bezsonoff, en Bezso per alasamics, és un foc de passió quan parla de llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza. Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra dels cornuts o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que escriu una empremta pròpia.

A Nils és on va néixer també el coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger , a La presonera d’Alger, i que s’enamora d’Assià una jove terrorista que ha de custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer jo. Però això últim no té cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare d’en Daniel i que va ser militar a l’Indoxina. Potser ho sabria si hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres, abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser – i això també ja ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.

Fa un moment he dit que ha nascut dos cops. No n’estic segur, perque, si ho compto bé i si me’n refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa; a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va fullejar una guia turística sobre la Indoxina francesa; a la Indoxina que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que, naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.

De fet hi ha tants de llocs on ha nascut i tés tantes històries i coses per dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent, tant de poti.poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El resultat és un estil propi. Molt efectiu.

A La melancolia dels oficials hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a l’Indoxina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el 1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La presonera d’Alger Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només sua malencolia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca de París, quasi el seu únic desig és «entrar a la guerra secreta». El romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia s’estimi més imitar De Gaulle.

I no és casualitat que, trist com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de l’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou, sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que Joan-Daniel Bezsonoff suï malencolia també com Valls i que, sàpiga sense que necessitar un comandant Bronstein que li expliqui que cap General de Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que de Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice Lecchia, una traïcio que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè, a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que cada sóm també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i, encra més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt amb Main perseguint Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en rossellonès:

«Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…»

Bé, Joan-Daniel, per això et llegim i és per això m’ha agradats La malencolia dels oficials perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda mentre va passant el temps.

Joan-Daniel, un dia em vas dir que per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. «Va haver-hi un temps», em vas dir, «que em semblava impossible que algú que parlés català pogués ser un fill de puta». Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que són també els llibres.

Xavier Cortadellas

(http://www.editorialempuries.cat/ca/autor/joan-daniel-bezsonoff_585.html)
http://www.google.es/search?aq=f&gcx=w&sourceid=chrome&ie=UTF-8&q=xavier+cortadellas

Imatge: editorialempuries.cat

LLIBRE DE SINERA (XIX)

2011-10-12T16:03:00.003+02:00

La llum imaginada ha triat el recer.

Aquesta llum espera l'atansament real de la llum.

Ocell que en saps l'origen obre l'esguard

de l'ull sense parpella damunt el jardí.

Rera quedà el fosc vent del desert,

l'hostil llebrer vençut de l'àrid malson.

Començarà la tremolor d'un himne

en els llavis secrets de cada cosa.

Car ara el jove sol venia regalimós de mar

i puja, clarosa quietud, a poc a poc, deturant-se,

pel camí, tan blanc i llis, de l'alta paret.

Imatge: montse-unamicadetot.blogspot.com

ELS MOTS - Jean-Paul Sartre

2011-10-12T00:21:00.000+02:00

Ahir, a la presentació de la novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, a la 22, La melanconia dels oficials, què és la continuació de La presonera d'Alger, parlant de la guerra d'Alger i de com en aquells anys, a Catalunya i, a Girona d'una manera especial, es vivien els aconteixements de la veïna França, en Pep Nadal va fer referència alguns fets concrets i va citar com va ser d'esperada i celebrada l'aparició de l'assaig de Sartre Les mots (Els mots, a casa nostra). A part la importància del llibre, s'hi afegia una altra particularitat: una vegada més el món editorial català prenia la davantera: l'edició de Aymà Editora (Barcelona), va ser la primera, a l'estat espanyol, en publicar-la.

Recordo, amb tot l'afecte, en Met Lorés, primer "gerent" de la llibreria Les Voltes, fent llista dels que no ens voliem perdre un exemplar. Era el gener del 1966.

Els llibres i, en consqüència la paraula, són la obsessió de Sartre. Llegir i Escriure, són els dos únics capítols de Els mots.

Llegir: (fragment)

"Vaig començar la meva vida com l'acabaré segurament: entremig dels llibres. Al despatx de l'avi n'hi havia per tot; era prohibit d'espolsar-los tret d'una vegada l'any, abans que, pel mes d'octubre, reprenguèssin els cursos. Encara no sabia de llegir, que ja les venerava, aqueixes pedres estontolades: dretes o decantades, atapeïdes com rajols als prestatges de la biblioteca o espaiades noblement en unes avingudes de menhirs, endevinava que la prosperitat de la nostra família en depenia. Totes s'assemblaven"... "les tocava d'amagat per tal d'honorar les meves mans amb la pols llur; però, la veritat, no sabia que fer-ne"...

Escriure: (fragment)

"Tot just començava d'escriure, deixava la ploma per gaubar-me. La impostura era la mateixa, però ja he dit que considerava les paraules comla quinta essència de les coses. Res no em torvaba tant com veure les meves potes de mosca canviant de mica en mica la lluïsor de focs follets per la consistència apagada de la matèria: allò era la realització de l'imaginari"... "Em vaig fer donar un quadern, una ampolla de tinta violeta, i vaig escriure a les cobertes: "Quadern de novel·les". El títol de la primera que vaig enllestir era: Pour

un papillon. Un savi, la seva filla, un jove explorador atlètic remuntaven el curs de l'Amazones, a la recerca d'una papallona preciosa"...

Quedi, aquest post, com a homenatge a aquells anys i a la figura de'n Met Lorés, que va ser un personatge important en l'ambient cultural de Girona.

LES COSES TAL COM SÓN - Un llibre sobre Màrius Torres

2011-10-07T01:33:00.000+02:00

La lectura de Les coses tal com són és un autèntic goig. Màrius Torres en estat pur. Un recull de textos de l'autor, triats per Jordi Julià i Pere Ballart, sobre la natura i els llocs, el caràcter, l'ètica i la moral, l'amor, la política, la guerra i l'exili, l'estètica iles arts, la literatura, el pensament, l'escriptura, la poesia...

Si sempre hem tingut la imatge del Torres poeta, aquest llibre ens revela un Torres prosista de primera magnitud, atent a tot allò que, més enllà del seu àmbit reclós i imposat per la seva malaltia, batega i forma part de la vida i del temps. Un Màrius Torres tendre, càlid, en ocasions resignat però sovint rebel, també, contra les seves circumstàncies.

Què alimenta a què? La prosa a la poesia o a la inversa. Sigui com sigui, la prosa i la poesia de Màrius Torres se'ns fa imprescindible.

---

Fragment del capítol "La natura i els llocs":

"Francament, em sembla molt més sa i més divertit escoltar els rossinyols. Si mai deixo de viure al camp, una de les coses que enyoraré serà aquesta delícia de desvetllar-se, una nit de primavera amb els balcons ben oberts i sentir els rossinyols i els tòtils. També tenim cucuts, però no gaires. En canvi, en aquest país no s'hi queden les aloses:

T'oserait bien quelque poète,

nier des vers, douce alouette?*

"Carta a la familia Torres" (3/VI/1942)

* Primers versos de l'"Ode a l'alouette" de Pierre de Ronsard

Les coses tal com són. Jordi Julià i Pere Ballart. Acontravent Editors, 2011